ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Pic de l'Infern (2.860m), Pic del Fresser (2.723m) i Bastiments (2.881m), Vallter

dijous, 16 de setembre del 2010
La muntanya és un espai que cadascú el fa propi per viure'l a la seva manera, però a poc que la mirem amb ulls inquiets veure'm que és capaç d'oferir-nos infinitat de possibilitats. Delicades peces d'un puzle fràgil i minimalista que esdevé un tot ple de matisos. Però què és el que la fa tan especial? Potser els seus cims,

potser els seus boscos plens de contrastos

o tal vegada els senders que la fan propera.

No serà la poesia que a vegades sorgeix d'imprevist,

ara que també podria ser la subtilesa de les seves carenes

o els secrets amagats darrere els núvols.

Inacabable joc de preguntes, qui haurà jugat a escampar creus pels cims,

qui ha posat nom als camins
o fet onejar banderes a llocs on les fronteres són simbòliques.

Tot plegat la millor resposta és la més simple, les sensacions que et transmet són el que la fan única i si ho comparteixes amb els amics s'acaba convertint en la major de les addiccions.




1 comentari:

Jordi Lalu ha dit...

Voldria fer un apunt primer. Considerar com a poètica aquesta frase suada i d'una manca infernal d'originalitat i a sobre amb errors ortogràfics que clamen al cel proper en una de les plaques d'un dels cims alts em sembla molt agoserat i em sembla que és apuntar molt baix. Poesia en tot cas és el que va escriure Verdaguer a propòsit dels cims que trepitjava, o per exemple el que va escriure Bartomeu Roselló-Pòrcel a "El captiu":

Només recordo la muntanya
i els pins i el vent
i la lluita dels homes
i el gran silenci de després,
vora la pau tranquil·la de la tarda.
Astres únics, patètica
unitat del torrent, i l'aigua clara.
Capvespre simple, tímid
de la força suprema de les coses.
I només jo, assegut damunt el cim,
intel·ligència als ulls damunt les coses.

Jo faig la petició expressa a la ciutadania que, a títol individual o de grup d'amics, es dedica a instal·lar tota mena de senyals en els cims i carenes de casa nostra, que per respecte als altres aimants de la muntanya, s'abstingués de fer-ho, i que deixés els espais cimals en l'estat en què els ha trobat. Alliberem sisplau les nostres roques altes de motius i ornaments de recent instal·lació d'un gust i utilitat més que dubtosos, que no són genuïns ni pertanyen a la nostra tradició i que almenys a mi no m'inspiren gens. En refereixo tant a plaques amb textos d'ínfima qualitat, com a banderoles tibetanes que he vist en diversos cims, com a una bandera formada per l'estelada per una cara i la del Barça (¿?) per l'altra que va onejar -no sé si encara hi és- al cim del Pedró dels Quatre Batlles al Port del Comte. Potser que algú -imagino que la FEEC- prengui cartes en l'assumpte i reverteixi aquest desori.