Aresta del Gas, però d'on carai han tret aquest nom per una via? mentre no sigui perquè entre assegurances hi ha més aire del compte, o ves a saber sinó és per algun cop de gas que has de donar sortir-te'n d'algun pas! Ara mateix a peu de via tot això no passa de ser hipòtesis i meres conjectures, però el nostre esperit investigador està a punt d'encetar la part pràctica d'aquestes teories. Així doncs ens equipem degudament per afrontar l'experiment i en Josep enfila paret amunt disposat a esvair aquest dubte poc transcendental, però si més no prou entretingut per passar l'estona.
I és que a hores d'ara portem mig matí donant voltes pels voltants, primer de lluny per situar les vies i després a peu de paret perquè en el nostre avorriment amb algo ens hem de distreure. Tot això gràcies a fer-li cas a una previsió meteorològica que està anys llum de la realitat i el que havia de ser cel serè ha estat aigua a dojo i de propina temperatures sota zero que ens han deixat de regal unes parets que regalimen aigua i un ventet fred de mil dimonis. Ara que tanta volta ha tingut premi i és que a base de fer temps els núvols s'han esvaït i un tímid sol ha fet la temperatura mínimament compatible amb l'escalada. Així que aprofitem per tornar a la furgo d'una revolada, carregar trastos i enfilar-nos a la primera via que veiem seca i de la que tenim ressenya.
Tot i així d'una mica de patinatge no ens deslliura ningú, la fissura inicial està regalimant aigua, però a l'estar ben assegurada no suposa més problema que algun A0 d'estirar-se al màxim i després amunt a gaudir dels còdols generosos. La següent tirada comença amb un flanqueig incert, però més pel fet de no saber si navegues pel lloc correcte que no pas per dificultat.
A la que enfiles la vertical et poses instantàniament en sintonia amb els esperons que t'envolten, drets, aeris i ben vibrants, a més després de dues setmanes tastant calcari valencià el conglomerat ens agafa una mica a contrapèl. Per sort el tercer llarg és una autèntica cirereta que et fa passar totes les manies, comença per una placa d'anar fent, però que es va redreçant fins anar a cercar el perfil de l'aresta on comença el festival.
Una panxa rere l'altra, verticals, atlètiques i amb uns cantos que fan que t'oblidis de tot el que no sigui tirar amunt. Sembla un llarg fet exprés per en Josep i realment gaudeix com un nen jugant amb les múltiples possibilitats d'aquesta roca tan agraïda que et permet enfilar pel dret sense pensar en el pati que s'obre als teus peus.
La següent tirada és més del mateix, però no s'hi val confiar-se perquè superar la primera panxa és ben divertit. Cantos que es minimitzen, un flanqueig d'adherència que fas gairebé sense respirar i possibilitat d'embarque, una combinació que t'espavila de cop. Però no cal alarmar-se, un pont de roca ve a confirmar que no anem errats i els còdols tornen a ser d'unes dimensions més que raonables, així que amunt a seguir experimentant amb els camins que sap traçar aquesta aresta.
Llàstima que l'excursió s'acaba, ja ens queda només un llarg que pinta fàcil, tot i que al final amaga sorpresa. No sortim per la via original, sinó que marxem per la variant que va a la dreta pel darrer pany vertical de la paret. El traçat és ben trobat, una mena de canal-diedre perfecte, lògic i evident, tant que tota l'aigua que regalima carena avall s'escola per aquí i afegeix un plus a l'escalada. Fet i fumut ja som a la carena, la resta d'esperons del Masmut s'aixequen paral·lels al nostre, agermanats en la seva verticalitat de línies simples i directes.
La nostra ruta s'empetiteix al costat de les línies veïnes que solquen aquests espadats pel dret, però no desmereix en absolut en bellesa i elegància. De fet hem estat tan absorts en les sensacions de l'escalada que ens hem oblidat del nostre afany investigador i ens hem deixat portar per l'encant del lloc, perquè a hores d'ara encara hem de trobar un racó de Ports que no ens tingui el cor robat. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada