Aquest cop ens hem proposat conèixer quan més llocs millor i donat que fins ara a Alacant tan sols hem escalat al Puig Campana i al Divino el nostre objectiu no és massa difícil d'assolir. Les dues darreres ensopegades no han fet més que esperonar les ganes d'escalar, així doncs enfilem cap al nord i aterrem al Cabeçó d'Or, no és el lleó adormit del Ponoig, però d'entrada no desmereix i les parets prometen.
Ens decantem per la GENE, lògica, atractiva, amb poc equipament i grau modest, vaja tota una clàssica! Després d'un tomb considerable (és el que té no mirar-se bé l'aproximació) i un cop hem fet visita turística a totes les parets que ens surten al pas acabem topant-nos de morros amb la via.
Són vàries les línies que s'enfilen per aquest pany i al veure el nom picat respirem alleujats, no anàvem tant desencaminats com pensàvem. Anem per feina, ens equipem mecànicament, m'atanso a la via i de cop tots el pels del cos de punta... si tenim companyia i nosaltres sense adonar-nos!
La serp no està gaire per la qüestió i adormida pel fred fuig a amagar-se dins la fullaraca deixant-nos el pas lliure i és que la punyetera estava perfectament encaixada a la fissura per on discorre el primer llarg. Per sort no som supersticiosos, així que solventat l'entrebanc enfilo amunt per l'escletxa que solca la placa.
Després de barallar-me amb algun que altre matoll em planto al peu d'un bonic diedre que li comença a donar interès a l'escalada. Aquesta primera tirada és llarga de debò i arribo a la reunió quan ja no confiava en trobar-la i farta d'arrossegar corda.
En el següent llarg cal fer un bon flanqueig a dreta i enfilar una curiosa xemeneia-boveda ben vertical a la par que entretinguda. Tot plegat no és gaire evident, però tenim clar que no hem de seguir cap de les línies de parabolts que tracen paret amunt pel dret, a més la ressenya dels Kutres ajuda força a no encigalar-se més de lo aconsellable.
Ara el camí ja comença a ser més evident, acabem de remuntar aquest primer contrafort i prenent com a referència el pi que esdevé la tercera i sòlida reunió. Tot i així, abans d'arribar a la reunió sorgeix un petit dilema: per on tiro, per una bavaresa força evident que fuig a l'esquerre o per la xemeneia que s'endevina entretinguda, però va directe a l'arbre. Davant el dubte pel camí més curt i vertical, la bonica xemeneia que regala més d'una tibada, però amb un canto fantàstic i un pitó de propina! Estem en un petit amfiteatre a mitja paret i la via s'enfila decidida per l'aresta que neix l'extrem esquerre d'aquest circ penjat, un llarg de tràmit ens deixa a la seva base.
El traçat està ben trobat i l'esperó és l'itinerari lògic, ja que la resta són plaques llises d'allò més dretes i amb pinta de treballoses. El cinquè llarg comença amb un flanqueig sobre roca negra i curiosament cantelluda fins entrar en una mena de canal solcada per un diedre que esdevé el tram més vibrant de tota la via.
Com sempre algun pitó (més o menys fiable) i ponts de roca força més competents indiquen que te n'estas sortint alhora de trobar la via. El darrer llarg no té pèrdua, amunt per l'aresta interrompuda per una placa curta, dreta i de mirar-se-la dues vegades.
Però aquest cop la ressenya és bona consellera i ens desvetlla que el pas és a la dreta. Dit i fet, en Josep ja és dalt i jo espavilo al seu darrere. La baixada l'encertem a la primera, de fet no té cap misteri i un cop al coll que esquinça la cresta cimera només hem de triar per quin dels dos vessants baixar.
Ens decantem per la via ràpida i amb tres ràpels som a peu de paret, aterrem al costat d'una de les entrades de la mina, un pou d'aspecte poc atractiu, però que justifica el nom de la paret que hem escalat, paret de la Mina, simple oi! Recollim motxilles i emprenem el retorn examinant les parets amb ulls curiosos, memoritzant sostres, fissures, arestes... mentre juguem a endevinar quines vies els deuen recórrer, planejant ja futures incursions! 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada