***** Espolon Finestrat 300m, V+, Aguja Encantada, Puig Campana, Alacant

dissabte, 9 d'octubre del 2010

Si hia una muntanta al Llevant que t'atrapa des de el primer moment que la coneixes, sens dubte es el Puig Campana, solitaria, altiva i autentic far natural de la propera Costa Blanca. Si a sobre tens el privilegi algun dia de enfilar-te pels seus camins mes verticals, la textura i qualitat de la seva roca faran la resta, faran que cada cop que hi passem pel seu davant, fem parada i fonda.

Aquest cop ens apartem del pany principal de paret, avui encara la calor apreta de valent i qualsevol via aqui ens demana força estona al forn. Hem quedat amb la nostre conexio Valenciana, en Pep i la Maria i ens duen a una via que ja fa temps que ens la recomanan, el Espolon del Finestrat, verticalitat i canto a dojo!, tot i que puja una agulla lateral i sembla a priori de menys entitat, un cop a la seva base ens adonem que aqui tambe tindrem que donar la talla.

L'aproximacio es comoda i evident fins el mateix peu de via, fins i tot el primer llarg que ens marca la ressenya, no ho trobem tal i pugem amb les mans a la butxaca. Els nostres compis Valencians que ja coneixem la ruta enfilan davant, nomes ens falta fruir de l'escalada que tenim per endavant.

L'inici de via esta marcat en un ampli pont de roca amb corda i a partir d'aqui a tibar de valent, assegurances alegres, canto d'escandol i autoproteccio al gust si la necesitem, possiblement el llarg mes exigent de la via sobre tot perque t'agafa totalment en fred.

El segon llarg es una mica caotic i trobem diverses reunions on muntar, la millor opcio es anar fins al peu de la cridanera fissura i muntar una mica a l'esquerra de la seva base. Aquest llarg es un gaudiment del primer al darrer metre, una bavaresa vertical totalment neta d'equipament que ens fara gaudir de valent.

Muntem la R3 en una gram boveda, pero la reunio no se ben be per quin motiu, es totalment aeria, seran les vistes i el bon ambient que ja tenim sota els peus? Sortir d'aqui sembla que tingui que ser impossible, pero Laura enfila per un lateral de pressa generosa i amagada, amb un tasco abandonat estrategicament i en no res desapareix de la meva vista.

No tot pot ser canto, fissures i bavareses, alguna placa ha d'haver per demostrar-nos que el mon no es mai perfecte. I aixi comença la seguent tirada, per una fina travessa a esquerres, pero que en no res torna el festival de la fissura a equipar al gust de les nostres pors. Aquesta tirada ens deixa sobre una petita agulla secundaria, per no liar gaire la seguent tirada, el millor es bellugar-nos caminant uns metres fins al punt mes alt i aixi poder controlar millor el company al seguent llarg.

Desgrimpem uns metres i s'enfila un curt espero vertical de bona pressa. tot i no estar tampoc equipat, com ens passa a gairebe tota la via no trobem a faltar la brillantor de les xapes, la roca dona tanta seguretat i possibilitats d'autoproteccio que a qualsevol pas delicat, mai es dubta en tirar amunt.

Els dos darrers llargs de la via es fa a tota cresta, de dificultat mes facil i roca de primera que et fa gaudir fins el darrer metre. Ara si que l'ambient sobre aquest afilat ganivet es força espectacular miris on miris. Al nostre davant surt inacabable la mole central del Puig Campana, un inmens mar de roca on encara hia molta feina a fer i mes per aquest vessant oest que ara treu el cap, amb algunes vies que superen els 700 metres, i aixo gairebe al peu del Mediterrani!

La via ja la tenim al sarro, al nostre davant continua una esmolada aresta, la Pepsi, poc frecuentada degut a alguns passatges expo. 2 rapels verticals per terreny herbos i ja estem a peu pla sota l'agulla. Una preciosa escalada en una muntanya que sempre ens sorprem en positiu, roca genial, passatges de gran gaudiment i verticalitat i equipament escas que et fa tornar a terra amb la sensacio de la feina ben feta.

La nostre ressenya