ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Via dels Rodríguez, 100m, 6a+/Ae (V+ oblig), la Peluda, Agulles, Montserrat

dimecres, 17 de març del 2010
Tinc ganes de roca, ja passaré fred d'aquí un parell de dies als Encantats, així que trucada de telèfon i la Carla, com sempre, disposada a deixar-se enredar. De moment la neu i el gel hauran d'esperar (o no....), avui toca Montserrat que ja fa massa temps que el tinc deixat de banda i això no potser! La Carla està buscant vies que tinguin algun llarg fàcil d'artificial per un curs que ha de fer d'aquí uns dies i em proposa anar a la via dels Rodríguez a la cara oest d'Agulles.

Dono una ullada a la ressenya i realment fa bona pinta, grau assequible, ben assegurada i amb una mica de tot, perfecte per un nou tastet de Montserrat, a veure quines sorpreses ens depara aquesta vegada! La primera no es fa esperar i es que encara queden rastres de la copiosa nevada de la setmana anterior que fan que l'aproximació un cop deixem la pista resulti força perdedora.

En principi no té massa misteri, només hem d'arribar al peu de la Bandereta i resseguir la muralla fins trobar la nostra via, fàcil oi! Doncs no, la neu ha aixafat branques i esborrat camins, així que acabem fent el senglar bosc a través i amb els peus ben xops de tant trepitjar neu, això sí, no ho canvio per res, l'estampa de Montserrat nevat és impagable i al final encertar el sender resulta divertit i tot. Sense més contratemps que alguna relliscada i forces esgarrinxades trobem la via. Localitzar-la és senzill, comença per una evident fissura-xemeneia que separa la Peluda i l'Agulla del Sol Ponent i de seguida salta a la dreta per enfilar la típica placa dels primers llargs d'Agulles, roca un xic relliscosa amb pressa fineta, per si ens queda algun dubte la línia que dibuixen els parabolts ens acaba confirmant que som al lloc correcte.

Avui duem reforços, en Jordi Bladé a qui encara no coneixia, però que resulta ser un escalador tant motivat com solvent, sobretot tenint en compte que fa poc temps que escala. En el repartiment de llargs li ha tocat el primer, així que no es fa de pregar i tira content amunt. Aquesta primera tirada és la més exigent (6a+), tot i que segons la ressenya és pot fer en A0 pels que no tenim aquest grau. En Jordi puja sense ni despentinar-se i en no res arriba a la llastra un xic desplomada que fa de guia fins la primera reunió, apurant-ho tot en lliure.

Quan és el meu torn comprovo que de fàcil res, ja cal apretar i col·locar-te bé per sortir per dalt i els A0 s'acaben convertint en passos d'estrep força llargs, però on no arriba el grau arriba l'experiència i que carai això és el que dóna emoció a l'escalada! El segon llarg és per mi, una tirada tota d'artificial amb tan sols alguns passos de cinqué grau abans la reunió. Dit i fet, ja soc enfilada als meus estreps disposada a caçar tots els bolts que se'm posin al davant.

Vaig per feina, en part perquè és un llarg molt fàcil, els parabolts són a tocar i gairebé ni t'has d'estirar i d'altra banda perquè tinc ganes d'arribar al solet que uns metres més amunt ja calenta la paret! Al final la tirada és fa un xic monòtona, però un cop a la reunió la sensació de pati sota els peus ho compensa amb escreix.

Els companys pugen impacients, s'estaven quedant gelats, però és el que té escalar una cara oest al mes de març, el sol no t'arriba fins a darrera hora de la tarda! Ara que no se les prometin tant felices que, tot i estar al sol, bufa un vent de mil dimonis que et deixa ben garratibat. El tercer llarg és per la Carla que pesca material d'una revolada i surt disparada a dalt per fugir d'aquest vent gèlid. No ho aconsegueix, però com a mínim està en moviment i això ajuda a entrar en calor, si més no els passos de V+ que hi han a la sortida de la R ja la tenen prou distreta per no pensar en res més que en trobar la millor pressa d'on tibar i no us penseu que amb les mans gelades no és gens fàcil.

