“Rebuscada e hipersegura vía. Bastante frecuentada gracias al generoso equipamiento. 7A+(6a oblig.)”. Descripció breu, concisa i que dóna peu a l'auto-engany. Sí,sí... dic auto-engany, perquè és absolutament conscient, no hi ha excusa. La ressenya marca clarament el grau obligat i tenint en compte que la via és de caire esportiu i enfila pel bell mig de les plaques el més lògic és suposar que el grau serà apretat.
Però lo d'hipersegura i generoso equipamiento és llaminer i plenament subjectiu (els espits mòbils no entren dins el meu concepte de seguretat i els passos exposats tampoc). La d'avui ha estat una jornada atzarosa i aquest conjunt d'imprevisions ens ha conduit a la paret de les Bagasses.
El plan A era escalar a Regina, però aquest cop els homes del temps l'han encertat de ple i ha estat tota la nit plovent, així que a primera hora la paret era ben xopa. Regina descartada, passem al plan B, bocata al bar i a veure que fem. L'opció més clara és Terradets, aproximació nul·la i vies per tots els gustos.
Els nois van forts i tenen ganes de tibar, així que en vistes les ressenyes ens deixem temptar per el Jardí dels Deus, confiant en el seu generós equipament. La via va per l'extrem dret de la paret, no sabem exactament per on, però esperem que no sigui pels panys que encara són molls.
I sinó, per davant de tot optimisme i com diu en Ferran: - mentre pugem ja s'assecarà. La diversió comença aviat, el primer espit és força amunt i pel camí et jugues una galeta de primer ordre, passos de placa finets, finets i sense poder col·locar res.
En Ferran fa gala d'una bona dosi de fe en si mateix i després de remirar-s'ho des de tots els angles possibles gas i amunt. Ummm, si això és un cinquè no anem pas bé i el concepte d'hipersegura trontolla! Val a dir que la resta del llarg, és força més agraït, però és que amb aquest començament ja surts llençat.
L'Esther desapareix rere el Ferran i quan és el nostre torn cedeixo amablement el cap de corda a en Pere que està sobre avís i se'n surt sense problemes. La següent tirada apreta una mica més, però per provar que no quedi i així és, és queda en intent i prou. No pujo gaire convençuda i quan veig que la via va per tot lo moll tinc l'excusa perfecte per improvisar reunió i deixar que en Pere tiri de nou.
L'encerto de ple, perquè de segona me les veig per no sucumbir a la temptació d'encadenar A0s a les parts més dretes. És vertical, obligat i l'aigua no ajuda pas a millorar el panorama. El tercer llarg promet ser més divertit encara, només cal veure en Ferran, que escala poc a poc i mirant-se bé els passos.
Per cert, tenim una punteria increïble, no ens deixem ni un regalim d'aigua per trepitjar i els tram més difícils podeu apostar que són molls segur. Així doncs, 6a de regletes que rellisquen, festa alegria i xerinola!
Porta el seu temps escalar-lo, però en sortim prou dignament, cadascú amb el seu estil (el meu no cal dir-ho, pedal, apretar les dents i amunt). Vinga va, que ara afluixa, venen un parell de llargs de cinquè que han de donar vidilla. Per ganes que no sigui, ho torno a intentar i no arribo més enllà del segon espit. No sé, però aquests “cinquens” m'estan començant a menjar la moral!
En Pere li enxufa de nou i jo em resigno a esperar el meu torn, a veure si avui espavilo d'una vegada. El soroll del tren em distreu i em fa adonar d'on som penjats, a tocar de la carretera, però immersos en un espai propi que de cop s'ha fet vertical.
Fent el llarg de segona, constato que hagués anat massa al límit. Així doncs, avui toca lliçó d'humilitat, prenc nota i decideixo que tiri en Pere, que ja n'hi ha prou de tanta indecisió.
La cinquena tirada continua en la línia, passos poc evidents, navegar per la placa, aire als peus i alguna que altra fissura d'on tibar. Ens ve ara el sostre de 6b+, però veient en Ferran improvisant un estrep ja n'endevinem el percal i sense el més mínim remordiment tirem de pedal.
Tot i així no regalen res, perquè no està pas pensat per fer en Ae i en Pere ha d'estirar-se com un campió i fer equilibris mig en lliure per poder superar el desplom.
Això sí, el tram que ve a continuació és de lo millor de la via, roca mega-adherent, fissures estratègicament col·locades i prou llarg per arribar a la reunió amb els braços ben calents. Apa-li, que tans sols ens queden deu metres per acabar la via, només un sostre de 7a+ ens separa de la falsa feixa on ens esperen el Ferran i l'Esther.
Contra tot pronòstic es deixa fer prou bé, els seguros són més a prop i amb un parell de passos d'estrep n'hi ha prou per sortir-ne amb un mínim d'elegància. Ja hi som tots, abraçades per tothom i somriures a dojo que ja tenim una altra via a la butxaca.
A l'hora que és ja ni ens plantegem seguir amunt, així que desfilem avall per la feixa i en no res ens plantem a la furgo. La via no ha sigut pas el que esperàvem i ens ha posat les piles ben posades, però per això mateix n'estem ben satisfets. Moraleja: haig de fer més esportiva, que amb tanta clàssica em malacostumo i a la que el grau obliga no m'hi trobo. Així doncs a fer penitència i moltes gràcies Pere que avui m'he tornat a aprofitar de tu, com en els vells temps jejeje!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada