***** Diedre UBSA, 255m, V+, Penyal d'Ifac, Calp, Alacant

dilluns, 11 d'octubre del 2010
De nou pluja a partir del migdia, però aquesta nit el fort vent que ha bufat incansable ha fet la seva tasca a consciència i la roca és ben eixuta, així doncs tenim barra lliure per tornar a les nostres dèries verticals. Tot i així haurem d'espavilar si volem fer un tiento al Peñón abans les seves parets concentrin nous regalims d'aigua que facin intransitable qualsevol ruta.

Qui ens ho anava a dir ara fa un parell d'anys, quan després d'escalar la Valencianos vam jurar i perjurat que mai més tornaríem a escalar-hi i és que amb una sessió de patinatge en vam tenir més que suficient! A més el Peñon té una idiosincràsia molt particular, parets verticals o directament desplomades, llises, gens adherents i absolutament desconcertants, capaces de fer enrere a més d'un. Tot i així l'Ubsa és quelcom insòlit en aquest monòlit de calcari blanc, una ruta que segueix el camí que marca la gran llastra adossada a la paret i aprofita tota la lògica de les fissures, bavareses i xemeneies que li surten al pas.

Impossible no rendir-se davant l'evidència de l'itinerari i la insistència de'n Pep lloant les excel·lències de la via. Si fins i tot les gavines han decidit cedir-nos el terreny i ens ignoren descaradament.

Comença en Pep i al moment el perdem de vista, però lo poc que hem vist s'intueix ben dret. De fet, venim avisats: la ruta és vertical, atlètica i mantinguda, això sí, canto generós i fissures per equipar al gust, realment promet, però el Penyal imposa i estem a l'aguait.

En Josep segueix les passes d'en Pep, però escala en silenci, ni exclamacions, ni renecs, ni esbufecs... tan sols el moviment alternat de la corda al xapar i seguir amunt. Quan penso que ja triga massa l'escolto com crida reunió, per fi. Un curt flanqueig em deixa a la vertical del diedre i em quedo bocabadada, això no passa de V+, ufff! Incrèdula tiro amunt i és un gaudiment, presa d'escàndol i en el lloc just, tot i que com dirien aquí “esbera” (patina) amb aquest canto ni hi penses.

Arribo a la reunió flipant i veig en Josep somrient d'orella a orella, ja veig que la tònica de la via li va com anell al dit. M'agrada fer-lo feliç, així que li regalo el segon llarg i amunt que va amb tota l'artilleria. Els moviments més delicats just a la sortida de la reunió, una placa força relliscosa on cal fer una bona tibada de les dues úniques bústies que et donen algo de vidilla.

Per sort més amunt surts en diagonal per una xemeneia que comparat amb el que hem fet sembla fins i tot tombada. El tercer llarg no dóna treva i jo que m'ho estic rumiant massa, resultat: en Josep de nou surt amunt més feliç que una perdiz (és tan fàcil tenir-lo content).

Aquesta tirada li dóna feina, es tracta de remuntar un curiós diedre esglaonat en tres trams i cada un més peleon que l'anterior. Toca optimitzar recursos: estreps, friends, tascons, esbufecs i renecs varis l'ajuden a arribar a la tercera reunió amb l'adrenalina a tope.

És tant bonic, com exigent, a mida que puges es va redreçant fins gairebé desplomar i per major diversió ben pocs seguros trobes, maxima vibrazione! Bueno, el quart llarg ja fa més bona pinta, així que agafo els trastets i vaig amunt que ja n'hi ha prou de xupar corda. Més fàcil sí que és, però tampoc per confiar-s'hi, un tram de placa on has de jugar amb l'adherència et deixa ben descol·locat després de tant de canto i desplom.

La xemeneia que ve a continuació no té complicació i en no res soc plàcidament instal·lada a la quarta reunió que no és més que un gran bloc encastat en perfecte equilibri al final de la gran llastra que ens hem resseguit fins ara.

Aixeco la vista i el festival contínua, doncs res, a en Josep se li ha tornat a girar feina! A primer cop d'ull aquest mur de relleu capriciós i verticalitat incansable esborrona, però una mirada més atenta desvetlla punts febles que tracen una aèria diagonal a dreta.

En Josep hi navega amb pas ferm i va a petar a una boveda colgada al bell mig de la paret i contra tot pronòstic invisible des del terra. Ens relaxem, sembla que el més difícil ha quedat enrere i per sort la pluja no fa acte de presència perquè si haguessin encertat el pronòstic a hores d'ara ja estaríem ben xops. Ens encanta la talaia on som colgats, podríem estar hores aquí emulant a les gavines, però no és moment de jugar a ser ocells sinó d'anar per feina, així que localitzem el ràpel que ens deixarà a la vira que porta al diedre de sortida.

Si és que aquesta via té de tot, fins i tot maniobres vàries que fan més amena l'escalada. Per completar la diversió el penúltim llarg és un fotogènic flanqueig sobre el buit amb diedre final per equipar al gust.

No em puc queixar gens, la travessa és més impressionant que difícil i el diedre un luxe, sigui quina sigui la postura en que et col·loquis trobes presa, sobades, però hi són... tot no es pot demanar. Ja ens queda només un llarg per sortir per dalt i continua essent tan inesperat com la resta de la via.

Una fissura d'elegants moviment a l'inici, però de la que n'acabem sortint reptant per una estreta, però oportuna xemeneia. Val, el podríem haver rematat fent un estètic flanqueig per fora, però és que a aquestes alçades de la via ja no estem per gaires filigranes i tenim el cap més en la cervesa que ens espera baix que no pas en la serenor dels moviments. Així doncs, per segon cop trepitgem el cim del Penyal d'Ifac i aquest cop la sensació és ben diferent, una combinació perfecte de satisfacció per la via i incredulitat per haver-nos sortit tant dignament.

És com un regal inesperat, una via atrevida, intel·ligent i amb capacitat d'abduir-te de tot el que t'envolta seduïts completament pel tarannà esquerp de la paret. Llàstima que al creuar el túnel retorn a la realitat és instantani, batibull de cotxes, gent, soroll i un mar d'edificis que oculta la immensitat blava senya d'identitat de les escalades al Penyal.Per cert, el que són les coses UBSA vol dir ni més ni menys que Union de Buitres Sociedad Anonima que es com s'autodenominaven el grup de madrilenys que van obrir la via. Si busqueu a la geografia espanyola trobareu més d'una via amb aquest nom, però cap tant coneguda com la del Penyal, genuí autèntic!