ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Esperó Oest, 200m, V, Torreón de la Moneda i Esperó Sant Jordi, 110m, V, Alto Contreras, València

dilluns, 4 d'octubre del 2010
Ja hem aterrat a terres valencianes i decidim començar el nostre periple llevantí anant-nos a Contreras, tot i que hi entrem per Conca, en fi ens agrada voltar que hi farem! Del lloc n'hem vist alguna foto i es veu prou interessant per fer-hi una visita. Tant punt posem els peus a terra veiem que som en un d'aquells paratges on la burocràcia ha deixat sentir amb força totes les seves contradiccions i controvèrsies.

El riu Gabriel dibuixa un pintoresc congost i alhora fa de frontera entre dues comunitats, Conca, on som ara i València, a la riba esquerra on són les vies que volem escalar i no perquè no n'hi hagin d'altres, sinó perquè en el vessant dret del riu està absolutament prohibit fer res que no deixi diners com ara escalar i per evitar temptacions han desequipat les vies i el Seprona va fent acte de presència. Ara el complexe d'esports multiaventura i el coto de caça no semblen afectar el delicat equilibri ecològic que diuen voler preservar.

Una veritable llàstima a mida que aproximem per la pista ens surten al pas uns espadats d'allò més atractius. Per sort els valencians no tenen tants problemes i just a l'altre costat del riu encara s'alcen un parell de parets més modestes, però prou significatives dins l'accidentada història de l'escalada d'aquest singular indret.

La més clàssica és l'esperó oest del Torreon de la Moneda i veient aquest sòlid monòlit rocallós entenem perquè, no és fins que ens plantem a la seva base que endevinem l'esveltesa de la seva aresta. La darrera singularitat d'escalar en un lloc fronterer són obres inconcluses com l'esquelet del pont que mal que bé fa la seva feina i amb unes poques acrobàcies ens permet creuar el riu i escalar dins els marges de la llei.

Preservada així la integritat de territorial de Conca, nosaltres deixem enrere tanta tonteria administrativa i ens concentrem en el que ens ha portat aquí, escalar. El primer llarg discorre per una canal a l'esquerra de l'esperó i és una autèntica escombrera.

La canal arreplega totes les branques i pedres que cauen, així que millor evitar-la per un lateral, resignar-se a fer aquest llarg de tràmit i acabar-lo quan abans millor sortint per una xemeneia i girant ràpidament a l'esquerra en busca del contrafort de l'esperó on la roca ja és més sòlida.

La via no té gaire equipament, així que en Josep tira per on li sembla més evident, navegant per diedres, plaques i algun tram força vertical fins arribar a una mena de coll plantat al bell mig de l'aresta on troba la reunió. Ara la línia a seguir és força més clara i alçant la vista es veu algun pitó, arreplego material i marxo amunt que el vent ens pica de ple i parat no s'està massa a gust.

Aquest és el llarg més bonic de la via, s'enfila pel fil de l'aresta i es va redreçant a mida que es fa més i més aeri. Una placa farcida de forats, vertical i ventejada m'obliga a estar ben atenta, tant que l'equipo al meu gust i ni veig el parell de bolts que protegien els passos més finets.
El dia s'està girant, els núvols entren ràpids i sembla que ens mullarem, congelats ja ho estem. En Josep torna a cavalcar l'aresta que segueix igual d'aèria, però de més bon fer, a mida que escala l'esperó s'ajeu i acaba esdevenint una entretinguda cresta que mena al cim del Torreon de la Moneda.

Una breu exploració i encertem la desgrimpada, a la dreta en busca d'un collet on hi ha el ràpel, incòmode a matar, mig penjat de la paret i amb sortida divertida. Després dels conseqüents renecs acabem rapelant cap al Barranco de las Hiedras i només cal veure les parets entapissades de verd per entendre l'encertat de la toponímia popular.

Baixem barranc avall i en no res ens plantem al peu de l'esperó Sant Jordi que mena al cim del Alto de Contreras, el cim més alt de tots aquests espadats. Estem a recer del vent i ja hem entrat de nou en calor així que no cal discutir gaire per enfilar de nou amunt.

La via és curta, tres llargs que no passen del IV+, però les vies clàssiques acostumen a amagar sorpreses i en Josep es troba barallant-se amb un primer llarg que s'apropa més a un V+ que no a un quart i per més inri amb algun pas una mica expo. Si és que ho té tot, perquè a banda és vertical, atlètic i amb passos d'allò més estètics, que no tot ha de ser patir.

Amb la mosca darrere l'orella enfilo el segon i aquest continua essent ben dret, però amb unes bústies tan bones que no pateixes pels pocs seguros que hi han, l'única pega és que es fa curt.

L'últim llarg també és bonic, enllaça plaques i fissures fins guanyar l'esperó i sortir directes a cim. Realment aquest esperó és més curt que l'anterior, però surts amb la sensació d'haver escalat el doble i de premi unes vistes increïbles sobre el congost amb el suggerent perfil de la torre de Gabriel.

Tan sols podem fer una cosa, esperar que algun polític il·luminat es begui l'enteniment i decideixi aixecar les restriccions que impedeixen escalar tan altives talaies. Prendrem paciència!!!

2 comentaris:

Mingo ha dit...

Felicitats parella per l'activitat.
Salut

josep i laura ha dit...

Merci,
aquest cop l'escalada va ser l'excusa per conèixer Contreras i al baixar de les vies et sents doblement afortunat, per l'activitat i per haver tastat un lloc nou!!!

Salut, tàpia i fred!!!