**** Cerdà-Riera (Ven-Suri-Ven), 140m, 6a, Bandereta, Agulles, Montserrat

dilluns, 11 d'abril del 2011

La jornada d'avui ha estat completament improvisada, una trucada de darrera hora i refem plans, avui escalarem amb la Carla i com a convidada li deixem escollir via, només li posem una condició: que no hi toqui el sol de bon matí. La Carla és prou espavilada i no triga ni deu segons en decidir-se, la Ven-Suri-Ven.

Perfecte, jo l'havia escalat fa temps, però en vaig sortir amb una sensació ambigua, no vaig fer cap llarg de primera i em va quedar l'espineta clavada. A més el primer cop la vaig escalar amb la Maria i avui hem fa il·lusió repetir cordada femenina, així doncs li proposem a en Josep que ens deixi fer i en compensació li assignem la tasca bàsica de fotògraf. Pel que fa al repartiment de llargs ens posem ràpidament d'acord, la Carla, que va forta, farà els dos primers i jo em quedo els dos últims que són més de catxarrejar. Ai...amb companys així dóna gust escalar! Anem per feina i la Carla enfila la primera tirada.

L'única dificultat és un diedret senzill, però completament net. La fissura és franca i permet equipar a gust, cosa que li fa força gràcia a la Carla que tot i escalar de meravella no està avesada a vies on cal posar material.

Ara que per ser sincers, em sembla que col·loca un parell de peces més per la nostra tranquil·litat que no pas per la seva seguretat, perquè va ben decidida amunt. La segona tirada ja és una altra percal, els primers metres estan més que rentats i rellisques t'agafis on t'agafis.

Els primers seguros fan acte de presència: un cap de burí, un espit que es belluga, claus d'època... Vaja, tota una lliçó accelerada d'equipament clàssic que la Carla es pren amb la calma i filosofia necessàries per anar guanyant metres a la verticalitat que cada cop és més acusada.

Pel camí s'entreté a col·locar algun que altre friend i arriba a la reunió d'allò més digna i serena, però per la picardia amb que ens mira des de la seva improvisada talaia deduïm que està ben cofoia pel llarg i no és per menys.

Una tirada bonica, aèria i elegant, on el pas del temps i les cordades ha desgastat les preses i l'ha fet més exigent i mantinguda. Només cal mirar avall per apreciar l'aire que tens als peus. És el meu torn, ja fa cinc anys que tenia ganes de repetir el llarg que ve tot seguit.

El recordava com una aèria travessa sobre el buit, resseguint una evident fissura farcida de pitons de museu i improvisacions vàries. A la que arribo a la tercer seguro veig que la memòria no em falla.

Però el llarg s'ho val, té una lògica que aclapara i permet jugar amb els pitons per anar acerant allà on el grau no arriba, tot i que en algun tram cal esmerçar-s'hi posant algun catxarro per poder arribar al següent clau.

La travessa acaba massa aviat en una còmoda repisa al peu de l'arbòria xemeneia per on segueix la via. Vaja, això d'enfilar-se pels arbres comença a fer-se familiar! Però abans d'arribar al primer cal treballar-se un diedre d'allò més estrany.

No saps ben bé com encarar-lo i la textura de la roca deixa bastant que desitjar, per sort a la fissura hi entra de tot i escalo prou confiada. A la que arribes al primer arbre el panorama canvia radicalment, això sí que és un seguro com deu mana i la resta tonteries! No diré res d'aquesta xemeneia que no s'hagi dit, divertida, vertical i absolutament original, segell propi i inconfusible d'aquesta via. Excursió per la placa final i ja som gairebé al cim, en Josep i la Carla venen darrere i la Carla està absolutament sorpresa i encantada amb aquesta escalada tant poc habitual i això que venia avisada.

Darrers metres de xemeneia i ja som els tres gaudint del sol que al final l'hem trobat a faltar i estem orfes de la seva escalfor.

Una curta grimpada ens deixa al cim de la Bandereta, des d'on gaudim d'una vista insòlita de la resta d'agulles, la Peluda, la Pelada, el Sabre, les Portelles... totes elles són ara als nostres peus, aquest és el nostre premi, esdevenir privilegiats espectadors amb vistes d'ocell sobre aquesta regió encantada.

Un ràpel ens retorna a la realitat i a peu pla, però avui he redescobert una via que feia temps que volia repetir, tant de temps que hores d'ara era un vell record adormit i avui gràcies a la Carla i en Josep l'he recuperat del calaix dels somnis perduts.