ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***** Directa Estel, 290m, 6a, Roca Gran d'en Ferrús, Serra d'Ensija, Berguedà

dissabte, 6 de novembre del 2010
Directa Estel, Roca Gran d'en Ferrús, paret de la Gallina Pelada, Serra d'Ensija... directa Estel, Roca Gran.... aquest és el meu particular mantra que vaig recitant mentre aproximem a la via, en un ingenu intent de no pensar en la resta d'informació que dóna la ressenya, especialment la part que diu: via exposada i compromís molt alt. Tant és, a la que portem un quart d'hora caminant el bosc s'obre i la paret ens ve a trobar. S'alça insolent, boicotejant sense compassió tota la meva teràpia de mentalització que en un moment se'n va a norris i em quedo senzillament bocabadada.

La directa Estel, s'enfila per l'esvelt Pilar sud, evitant (per sort) les plaques compactes i desplomades de la zona central de la paret, tot i així venim ben preparats amb tota l'artilleria en previsió del que ens puguem trobar ja que a part que la via està molt poc equipada, poca cosa més sabem.

Les referències, però són bones ja que les males llengües diuen que es tracta del millor conglomerat del pre-Pirineu. La via comença en la vertical d'un gran pi, informació no gaire útil enmig d'un bosc, el que sí que esvaeix els dubtes és la rústega inscripció en memòria del seu aperturista, l'Ignasi Cisa en solitari, de nou ens traiem el barret davant els clàssics.

Un cop feta la tasca més bàsica, trobat la via, toca passar al següent punt del dia: com ens repartim els llargs? El que està clar és que els claus són el tercer i quart, els dos bastant obligats en el 6a i la resta bastant de cinquè, llevat del segon que és V+. Doncs vinga, els dos primers per en Josep, els dos següents per en Víctor (que ja portem masses dies sense fer-lo patir) i la resta ja es veurà que no vull crear falses expectatives ( la teràpia d'auto-convenciment està fent el seu curs).

En Josep s'apresa a complir la seva part del pacte i enfila per la placa tombada en busca de la fissura on un solitari pitó testimonia que per allà hi va alguna ruta. Aviat tenim una primera impressió del que serà la tònica de la via, mirar una i altra vegada la ressenya fins creure que anem per bon camí i sortir a navegar en aquest mar de còdols difícil d'equipar.

El segon llarg comença amb un conciliàbul, dreta o esquerra, miris on miris no veus res, però el més semblant al diedre que marca la ressenya és la fissura descomposta que s'enfila ben vertical a l'esquerra de la reunió. Amunt, amb compte per no caure i després d'una bona excursió apareix un burí d'època, bé sembla que l'estem encertant, així que superat el primer moment d'indecisió, la resta ve sol, gas i amunt!
En Víctor pren el relleu, té pel davant un mur vertical i de presa generosa i aquest cop el recorregut sembla evident i un parell de burins sota un petit desplom donen fe de que allà estaran els passos més difícils.

Poc a poc copsem el tarannà de la via, en els trams claus alguna cosa hi haurà, però després toca escalar ben atent a no perdre l'itinerari i aprofitar la més mínima fissura o forat per assegurar, que són ben escadusseres.

De segons resseguir el camí que marca la corda també té la seva emoció, perquè els flanquejos esdevenen obligats i les reunions requereixen un acte de fe en els burins, auxiliats de tant en tant per un pitó salvador.

El quart llarg és el més exigent de la via, mantingut, sobre roca increïble de cantells petits i aspres, de verticalitat absoluta que s'arrapa a la paret com una segona pell mentre vas guanyant-li terreny al vertigen.

Un llarg preciós, que li requereix un plus de concentració a en Víctor que, per sort, va sobrat de motivació. Quarta reunió i toca relleu, és el meu torn i si a l'inici de la via tenia dubtes, a hores d'ara continuen, perquè enganyar-nos! Però la via té certa lògica i la roca és prou seductora per animar-me a enfilar el diedre que marca l'inici de la cinquena tirada.

Ara em toca experimentar a mi la sensació de navegar per plaques sense saber del cert si vas pel bon camí, però la intuïció i la ressenya són bones conselleres i me n'acabo sortint sense gastar més adrenalina del que seria aconsellable. Tant que al final m'animo i tiro amunt ben feliç. Ara que no tot pot ser perfecte i m'haig de barallar amb un diedre ple de matolls que em requereix una feina extra de jardineria, però per ser justos també s'ha de dir que el flanqueig inicial és una alegria, sempre que t'agradi el pati, és clar!

De totes formes, aquest deu ser l'únic llarg de la via on no tens excessius dubtes a l'hora de decidir per on tirar perquè la placa commemorativa que hi ha a la reunió és difícil d'ignorar. Sigui com sigui, ja ens queden pocs metres per acabar i sense el més mínim remordiment li birlem el parell de llargs que queden a en Víctor sense deixar-li opció a rèplica.

Primer puja en Josep, enduent-se com a premi un parell de plaques que a aquestes alçades de la via són tot un regal, verticals, cantelludes i fins i tot amb dos burins de propina!

Jo no tinc tanta sort i el darrer llarg acaba essent una llarga excursió arrossegant la corda per l'aresta cada cop més descomposta, però amb unes vistes sensacionals i el pit que s'eixampla al mirar avall i veure el camí recorregut. Només quan pleguem trastos i iniciem el descens me n'adono que fa estona que una curiosa sensació de lleugeresa em fa apressar el pas.

Em resulta familiar, és una combinació d'alegria, sorpresa i alleujament per haver escalat una via llargament esperada. Ha estat com l'imaginàvem, com ens l'havien descrit i molt més, perquè l'exigència i compromís de la ruta és paral·lel a la seva bellesa, salvatge i solitària. Així doncs, per més que diguin i no ens entenguin en dies com avui no puc deixar de pensar que els escaladors som gent afortunada!


6 comentaris:

Pekas ha dit...

Totalment d'acord.. :-)))
Bones lletres.. bona vía...

Un lujo... sólo para románticos...
:-))))

Salut i muntanyes..;-)))

"PACA" ha dit...

...felicitats per descobrir el tresor!!!!pero no us quedeu nomes amb l`estel...hi ha altres vies molt guapes!!!!SALUT I METRES

josep i laura ha dit...

Hola Pekas,
que seria de l'escalada sense el romanticisme i l'esperit d'aventura! És per aquest munt de sensacions que ens agraden tant les vies clàssiques, mai saps del cert amb què et sorprendran.

Bones Paca,
ja vam donar una bona ullada a tota la paret mentre baixavem i té una pinta magnífica, ara que també va ser una lliçó de modèstia, perquè si l'Estel és de les més assequibles cal ser un mestre per atrevir-te amb les altre. Ara que no hi ha res millor que intentar estar a l'açada dels reptes per motivar-te i més si la recompensa són joies com aquesta.

Salut, fred i alegria!

Anònim ha dit...

impresiona pero no es tant heavy...la que heu fet es la que es fa mes,no la mes fàcil...la proxima proveu la "trito salvatge" es mes fàcil encara...salut metres i ferrus a tope!!!!PACA

Gatsaule ha dit...

Esteu forts.... A mi el quart llarg em va sembla molt dur i força precari. I si aneu a la Tritó, segur que us en recordareu del Paca....

josep i laura ha dit...

Ei Paca, prenem nota perquè la veritat és que ganes de tornar-hi n'hi han. Ara que trobar info d'aquestes vies és més difícil que escalar-les. Per cert, per ferros els que farem servir la propera setmaneta, de moment marxem ben provistos amb 40 pitons entre altres coses i hamaca jejeje...

Bones Gatsaule, no tenim cap dubte del teu bon criteri i el que està clar és que en aquest indret no regalen res. Així que si algun dia anem a la Tritó a veure a quin dels dos us xiulen les orelles!!!

Salut, tàpia i alegria!