ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Cascada di Patri, II/4, 300m, Valnontey, Cogne, Itàlia

dimecres, 20 de gener del 2009
Un cop a la Val d'Aosta tocava conèixer la seva meca glaçada, que no és res més que les valls veïnes al petit i turístic poble de Cogne. Com sempre que anem per primer cop a un lloc ens decantem per les seves vies més clàssiques i per continuar amb aquest costum avui toca explorar la vall de Valnontey. Aquí les nits son iguals de fredes que els dies anteriors a Valvaraita, bon presagi ja que això ens fa intuir que tindrem sort sigui quina sigui l'escalada escollida. Només començar a caminar ja veiem que l'escalada en gel aquí te un cert reconeixement, transitem al costat de les pistes d'esquí de fons per un camí obert expressament pels practicants de “arrampicatta en ghiaccio”, tot un luxe inesperat, però benvingut. Durant la passejada ens surten al pas diverses línies força llargues que no dubten en apuntar-les a l'agenda pels propers dies i a mida que avancem anem creuant algun petit nucli rural que sembla tret d'alguna postal de nadal.

Quan portem gairebé una hora d'aproximació dalt de les partes apareixen desafiants dos arrogants “xurros” un al costat de l'altre, ràpidament pensem que deuen ser alguna via estratosfèrica, però el nostre camí pas a pas ens du cap a ells i... efectivament, són la part final de la via que volem escalar.
No ens entra al cap que el que veuen els nostres ulls sigui cotat com un grau 4, a mesura que ens apropem com sol passar molt sovint en gel, anem endevinant els seus punts febles i veiem com una cordada supera el primer llarg sense gaires dificultats, això ens anima i inconscientment accelerem el ritme. En Jordi es demana començar i tira amunt gaudint com un nen petit, no és gaire difícil però és un bon escalfament.


Ara per enllaçar la cirereta del pastís es pot optar per pujar caminant per unes campes nevades o superar uns petits ressalts curt i ben intensos. Laura també vol la seva ració di “capo di cordata” i amunt, amb decisió! és una tirada curta de uns 5 o 6 metres, però completament vertical i de gel molt noble que ens fa gaudir.

Un altre curt mur que el fem a l'ensamble i al nostre davant s'obre un espectacle magnífic: dues llengües gelades, exultants de glaç i cridant-nos amb forces.

Hi ha gent escalant a totes dues línies i ens decantem per començar per la ruta original, o sigui la de l'esquerra. Ens equipem sense cap mena de pressa per deixar que la cordada que ens precedeix agafi prou alçada i no resulti gaire perillosa per la nostra integritat física. L'inici del llarg és molt vertical, però des de la primera picada dóna bones vibracions i esvaeix qualsevol dubte alhora d'enfilar aquest exigent tram, a més ho trobo molt picat i això fa que guanyi en confiança i estalvii en assegurances.


Just quan arribo al tram més dret, precisament el que té gel menys noble, la cordada que ens precedeix decideix baixar, no s'imaginen quina alegria m'han donat, no haver de compartir l'aèria reunió amb tanta gent! Així que mentre fan les maniobres de rapel prenc paciència, m'anclo a un cargol i quan són els tres al terra enfilo amunt.

Gel delicat, trams amb el cos enrere, però gaudint moltíssim, tant que quan arribo a la reunió i miro el que queda per davant, un elegant i estètic corredor molt encaixonat, em dóna un “subidon” i crido que apuraré la corda fins la popera reunió. Ara la pendent és més suau i l'escalada és per gaudir, només em fa una mica de por que el meu optimisme d'enllaçar dos llargs no arribi a bon port i a sobre en un lloc on no tinc comunicació visual ni d'oïda amb qui m'assegura. Per molt poc arribo a la penjada instal·lació i en no res ja són ells amb mi comentant la bellesa del llarg.

Mentre rapelem tenim al cap provar la bonica columna de la dreta, però al final veient que tothom ha optat per instal·lar allà les seves cordes i jugar en top rope ens fa mandra esperar i tirem avall. Ben mirat han estat de sort, avui estem prou contents i sense gaires ganes de més batalles glacials!