Avui enfilem cap a Ca la Montse, sense cap via entre cella i cella, l'unic que sabem es que tenim ganes d'anar a algun lloc remot, tranquil i desconegut per nosaltres i Laura s'ensurt amb la seva, ja que fa temps que li te posat l'ull a aquesta agulla que encara no hem tastat. Dubtem si fer l'aproximacio per la Cova de l'Arcada o per Can Massana, al final guanya aquesta darrera opcio i com es habitual els caps de setmana de setembre, el parquing a vessar de vehicles, escaladors i projectes (o sigui cursetistes..). La passejada fins a Frares Encantats mai pot deixar indiferent a a ningu amb un minim de sensibilitat per les belleses geologiques que aqui ens regala la natura en la seva maxima expresio. Un pel apartat del caos de roques en precari equilibri que forma aquesta regio, apareix l'altiva mole de la Miranda del Pas del Princep.
Sense problemes encertem el trencall que ens duu cap al Torrent de les Grutes, un corriol on els raigs de sol tenen seriosos problemes per colar-se. Algun pas complicat ha estat equipat amb graons i en una hora i poc arribem a la caracteristica roca caiguda que ens marca on comença el corriol marcat amb pintura blava i mig perdut entre esbarzers que mena a peu de via.
A l'inici de la via és on estan els passatges mes fins i delicats de la ruta que avui escalarem, la Primavera Marciana, que aprofita la llarga paret est per traçar-hi una ruta directa on es combina l'escalada lliure i les pedalades. Unes primeres assegurançes col.locades amb el cul i a desma ens duen a una preciosa placa de bonics passatges en plena sintonia amb l'entorn, del que som privilegiats convidats. Laura prudent com sempre escala els primers metres, però no pot dissimular com n'arribar a gaudir d'aquesta peculiar escalada d'equilibri i fe que es Montserrat.
El segon llarg no te cap altre misteri que encertar la ruta de roca mes franca i navegar, navegar i de tant en tant treure'ns una mica de pes deixant una expres a la paret. Sense gaires problemes arribo a una marcada bauma on es troba la reunio.
Aqui comença el llarg mes caracteristic de la via, no per dificil, si no per estetic, una pedalada ascendent amb un paissatge de fons montserrati 100 % i ara toca la regio d'Ecos! Laura amb molta soltura es treu el llarg, potser massa i tot, sera questio de canviar un altre dia els parabolts per puntes de pitons catxondos.
La quarta tirada es molt semblant a la segona que he fet fa poca estona, pero ara al poc de començar trobo un curt passatge de Vº, que no hi ha manera de fer-ho net i acabo recorrent a la via rapida, passat aixo... a navegar de nou, molta roca, tota força bona i poca lluentor metal.lica! nova bauma i reunio.
Avui Laura esta abonada a ballar sobre els pedals i el buit... i amunt que marxa, aquest tram, pero es força mes curt que l'anterior i en no res ens hem menjat gairebe doscents mentres de via. La nostra idea inicial era tornar a baixar i enfilar per l'assequible ruta Blava que serpenteja al nostre costat i que va evitant els sostres, pero tornar a batallar amb els esbarzers de peu de via no ens acaba de motivar del tot. 
No tot ha de ser escalar... la simple contemplacio del espectacle natural que tenim davant dels nassos no te preu, més encara si li afegeixes la solitud que aquí es respira. Un dia magnific i amb la millors de les companyies!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada