Part de la magia del alpinisme hivernal es el component de sort i de sorpresa que sovint ens depara, aixo si... molt sovint en sentit negatiu, pero quan tens la sort que la fortuna esta del teu costat, es ben dificil explicar aquella reconfortant sensacio d'haver estat en lloc adecuat en el moment just. Despres d'un hivern/primavera on ben poca gent ha estat capaç de fer activitats mitjanament remarcables, a aquestes alçades donavem la temporada finiquitada als Pirineus i sense haver-nos estrenat!. Una informacio ens posa alerta, els cracks de la Cerdanya han aconseguit escalar el Gran Diedre de la Valleta, una classica via d'estiu que ben pocs cops ha estat pujada amb punxes als peus i les mans. Una linea de logica i bellesa aclaparadora, recta i vertical que assoleix el cim de la Valleta. L'informacio es de 10 dies, o mes enrrera, on ells van trobar la ruta en unes condicions molt al limit sobre roca o mixte. En aquest periode de temps pot haver desaparescut qualsevol rastre de glaç o poder haver engreixat. Sincerament anem amb la sensacio que farem una bonica i llarguisima excursio fins el peu de via. En Jordi i en Cesar tambe s'uneixen a la festa i ells marxem mitja hora abans per no fer cap embus a l'estreta i hipotetica goulotte. Nosaltres avui unim forçes amb en Grau despres de fer un any just de la darrera escalada plegats. Menys Laura i jo, els altres han salvat aquest esquifit hibern fent vies maques a Alps.... Supercouloir, Ginat, Cechinel-Nomine, res... petites excursions verticals que ens possen les dents ben llargues!
Tot i matinar força, el fred no ha mossegat gaire i sort de les raquetes per arribar al peu de paret. Desde aqui tots ens fregem els ulls del que veiem al nostre davant, totes les lineas estan exultants i regalimem filets blancs, que si son de gel i escalables ja sera l'ostia!
Jordi i Cesar van per feina i entren a la via amb la corda a l'esquena, al final nomes la treuran per fer un sol llarg, el mes exigent i delicat. Nosaltres que anem al seu darrera i per tant ens menjarem tot el que facin baixar per l'estreta linea som mes prudents i treiem la corda. La via es veu ben formada i molt mantinguda, pero tambe es cert que veiem aflorar el gel i la neu dura per tot arreu.
Inicio jo el primer llarg per una preciosa i encaixonada canal amb algun resalt que li dona emocio traccionar sobre neu sovint inconsistent i a sobre evitant els projectils que envien els nostres amics, per sort en els passatges claus trobem algun pito a la roca, sens dubte de les cordades que escalen a l'estiu aquesta gran classica. Em salto la reunio que trobo a mitja goulotte, esta al bellmig d'on van a parar tots els troços de gel, al final ens toca sortir a tots tres uns metres al ensamble, fins que puc arribar a una reunio de pitons que per variar tampoc esta gens protegida dels impactes.
Mal lloc per estar aqui a l'espera que facin diana amb nosaltres, per tant Grau i Laura segueixen els dos amunt sense parar a la reunio, ara el llarg sembla que vulgui donar una mica de treva. El que no sabem cap de nosaltres es que l'arribada a la reunio es ben catxonda com per anar fent aquest invents del TBO.
Sembla que hem arribat al llarg clau, un caos de blocs empotrats, de parets verticals ben tapisades de gel amb unes curioses formes fruit de la ventisca. Aprofitant que vinc amb les dues cordes per sota faig l'intent d'anar amunt, pero en Grau em fulmina amb la mirada, doncs be... tot per tu, a gaudir!!
Un llarg bonic i orgasmisc alla on els hagi, en Grau alterna els sospitosos silencis amb crits on diu que aquest llarg per si sol justifica el patetic hivern, curts passos desplomats amb ganxejos o picades al limit de la traccio sobre un gel infim, al bellmig del "bacalao" hia l'unica reunio protegida de tota la ruta i decideix seguir amunt, ara una planxa en travessia lateral on cal levitar per poder superar-la. Cop de gas i amunt per una altre tram d'adherencia de punta de grampons que supera una estreta ximeneia, tant agonica que no podem fer ni el cop de canell per clavar el piolet com seria recomanable.
Tant punt arribem a la reunio que ha muntat amb molta imaginacio i fe, pero pocs Camalots veiem que la paret perd verticalitat i aixo ens be a dir que ja hi som al darrer llarg. Una darrera tibadeta per neu inconsistent i en no res estem gaudint de les vistes, en molt poca estona s'ha anat tapant i amenaça ara de nevar. 
Un cop al cim satisfaccio i alegria per aquesta bonica ruta en unes condicions excel.lents. Alegria perque aquest cop hem llançat la moneda al aire i ha sortir de cara!
13 comentaris:
Enhorabona nois per la via, a sobre ja es veu que estava tota tapada de neus. Una temporada sorprenent, ja semblava que s'havia acabat i encara s'hi poden fer coses, sempre esteu a l'aguait. Jo estic acabant de sortir de una lesió en el peu, una setmana en crosses, pero ja tinc ganes de posar-me les botes altre cop. A veure si ens veiem!!
Salutacions,
Toni
ostia, ostia, ostia...que guapo i quina enveja.Quan menys t'he esperes va i es forma una via d'aquestes que no estaven en condicions des de la ultima glaciació. Si a sobre estàs allà per fotre-li l'atxasso ja tens recompensa suficient com per penjar els piolets fins l'any que ve.
Bua, repeteixo, quina enveja mes sana que tinc ara mateix...
Aquestes vies del Pirineu Oriental tenen aixó, després de moltissims anys d'estar sense formar va, i sense previ avís i contra tot pronostic, va i es formen.
Us en recordeu de fa uns anys a la Conrado i al Phoenix? Feia quinze anys que li anava al darrera i mai es formava i un any ¡¡¡¡pel Novembre!!!! va, es formen i duren un mes.
Amb aquestes de Porte passa el mateix, quants cops devem haver anat a veure si estava format ni que fos el corredor Nord-est i hem de tornar amb la cua entre cames??????
Felicitats xavals, aquesta la recordareu durant molts de temps...
Saludus
Com diu el nenivan: quina enveja que feeeeeeeu.
Em recorda una mica la Riambau del Pedra que es va formar a principis de maig després de perseguir-la tot l'hivern.
El que queda molt clar, és que "qui no s'arrisca, no pisca" i en l'alpinisme és ben cert. A vegades, pateig del quinze i et menges els mocs, i d'altres, sona la flauta i volià, viote al canto.
Com sempre, un plaer llegir-vos.
Toni,Nenivan i Sevide. L'alpinisme hivernal te un alt grau de sort, motivacio, bon olfacte i tambe...., tenir bons amics que tinguin el cul tant inquiet com un mateix.
Nosaltres durant els nostres primers hiverns verticals ens va apassionar anar taxant totes les grans classiques dels Pirineus, un cop fetes aquestes, cal paciencia i determinacio per anar al darrera de la petites joies que cada any apareixen i desapareixen com per art de magia.
Definitivament, la meteo i les condicions que es deriven d'ella, s'han tornat ben bojes, tota la temporada patetica fins i tot alla on sempre hia condicions asegurades molts messos a l'any apareix aquest bombonet del Pirineu oriental gairebe al maig! Si podeu, no deixeu de tastar el pastiset de la Valleta-Vignole.
salut, alegria i tapia!
Sorprèn les condicions tan bones en que estava..., ho vau ben encertar. Però ja se sap que si no s'intenta, no s'aconsegueix de cap manera!! Felicitats i enhorabona per l'encert d'anar-hi!
Jo després de dos cops ho vaig deixar estar, un per tempesta i un altre per una galeta que em vaig fotre a l'inici ( quan s'estreny era un sostre i sorties mig en dry...)...
Sembla el Ben Nevis, sens dubte....felicitats per la troballa, sens dubte!!!
Gat, si, si a vegades ja toca encertar-la, tot i que el mes probable en aquestes mana de vies exigents es tornar amb la cua entre cames.
