ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Neusnidó, 130m, 6a+ (V+/A0), paret del Devessó, Malanyeu

diumenge, 01 de maig del 2011
No puc evitar-ho, Malanyeu em recorda l'aldea gal·la d'Asterix i Obelix, quatre cases mal comptades amagades en un racó de món d'allò més bucòlic. Tot i que aquest cop els invasors som nosaltres, perquè entre una cosa i altra ens em ajuntat una bona colla disposats a conquerir aquestes “indòmites” parets.


No estic gens avesada a aquestes romeries col·lectives, però haig de confessar que de tant en tant ja m'estan bé i més si abans d'escalar s'imposa un esmorzar com deu mana perquè no ens fallin les forces davant la dura jornada que ens espera. Fet i fumut són les onze del matí passades i tot just comencem a enfilar cap a les parets, que dura és la vida de l'escalador dominguero!


Marxem en perfecte ordre i cada cordada té clara la via a assolir. Sembla una obvietat, però és que aquest petit detall ens ha costat una bona estona de bar i alguna que altra ronda de cafès per tal que tothom es poses d'acord. Val a dir que la via estrella és la Stock de Coque, no sé que hi regalen, però els que hi vagin ja estaran prou entretinguts, perquè seran una bona colla. De fet jo també tenia ganes d'anar-hi, però el meu gregarisme no dóna per tant, així que em va perfecte la proposta d'en Ferran i anem de dret a la Neusnidó, tota per nosaltres solets.

El primer llarg és el més exigent, una entrada fineta i amb una panxa on ja cal que busquis bé la seqüència de moviments perquè té els forats justos per superar-la.

Després ja toca una d'aquestes plaques magnífiques amb les que ens regala Malanyeu, bona roca i forats de totes les mides que et fan levitar paret amunt.

La següent tirada és més regirada, però contra el que pugui semblar, la vegetació ni la toques i enllaces una placa amb l'altre sempre pel més dret, travessant un parell de fissures amb passos curiosos i algun que altre tram d'adherència que li acaba de donar emoció al tema.

La reunió és completament penjada i incòmoda a matar, però prefereixo fer-la, així les cordes no freguen tant i fem un parell de llargs cadascun que les coses s'han de repartir com a bons germans.

En Josep que encara està de baixa és dedica amb entusiasme a la tasca que li hem assignat, fer fotos a tort i dret. Avui, però, no té problemes per trobar figurants, hi ha gent enfilada arreu i el resultat és un batibull de colors, rialles i algun que altre esbufec difícil de copsar en una solo foto.

Nosaltres a lo nostre, així que corda i amunt, a navegar per aquest mar grisos on les ones han mutat en infinits forats petrificats. El tercer llarg, per mi, és el més bonic de la via, directe, aeri, roca genial i prou mantingut per haver de mirar-se els passos, però sense cap que faci patir. A més, la reunió és en una feixa en la que hi podries fer un bivac, vaja, com l'anterior!

La primera impressió de l'últim llarg no promet gaire, molta vegetació i poca roca, però a la que t'hi fiques li trobes la lògica. A més el sostret del final i la placa que hi porta són prou catxondos i acabes tibant més del que voldries (tibant de cintes, sabines, estrep i tot el que faci falta... que per algo soc escaladora clàssica). Un cop a la carena constatem encantats que som al punt més alt de la paret del Devessó i és que a qui no li agrada acabar una via al capdamunt.


La baixada no té cap misteri i com que el que menys tenim és pressa aprofitem per xerrar, marujear i posar-nos al dia, mentre rapelem. Total, som vint i tres persones escampades per aquest pany de paret i d'aquí que arribem tots de nou al bar encara falta una bona estona!



4 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Veig que també et va agradar la via, molt ben trobada amb trams molt bons i alguns de divertits, com el del darrer llarg!

Us vau perdre tornar per la cresta, molt més agradable i ràpid que els rappels...

josep i laura ha dit...

Bones Gat,
doncs sí, m'esperava una via més d'anar fent, com les de l'extrem esquerre de la paret i al final va sortir una escalada com deu mana, força variada i sobre roca genial. A més només el lloc ja s'ho val. No sabiem que es podia tornar per la cresta, però té pinta de ser prou bonic, així que com que encara tinc pendent l'Stock de Coque m'ho apunto per quan hi vagi, faré cas dels qui coneixen bé la zona!

Salut, tàpia i alegria.

Joan B ha dit...

Ei gent,
Me'n alegro que us agradés la via. A la propera visita que hi faci penso millorar-ne la 3a reunió que és molt incomoda. La darrera tirada, en el pas del sostre, si t'agafes a la sabina surt bé el pas i no cal penjar-i l'estrep ,

salut i a tibar

josep i laura ha dit...

Bones Joan,
felicitats per la via, molt ben trobada i amb un equipament que li dóna prou emoció mantenint el tarannà clàssic de l'escalada. El pas de sostre no me'l vaig mirar massa i a la que vaig veure que tirava enrere ja vaig penjar l'estrep, mandra de tibar, jejeje!!!

Salut, tàpia i alegria!