ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Cascada d'Alpenzu, I/3+, 180m, Gressoney-Saint Jean, Itàlia

dimarts, 19 de gener del 2010
Canviem de valls i de pas ampliem la cordada, així que un cop hem recollit en Jordi a l'aeroport de Bergamo enfilem rumb a la vall de Cogne a descobrir quines meravelles gelades amaga. Però som d'esperit inquiet i tarannà curiós, així que un cop de camí i en vista que tenim dies per davant, decidim desviar-nos un xic i fer una una breu visita a la vall de Gressoney. La nostra primera incursió alpina va ser en aquesta vall ja fa un bon grapat d'anys i passant revista als nostres records ens adonem que pel camí hem anat trobant noves motivacions i ara ens mirem la muntanya amb ulls més agosarats, però igualment il·lusionats. El que ens ha portat a perdre'ns per aquests paratges ha estat una foto esgarrapada a internet d'una senzilla cascada, però prou bonica per merèixer una visita, a més aprofitant que ja hi som acabem de fer ruta turística i ens sorprèn la quantitat de gel que penja de qualsevol vessant amb un mínim de verticalitat. La precària informació de que disposem no suposa cap mena de problema a l'hora de localitzar la cascada ja què és perfectament visible des de la carretera mateix, una vistosa cua de cavall que s'endevina generosa en gel.

L'aproximació no té més complicació que localitzar l'entrada del torrent, però tal com pensàvem trobem una marcada traça que ens fa de guia i ves... ja som picant-li al primer llarg! En Jordi ve amb ganes i tira amunt, ara que no pot anar pel dret com ell voldria perquè abans hauria de fer un banyet en aigua ben gelada i no sembla gaire engrescat davant aquesta perspectiva. Així que, com home assenyat que és, entra pel lateral que ja és ben macu.

Aquesta part de la cascada no la veiem des de la carretera i anem una mica perduts, després del primer llarg el gel desapareix i la traça sembla allunyar-se del barranc. La seguim i acabem al camí de baixada, no anem pas bé... a veure si ens hem equivocat de cascada! A aquestes alçades del matí no tenim gaires alternatives, així que ens decantem per la solució que ens sembla més lògica, seguir torrentera amunt i bingo! davant nostre l'espectacular llençol glaçat que ens havia fet l'ullet. És el meu torn i li pico directa pel mig.

El gel és dur com una pedra i es nota que fa dies que no hi passa ningú, toca sanejar i cauen blocs de totes les mides, per sort no duem cap cordada rere nostre i no cal patir pels nombrosos projectils que surten xiulant cap baix. És llarga aquesta tirada, però no és difícil, anar fent i premi: el sol ens dóna la benvinguda i ens embolcalla amb una calidesa inesperada després de tants dies de fred i núvols.

Encarem el darrer tram, un nou ventall gelat on podem triar pujar per on més ens abelleixi i com que ara tira en Josep no hi ha dubtes de per on anirem, pel més dret! Ja va bé, així li donem un xic més d'interès a la via, tot i que et guanya més per la seva estètica que no pas per la dificultat. En fi, que pugi per on vulgui, nosaltres l'estem assegurant còmodament al solet i no tenim cap mena de presa!

L'escoltem renegar al tram més vertical, però no pas per la qualitat del gel, la dificultat o qualsevol cosa semblant, sinó perquè s'està morint de calor! No m'estranya, la cascada és orientada a est i ara mateix estem fent una sessió intensiva de bronzejat. S'acaba el llarg i el veiem dubtar, ara què? ni gel, ni roca, ni arbres... només neu inconsistent! però no li suposa pas gaire problema, una improvisada combinació de recursos i imaginació dóna com a resultat una impecable reunió amb els piolets i un cargol de fe.

Amunt, que això s'acaba o almenys això sembla, el torrent queda sepultat sota la neu i el bosc li pren el lloc al gel. Localitzem el camí de baixada i al darrer gir ens aturem a donar una ullada a la cascada: sí, sembla que l'hem encertat i finalment hem pogut gaudir del que fins ara era una simple foto!