dijous, 16 de setembre del 2010
La muntanya és un espai que cadascú el fa propi per viure'l a la seva manera, però a poc que la mirem amb ulls inquiets veure'm que és capaç d'oferir-nos infinitat de possibilitats. Delicades peces d'un puzle fràgil i minimalista que esdevé un tot ple de matisos. Però què és el que la fa tan especial? Potser els seus cims,
La muntanya és un espai que cadascú el fa propi per viure'l a la seva manera, però a poc que la mirem amb ulls inquiets veure'm que és capaç d'oferir-nos infinitat de possibilitats. Delicades peces d'un puzle fràgil i minimalista que esdevé un tot ple de matisos. Però què és el que la fa tan especial? Potser els seus cims,
o tal vegada els senders que la fan propera.
No serà la poesia que a vegades sorgeix d'imprevist,
ara que també podria ser la subtilesa de les seves carenes
o els secrets amagats darrere els núvols.
Inacabable joc de preguntes, qui haurà jugat a escampar creus pels cims,
qui ha posat nom als camins
o fet onejar banderes a llocs on les fronteres són simbòliques.
Tot plegat la millor resposta és la més simple, les sensacions que et transmet són el que la fan única i si ho comparteixes amb els amics s'acaba convertint en la major de les addiccions.
1 comentari:
Voldria fer un apunt primer. Considerar com a poètica aquesta frase suada i d'una manca infernal d'originalitat i a sobre amb errors ortogràfics que clamen al cel proper en una de les plaques d'un dels cims alts em sembla molt agoserat i em sembla que és apuntar molt baix. Poesia en tot cas és el que va escriure Verdaguer a propòsit dels cims que trepitjava, o per exemple el que va escriure Bartomeu Roselló-Pòrcel a "El captiu":
Només recordo la muntanya
i els pins i el vent
i la lluita dels homes
i el gran silenci de després,
vora la pau tranquil·la de la tarda.
Astres únics, patètica
unitat del torrent, i l'aigua clara.
Capvespre simple, tímid
de la força suprema de les coses.
I només jo, assegut damunt el cim,
intel·ligència als ulls damunt les coses.
Jo faig la petició expressa a la ciutadania que, a títol individual o de grup d'amics, es dedica a instal·lar tota mena de senyals en els cims i carenes de casa nostra, que per respecte als altres aimants de la muntanya, s'abstingués de fer-ho, i que deixés els espais cimals en l'estat en què els ha trobat. Alliberem sisplau les nostres roques altes de motius i ornaments de recent instal·lació d'un gust i utilitat més que dubtosos, que no són genuïns ni pertanyen a la nostra tradició i que almenys a mi no m'inspiren gens. En refereixo tant a plaques amb textos d'ínfima qualitat, com a banderoles tibetanes que he vist en diversos cims, com a una bandera formada per l'estelada per una cara i la del Barça (¿?) per l'altra que va onejar -no sé si encara hi és- al cim del Pedró dels Quatre Batlles al Port del Comte. Potser que algú -imagino que la FEEC- prengui cartes en l'assumpte i reverteixi aquest desori.
Publica un comentari a l'entrada