ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** La Bitlla, la bola del Partió i l'Esquelet (clàssic 100%), Agulles, Montserrat

diumenge, 28 de març del 2010
Canvi d'hora, setmana intensa, dormir poc... total que diumenge no estem massa guerrers i tenim ganes d'una escalada tranquil·leta, així que ens decantem per anar a Agulles on hi ha prou vies per triar i remenar. Fa temps que tinc ganes d'escalar de nou la Bitlla i la Bola del Partió, van ser la segona o tercera vies a les que em van portar ara ja fa gairebé deu anys i em fa gràcia redescobrir-les. Anem amb la calma, bon esmorzar i sense presses, total que són ja la una quan arribem al peu de la Bitlla. Mecatxis, se'ns ha quedat la càmera a casa i la Xaro tampoc en porta, avui poca foto farem!

la Bitlla, Aresta Brucs, 60m, IV+ A que sembla fàcil veient la ressenya, oi! doncs no us refieu que l'equipament està a l'alçada de la via, tot un clàssic, 4 seguros en 60m i la resta a protegir. Per sort hi ha alguna fissura prou generosa i alguna llastra discreta que es deixen equipar prou bé, la resta imaginació al poder i no badis. L'agulla s'escala en dos llargs, el primer prou fàcil (III+) i pots col·locar prou peces perquè resulti divertit, el segon ja és una altra història. Surts per una marcada fissura (IV+) que demana a crits que li posis algun friend ben gran i després bonics passejos entre un pitó i un burí rovellat que són els únics seguros que trobarem en el tram més finet de tota la via (per cert pel meu gust, més aviat V que no pas IV+) i no val la pena entretenir-se a intentar posar res que la roca és ben compacta. És una bona manera de constatar que no sempre és el grau el que li dóna la dificultat a la via, l'exposició és un factor a tenir en compte alhora d'encarar certes escalades. Concentració, pujar amb calma llegint la paret i buscant sempre el camí més lògic (és a dir pensar com ho van fer els seus aperturistes) i ja soc al cim. Estic sola i els companys no poden veure la cara d'alegria, però m'ha fet molta il·lusió fer ser ara jo qui fa aquesta via de primera. Ja sé que aquesta modesta escalada no és res de l'altra món, però després d'un hivern en que amb prou feines he tocat roca m'ha posat les piles ben posades!

la Bola del Partió, Normal, 65, IV+/A1e Hem triat enllaçar aquestes dues agulles perquè amb un sol ràpel des del cim de la Bitlla ens plantem al coll on comença la via normal d'aquesta inconfusible monòlit de capricioses formes. Em miro el primer llarg escamada, segons la ressenya III+ amb un té un pas de IV+ al final, però de seguros no se'n veu ni un i la roca és ben compacta. En fi, com que no sembla gaire vertical enfilo amunt que alguna cosa ja trobaré i sí, 4 o 5 seguros col·locats allà on toquen que converteixen aquesta tirada en una escalada senzilla i agradable. La següent tirada no deixo ni que en Josep la intenti i em penjo ràpidament del desplom amb els estreps no sigui que tingui algo a objectar. Va ser el meu primer artificial i amb va costar un món, res a veure amb ara, pujo còmoda, gaudint de cada pas i desitjant que fos més llarg. Un cop dalt el Josep coincideix plenament amb mi, una escalada encertada i bonica que conclou en un dels cims més peculiars d'Agulles.


Volíem concloure la jornada a l'Agulla de l'Arbret, però en Josep no es pot treure del cap l'evident xemeneia que solca una agulla desconeguda per nosaltres, just a l'altra banda del torrent. Una ullada al llibre d'Agulles ens desvetlla el misteri:

l'Esquelet, xemeneia Torras Homet, 70m, IV+ la cordada que teníem al darrere a la Bitlla ens ho confirma i de pas ens fa quatre cèntims del seu equipament, per seguir la tònica 4 bolts (això sí aquest cop ben lluents) i res més. Vaja una altra clàssica, perfecte per concloure la jornada!

Del primer llarg gairebé ni ens n'enterem, tan sols una grimpada per una canal plena de vegetació (II-III) que ens deixa a l'inici de la xemeneia que li té el cor robat a en Josep. Aquest cop li cedeixo el torn, les xemeneies poc assegurades no són pas la meva especialitat. No es fa gens de pregar i puja tranquil·lament, ben encastat en l'estretor d'aquestes dues parets que es pleguen ben avingudes una sobre l'altra. La tirada és llarga, cinquanta metres ben bons, de fet hi ha una reunió sobre un bloc encaixat a mitja xemeneia, però no val la pena fer-la. A l'inici i a la meitat del llarg hi ha un parell de passos que te'ls has de mirar dos cops (IV+), bàsicament perquè no saps com encarar-los i la llunyania dels seguros no hi ajuda, però un cop encertes a col·locar-te puges prou bé.

La via no té més, un cop s'acaba la xemeneia surts al cim sobtadament lluminós i ampli en contraposició del reduït espai d'on venim. S'a fet tard, però no tant per no permetre'ns un petit luxe: gaudir del darrer sol, encara tebi, estesos davant el refugi mentre recorrem amb la imaginació el perfil agosarat d'alguna agulla que ens hagi cridat l'atenció, això sí, en aquest joc cadascú tria la seva! Per cert, que no se m'oblidi: gràcies Xaro, que si no fos per tu i el teu mòbil, ni aquestes quatre fotos tindríem i als companys d'aquest espai virtual que són els blogs als qui he pres en préstec alguna que altra foto i ressenya també!