" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** La Palestra diestra di Castello, 25m, I/3-5, Valvaraita, Itàlia

dijous, 14 de gener del 2010

Fred, molt de fred és el que ha fet avui! això ens ha recordat quan vam estar a la cara oest d'Aconcagua fora de temporada, ara ja fa uns anys i des de llavors que el mercuri no es desplomava tant com aquesta nit, uns -25º. Per sort aquest cop estàvem al bell mig de la civilització i tot ha quedat en petites molèsties: hem obert els ulls de bon matí envoltats de gel i candeles per tot l'interior de la furgoneta, amb el gasoil i el gas congelats, les dues bateries també han patit de valent i ens hem quedat sense calefacció i mosquejats per si no podíem arrencar el vehicle en tot el dia. Al principi ens ho hem pres amb humor i esperàvem que el sol escalfés una mica la temperatura, però ben al contrari dels nostres desitjos cel s'ha tapat i s'ha posat a nevar. Finalment, gairebé al migdia, hem pogut engegar la furgo, més que res per pesats i hem anat corrents a ficar anticongelant pel gasoil que amb un dia de broma ja n'hi ha prou.

En vista del horari i del dia tan lleig que fa, no para de nevar dèbilment, ens apropem al poble de Castello, travessem la presa i arribem en pocs minuts a la Palestra que és com li diuen aquí a una petita zona d'escola d'escalada en gel. Al·lucinem, que bé s'ho sabem muntar aquest italians, espectaculars estructures fetes artificialment, si fins i tot és possible escalar de nit gràcies a uns potents focus! A primer cop d'ull hi ha totes les dificultats i graus, però per norma predomina la verticalitat total. Ens decantem pel sector dret ja que és una mica mes humà, però tot i així no pots badar i també cal donar la talla. Mentre ens encordem descobrim la versió “friki” de l'escalada en gel: escalar amb Gri-gri, corda i cintes d'esportiva, piolets galàctics i sempre sense dragoneres. Queseso? gorret de llana que fa més “guai” i com no pot faltar a cap zona de “lolos” fins i tot xuxo a peu de via

qualsevol cosa semblant a un casc brilla per la seva absència. De l'escalada poca cosa a explicar: murs d'uns 20 o 30 metres molt verticals, la mitja està entre els 80º i 90º graus, però el gel és genial i els forats picats que vas trobant són d'escàndol o sigui que només cal que els braços aguantin tant de “subebaja”

Un lloc genial per agafar la tan necessària confiança de cap que precisament ahir tan vaig trobar a faltar en els passos claus de la via. L'anècdota simpàtica del dia va ser que mentre nosaltres ens barallàvem per arribar d'assegurança a assegurança, just al nostre costat un peculiar i veterà personatge d'aquestes contrades pujava sense corda fins afartar-se.

Quatre hores més tard d'haver arribat i després d'haver perdut el compte de quants cops hem picat paret amunt, recollim trastos enmig d'una nevada cada cop més persistent i per concloure la jornada com cal avui toca estrènyer llaços i birres amb Eslovènia, o sigui amb l'Ania i l'Estev!