Tranki, de tot el que expliques no vam trobar res, a pesar de ser una via exigent i obligada, el gaudiment superava ampliament el patiment. Bona referencia la del Ben Nevis, no estem gaire acostumats a les nostres muntanyes a trobar amb tant extranyes formes de neu que tapisan les parets.
Sembla ser que aquest darrers dias han hagut força activitat a aquell raco, fins i tot posiblement s'ha obert alguna coseta nova. Aprofiteu que li queda dos telenoticies!
Hola Josep i Laura,
Ànimats per altres piades (ara veig la vostra, molt currada per cert) ahir dimecres vem anar al pic de la Valleta i vem escalar la fina linea que surt a la dreta del gran diedre, a l'alçada de la segona reunió.
Ens va semblar que per allà no hi havia passat ningú i que no estava escalada. Vosaltres en sabeu alguna cosa al respecteç? Si és així m'engrascaré i en faré una ressenya.
Vinga, gracies!
Pau
Hola Pau, el comentari anterior on parlavem de que possiblement ja s'ha obert alguna cosa nova anava per tu. Bona vista la teva i la nostre mes sincera enhorabona si es una nova linea. Jo mentres estava a la segona reunio i en bombardejaven desde adalt m'ho vaig estar mirant molt el entrar a buscar aquell fil que cantava tant desde lluny, pero es veia una expo entrar en travessa per aquella placa a mig glaçar.
Nosaltres hem escalat poc per alla, ja saps qui son els jefes d'aquelles contrades, pregunta-li a ells.
4 dies mes tard, creus que ha engreixat el gel comparant amb les nostres fotos o ja va enrerra?, pot ser un bon desti allo aquest proper finde?.
Sigui o no via nova, fes la teva ressenya i si pot ser divulgala, las topos alpinas tot i que cal agafar-les amb pinzes van molt buscades i malauradament les darreres guies que es publiquen, son fetes amb presses per gent que nomes ha estat alla a fer la foto de la paret o poc mes i per tant les ressenyes son delirants.
la nostre mes sincera enhorabona!
Hola un altre cop,
Gracies per la info, estic intentant contactar amb l'Alfons Valls però no aconsegueixo trobar-ne el contacte correcte, el teniu vosaltres?
Respecte a les condicions el dimecres, no estaven tant tant bé com es veu a les vostres fotos però tot i així eren molt bones, especialment al Gran Diedre, la Virgule també es veia bé i a les puntes de la Vinyola les linies també es veien guai. Aquest cap de setmana segur que encara s'hi poden fer coses, no se si en pitjor estat o no, jo aquests hiverns i primaveres cada cop els entenc menys!!
Sort!
Pau, gracies per l'info a veure si la sort la tornem a tenir de cara aquest dies per alla molt a prop.
Escriu-me al meu mail que poder et puc ajudar.
josep_mula@yahoo.es
Ostres tu, jo també en vull!!!
I això que aquest hivern m'havien dit que al "Piri" no hi havia hagut gaire neu ni gel. Aqui als Alps diuen que ha sigut un mal hivern (com deuen ser els bons hiverns!!).
Jo ja he començat a escalar en roca, amb el solet de primavera que la sang altera, però aquest capde hem anat a fer un cim a la Maurienne (L'Albaron, 3637m) amb esquís. Encara queda neu per uns quants dies...
Per cert, aviat tornaré a estar per aqui. "Permanezcan atentos a sus pantallas" perquè potser us envio algun email aquest estiu. Treballo els capdes i com tinc festa només entre setmana (i llavors em costa trobar companys de cordada), acostumo a enviar ràfegues d'emails a tort i a dret... sempre hi ha algú que pica!!
Saluts!
Hola Xavi! no et possis nervios ni et deixis enganyar, aquesta alpinada ha estat un precios regal pirenaic del tot inesperat i crec que ja es historia.
No dubtis en avisar-nos entre setmana quan tornis per aquestes terres, sera de nou un plaer compartir corda amb tu.
Bones escalades!
Publica un comentari a l'entrada