" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** Estasen, 700 m, MD, 80/ IV+, Petit Encantat (2.742m), Aigüestortes

divendres, 19 de març del 2010
Al Pirineu, cada hivern per un motiu o altre una via alpina es posa de moda: al 2008 va ser la Pombie-Souzon al Midi, al 2009 la Teixonera al Cadí i aquest 2010 sembla que haurem de marxar fins Espot per gaudir de valent amb una preciosa ascensió amb piolets i grampons. Quan arribem a aquest poble, la tarda anterior ens dóna la sensació que podrem gaudir fent qualsevol activitat excepte una alpinada en vista de la calor que ens trobem, tot i així confiem en que aquesta línia que fa unes quantes temporades que perseguim i ja fa unes setmanes que sabem que ha estat escalada, encara ens vulgui esperar abans de desaparèixer. Fidel als nostres principis invertim dues hores i mitja en arribar a peu fins el refugi Ernest Mallafrè, mentre ens creuem durant tot el recorregut amb els taxis pujant i baixant. Possiblement Navarra i Aigüestortes són els indrets del Pirineu que menys hem trepitjat, la primera perquè esta lluny i la segona perquè simplement no ens dóna la gana! Ja fa 12 anys que no posàvem els peus dins aquest parc nacional, que més aviat considerem un parc d'atraccions, un clar exemple de com es gestionen els espais naturals des de la llunyania d'un despatx on tot s'hi val, però no per la conservació de l'entorn, sinó pel negoci que això genera. On tot està prohibit fins i tot un miserable bivac, però es permeten bajanades com circular centenars de vehicles de pagament dins el cor del parc o fomentar rutes massificades de gent entre els seus refugis i que desvirtuen per complert el sentit inicial de servei d'aquestes instal·lacions. Ens sembla genial aquesta política de acaparar i restringir el territori, al menys així qui no sap gaudir i voltar per muntanya sense indicacions cada 50 metres els tenen allà sota control. Però a nosaltres ni a la gent que vol gaudir en llibertat de la natura que no ens demanin que els hi fem el joc.

Sigui com sigui quan apareix la visió d'aquesta preciosa muntanya bífida ens torna a deixar meravellats i comencem amb el joc de encertar i descobrir des de la llunyania els misteris i dificultats de la ruta que demà pensem escalar. Fa poca estona que ha arribat amb esquís al refugi en Grau, amb qui demà compartirem la corda i als pocs minuts apareix un guia que baixa de la Estasen. El seu client amb la cara d'esgotament paga i ens confirmen que la via encara es manté escalable, però que no és precisament un passeig, ens la pinten una mica “expo” i sobretot molt llarga, ells han estat 14 hores. A les cinc del matí el primer que faig es sortir fora i comprovar la temperatura que fa i les nostres sospites es compleixen, no ens hem posat sota zero en tota la nit!. L'aproximació a la ruta és una mica patètica perquè, tot i trobar la traça feta, cada dos per tres quedem engolits per la neu inconsistent, per sort no queda lluny i en tres quarts d'hora ja ens estem equipant. L'entrada és un curt ressalt glaçat i a partir d'aquí una llarga i ampla canal amb una rampa mantinguda al voltant dels 45º. En aquesta inclinació si que agraïm que la neu no estigui dura com una pedra i ens permet guanyar metres i metres sense necessitat d'encordar-nos.

Al Petit Encantat, tot i tenir una visió directa i nítida de lluny de les seves línies, un cop dins passa allò més habitual que et pots trobar en una gran paret, no tens referències i l'orientació per encertar el camí adequat és prou complexa. Nosaltres seguim per la canal fàcil més amunt d'on teníem que abandonar-la, per sort una ràpida ullada a la càmera de fotos ens torna al camí correcte.

Per enllaçar amb la ruta preferim treure la corda, ara hi ha uns ressalts una mica verticals on la roca aflora i l'alçada que hem agafat ja fa respecte. Un cop al corredor correcte arribem sense gaires problemes a la primera dificultat de la ruta, una curta cascada prou vertical i que a la seva sortida cal escollir molt bé la picada si no volem treure espurnes de les puntes dels piolets, en Grau negocia aquest llarg amb prou solvència i uns metres més amunt ens espera la propera tirada.

Aquesta corre del meu compte, a priori sembla un simple tramit no gaire vertical, però a mesura que t'hi acostes vaig veient que caldrà ser delicat, una fina capa de pocs centímetres de neu dura envoltada de roca llisa com un mirall. Al poc de sortir de la reunió trobo un pitó i al seu costat col·loco un camalot, ara toca sang freda i amunt, metres i més metres sense possibilitat d'autoprotecció i confiant en tot momentque aquesta pel·lícula de neu endurira no esdevingui encara més prima i m'obligui a un cardíac descens.

Amb picada ferma arribo al final del llarg i amb dificultat munto reunió a la paret dreta, un cop acabada me n'adono que a l'altre costat ja en tenia una de feta. Arriben els companys amb cara de satisfacció, aquest llarg és el típic que es pateix prou de primer i es gaudeix moltíssim de segon de corda.

Ara seguim força metres ensamblant, superem un petit ressalt glaçat poc vertical, però fi d'escalar i arriba el moment de deixar l'evident línia que hem seguit fins ara i desviar-nos a la dreta per terreny mixte. Més que difícil es terreny “tonto” perquè la roca està tapada per neu inconsistent i mai saps el que tens sota els peus, avanço poc a poc fins a arribar a una xemeneia completament en roca on munto reunió.



En Grau la negocia, no sembla gaire difícil, però fàcil tampoc, és un llarg on s'escolten grinyolar els grampons sobre la roca nua, el seu punt clau és superar un bloc encastat que està en precari equilibri i mirar de no baixar amb ell. Un metres més i ja estem a l'aresta de cim, vistes d'ocell un dia preciós, bona companyia, que més podem demanar?



Baixar d'aquí no és cap passeig, anem a buscar la línia de ràpels i en no res ja som a la canal central que separa les dues enforcadures. Aquí la pendent de baixada no és gaire inclinada, però les males condicions de la neu que no ens permeten fer una sola passa sense que es faci un bon pam de neu sota els grampons, ens obliguen a fer el llarg descens cara a la paret en quasi la seva totalitat, per acabar un llarg ràpel i a caminar fins al refugi.
Avui divendres ja està obert de cara el cap de setmana, estem cansats, però molt satisfets per l'ascensió realitzada i per l'horari que hem portat, 4:30 hores d'escalada per una cordada de tres! Sobre un prestatge trobem un llibre de ressenyes de la zona on surt la ruta d'avui dibuixada per l'Albert Ibañez a l'any 1990 i sorpresos constatem que va invertir-hi dues hores menys que nosaltres i en solitari! Està vist que el dia que et creus que has fet quelcom minímament remarcable sempre apareixen d'altres que molt temps enrere la van fer de mes grossa! Cest la vie!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

enhorabona fanàtic
espero veure'ns aviat
albert. ganxets

laura pi ha dit...

Eiii crack! el que va a parlar de fanatisme, apa l'ostia!!
Dema anem a la 90-60-90 et tindre informat per si pinta be la teva paret.
Quan vulguis sera de nou un plaer compartir corda i bocates!

josep