ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***Esperó Badalona, V+/Ae, 260m, Cap del Ras, Ager

Un tema de reflexió és el per què acabes escalant determinada via, què és el que et motiva a anar-hi: les fotos, els comentaris d'algú que ja l'ha fet, una ressenya que cau a les teves mans. Els motius són múltiples i variats, però a vegades són tan simples com que algú et proposi d'anar-hi. Aquest cop ha estat així, un dia de festa imprevist i una trucada d'un vell company de cordada, la via? és de menys, ja la triarà ell que és qui té ganes d'anar a tibar. Així doncs, a les set del matí ja soc al cotxe amb en Pere i la Carla camí de les parets d'Ager, terreny absolutament verge per mi, donant una ullada a la fotocòpia de la via escollida, la Badalona. Van forts aquest parell, sobre el paper V+ obligat i la resta trampejant amb artificial, però és que ells van amb la idea d'apurar el màxim que puguin en lliure, ni que els 6b els regalin!


Localitzar la via en aquest immens pany de paret no és tasca fàcil, sostres, diedres i fissures a dojo, però ara per ara res que ens serveixi de referència. Per sort portem tres ressenyes i amb la foto d'una d'elles i l'ajuda de la imaginació endevinem per on va la via. Ni ens molestem en trobar cap corriol que hi pugi i tirem pel dret per la primera tartera que trobem, després d'aquest escalfament ja estem més que preparats per començar l'escalada. La Carla, impacient, no deixa que ningú se li avanci i s'enfila decidida amunt, només un moment de vacil·lació per veure com funcionen els estreps i després gaudint fins la reunió.


Quan m'hi poso comprovo que la placa és tant dreta com sembla, les regletes són abundants, però la verticalitat no perdona (V+/Ae). Els dos primers llargs es poden empalmar, però no tenim presa, així que fem la primera reunió on toca. El segon llarg és molt curt, només quinze metres de diedre atlètic amb una presa d'escàndol, però que et posa les piles ben posades (6a).


Els companys passen sense despentinar-se, tant que m'animo a intentar-ho, però la cosa no passa d'aquí i ràpidament hem decanto per la segona opció, uns dignes AOs. Per sort el tercer llarg et dona un respir, una evident fissura et marca el camí a seguir, recte amunt per la placa i ben acompanyats pels parapents que s'atansen a la paret per xafardejar que fan aquests tres penjats.


La reunió és una estreta vira d'allò més còmoda i és ara, quan ja ens hem allunyat uns quants metres del terra, que ampliem la perspectiva de la paret i prenem consciència de la verticalitat que ens envolta. Ocre i gris la roca, blau safir el cel i pinzellades de verd vibrant és ara mateix la nostra panoràmica i aquest reduït ventall de colors és tan intens que tot ho satura.


Ha arribat el moment d'en Pere, vol provar si li surt el 6b de la següent tirada i nosaltres no li discutirem pas. Puja concentrat, mirant-se bé els passos per estalviar forces en moviments inútils i poc a poc va guanyant metres a la paret. Al final i amb només algun descans, l'escala sencer i arriba a la reunió amb la moral pels núvols. És el nostre torn, la Carla ho intenta en lliure i al final, amb tan sols algun que altre entrebanc, se'l treu gairebé net.


Jo no tinc tants miraments i surto ben preparada amb els meus estreps, el llarg està molt ben equipat, però tot i anar en artificial també cal tibar en algun tram on allunyen les assegurances (V+/Ae). Som en una feixa colgada a mitja paret, sota un petit sostre, curiosament, la part que més respecte li fa a la Carla de tota la via. En Pere, però, li fa un curset accelerat de progressió amb estreps més una demostració pràctica d'allò més explicita que li acaben d'esvair qualsevol dubte que encara pogués tenir.


La Carla és una alumna aplicada i amb un mínim de contorsionisme acrobàtic supera el sostre com una campiona (IV/Ae), realment aquesta noia promet.




El sisé llarg té una pinta increïble, una placa magnífica i cada cop més vertical, bé...de fet com el que portem de via si fa no fa! Sobre el paper no és més difícil que els llargs anteriors (6a o V+/A0), però els metres escalats es deixen notar i ens barallem en algun dels passos més finets.


És potser, la tirada més mantinguda de tota la via, pots triar entre relleixos escadussers a la part menys vertical, bústies generoses en els trams més atlètics i inesperats passos d'adherència abans de la feixa final.


El premi, una reunió d'autèntic luxe, de manual, totes les Rs haurien de ser així!


Encarem el que hauria de ser el darrer llarg de la via, la sortida tot i no ser més de V t'obliga a fer una bona tibada, però la bavaresa que ve tot seguit és una preciositat que et fa oblidar els renecs d'abans.


El terreny ara perd dificultat (IV), però es fa discontinuo, total que al final no sabem ben bé per on tirar i acabem muntant reunió al peu del darrer mur.


És curt i ben llis, però no té més dificultat que un parell de passos d'artificial i una senzilla escalada fins el cim (Ae/IV), tot i que hi ha qui s'entesta en provar en lliure i sí... al final ho aconsegueix, però ha costa d'escurçar notablement la vida dels seus gats.


Ja a la carena iniciem el conegut ritual de plegar cordes i recollir material, però ho fem distrets, estem en un mirador excepcional i les vistes et deixen sense alè, ara mateix som espectadors privilegiats dels capricis geològics del Montsec.


Satisfets emprenem el retorn, la baixada té truco, però en Pere la coneix i, el que és més important, se'n recorda per on va! Baixem relaxats gaudint del panorama, comentant amb detall els passos que més ens han emocionat de la via i, com no, somiant ja amb futures escalades.



2 comentaris:

PGB ha dit...

Éps Laura, aquesta via la tinc a la recàmara des de que vaig fer la Redrum. La tope-classic també em tira però diria que la Badalona esta més equipadeta i el recorregut és bonic.

Com dius a l'inici del post, aquesta piada fa que et vinguin ganes d'anar-la a repetir ;)

Salut i escalades!

josep i laura ha dit...

Bones PGB, la via la vaig gaudir tant com la vaig patir, feia temps que no n'escalava una de tant mantinguda i atlètica. Parlant amb companys que han escalat les dues, al Tope-classic i la Badalona tots m'han dit el mateix, la Badalona és força més equipada i menys discontinua que l'altre. De totes formes de ben segur que qualsevol de les dues és una bona opció. Bé, ara ja tenim el blog completament al dia, així que a partir d'avui s'ha acabat la roca calenta i li donarem pas a la neu i el gel(o almenys això esperem jejeje).

Salut, fred i alegria!