ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

** Esperó Limaban (variant 6a), 160m, V, el Toix, Mascarat, Alacant

diumenge, 10 d'octubre del 2010
Si per anar a escalar el punt de partida és una urbanització anomenada Maryvila la cosa d'entrada no promet gaire, però ha estat plovent tota la nit el Toix és l'opció més viable mentre el dia decideix cap on es decanta, si sol o pluja. Aparquem i les expectatives s'enfonsen una mica més quan a l'aixecar la vista veiem una més de les bajanades urbanístiques que adornen la costa valenciana.

Això sí, l'aproximació és de cinc minuts i prenent-ho amb calma, algun avantatge ha de tenir que la paret estigui en un lloc tan suggerent! Localitzar la via resulta el més senzill del món, la Maria i en Pep ja la coneixen i ens fan cinc cèntims del traçat mentre ens equipem. Les vistes són en perfecta concordança amb la zona, urbanitzacions i hotels arrapats la costa sense gairebé ni espai per respirar.

En fi, millor deixem de banda pensaments de tsunamis que fan neteja de tant de ciment i ens dediquem a escalar que per això hem vingut.

Enfilo el primer llarg triant el camí que més ràbia em dóna, que no és altre que un esperó breu i de roca discreta, però que a l'estar desequipat encara té certa gràcia. Res a veure amb el llarg que ve tot seguit, una elegant fissura en forma d'arc que s'escala íntegrament en bavaresa.

Atlètica, inesperada i generosa en canto, senzillament espectacular. Fent cas d'en Pep, creuem la paret per una vira estratègicament col·locada i ens plantem al peu d'una nova fissura que no té res a veure amb la via original que casualment fuig en direcció contrària, pel pany de paret menys vertical.

Amb els braços encara calents del darrer llarg encetem aquesta nova fissura que, malgrat la seva aparent senzillesa, resulta força més tècnica que l'anterior. Curta, però intensa, cal fer una bona tibada i no encantar-se massa als passos si s'en vol sortir dignament. La diversió, però s'acaba i sortim a un còmode replà on ens retrobem amb la línia original.

L'escalada esdevé un aeri passeig pels grans blocs que conformen l'espinada de l'aresta, vertical encara, però amb una roca tan agraïda que la dificultat s'esvaeix completament. Pitons varis, ponts de roca i dos llargs de corda estirats al màxim ens deixen dalt el cim del Toix que no és més que una allargassada cresta que passa desapercebuda front siluetes tan característiques com la del Peñón d'Ifach.

Amb tan sols un parell de ràpels som de nou a peu pla i, ves per on, que la d'avui ha estat una via ben trobada. Així doncs, les primeres impressions no sempre són correctes i de nou ens sentim afortunats. A veure si la sort ens segueix venint de cara i el sol, que ja torna a picar amb força, es queda uns quants dies més, creuem els dits!!!