És una tirada curta, però ben variada i rematada amb un petit desplom que s'escala en artificial i ens deixa dalt l'aresta final que porta al cim. En Jordi i jo arribem dalt completament congelats, el vent no dóna treva, sort que el darrer llarg és una simple tirada de III grau fins el cim, pur tràmit per culminar l'agulla. El sol ja va baix i ho tenyeix tot d'una llum enganyosament càlida, esdevenint molt més nítides les ombres que no pas la roca que les allotja.

7 comentaris:

Komando Ripollès ha dit...

Hei!
Com va anar la via dels Rodriguez?
Us va agradar? Sí vau veure alguna cosa millorable m'ho dieu... la vam obrir el meu germà, un colega i jo... Sé que no és una obra d'art però crec que va quedar força bé... també la vam obrir des de baix entre els mesos de febrer i de març... que us haig d'explicar, no? Hi fa força fred aquest dies...

josep i laura ha dit...

La veritat és que vau escollir les millors dates per obrir-la, febrer i març, poc sol, vent i fred... sou uns campions jejeje. La via és bonica i ben trobada, molt recomanable per una escalada matinal ràpida. Haig de repetir-la per poder escalar el tercer llarg, amb el fred que fèia ni em sentia les mans i pel meu gust és el més interessant i variat de la via. L'artificial es fa molt bé, potser amb els bolts una mica més separats, que t'haguessis d'estirar un pel farien que la tirada fos més interessant, però en general la via molt correcta en quant equipament i grau. Res nois, felicitats per la feina, un itinerari encertat en el que gaudeixes de l'escalada!

Carla ha dit...

Sí, sí, de tant en tant una escaladeta en artificil com aquesta és d'agraïr, tota una tirada llarga ( més de 20 bolts, oi? ) que puguis anar fent sense patir és genial per iniciar-se. Tots tres primers llargs tenen la seva gràcia. Jo vaig marxar amb molt bon gust de boca i amb ganes de recomenar-la. Enhorabona nois! Si n'obriu alguna altre aviseu que anirem a tastar-la !!

I ole Laura, m'ha encantat la piada!. Va estar molt bé, i la pròxima li diem al vent que s'esperi a que acabem la via. Ara a esperar la piada dels encantats!! Petonets i fins molt aviat!!

Mingo ha dit...

Collons si és un lloc per anar-hi a l'estiu. La primera tirada a més de la dificultat cal afegir-li el fred, bufff. Amb caloreta per mi la primera tirada 6b si no toques res. Felicitats esteu fets un muntanyers.

josep i laura ha dit...

Bones Carla,
estic plenament d'acord amb tu, a la propera via que s'esperi el vent i posats a demanar el fred també, ahhh i que la paret estigui seca i no sembli una pista de patinatge.... ui em sembla que estem demanant masses coses i de fet el que importa de veritat és que al final sempre hem acabat escalant la via i fins i tot gaudint-la! no si serà cert i tot que els escaladors tenim una vena masoca jejeje. En fi tenim pendent una via al solet i en màniga curta!!!

Hola Mingo,
si algo som és uns muntanyencs optimistes, no pensavem pas passar-hi tant de fred. De fet vam anar a escalar a la tarda pensant que al ser una cara oest ens tocaria el sol i mal encaminats no anàvem, però no vam comptar am la neu i el vent! De totes maneres la via s'ho val i ara serà qüestió de repetir-la amb la caloreta per apreciar-la tal com es mereix.

Jordi Bladé ha dit...

Completament d'acord amb les meves companyes de cordada,una linea molt xula, amb sensació aeria, Ae molt asequible per disfrutar i un tercer llarg diferent, jo també la recomano 100%. L'unic que va sobrar es el vent dels dos ultims llargs però realment vam veure un montserrat blanc espectacular.
Enhorabona per la via.

josep i laura ha dit...

Ei Jordi, veig que els tres coincidim amb lo principal, la propera via sense vent!!! Fora bromes com la Carla i tu seguiu a aquest ritme no hi haurà qui us pugui seguir. Per la meva banda encantada de compartir corda i somriures amb vosaltres. Fins la propera escalada i mentre salut, tàpia i alegria!