ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Mola de Buscarrons, serra de Bot, Prat del Comte

Els Ports és un indret que no deixa mai de sorprendre, sobretot si te'l mires amb ulls curiosos i esperit obert. Ja fa uns dies buscant ressenyes de vies d'escalada va caure a les meves mans un article de grimpades pels Ports i em va quedar el cuquet d'atansar-me a alguna de les crestes que hi sortien. L'ocasió va sorgir un ventós dia de tardor (que tòpic que sona dit així), en que només teníem el matí per estirar les cames abans d'emprendre la quilometrada de retorn a casa, així que vaig rescatar del fons de la motxilla la fotocòpia d'una d'aquestes crestes, modesta i sense més aspiració que ser una bonica excursió amb vistes excepcionals.

L'itinerari en si mateix no té cap misteri, menys encara tenint en compte que és perfectament visible des de la carretera mateix, és molt més entretingut encertar l'aproximació correcta sense embardissar-te més del compte.

Per sort la intuïció femenina va funcionar a la perfecció i vam trobar una pista que ens va deixar en un camp d'ametllers, a la vertical mateixa del característic bony rocós on comença l'excursió vertical.

La roca, conglomerat de no gaire qualitat, d'entrada no sembla massa engrescadora, però ja que hi som anem amunt! no sembla difícil i de fet no ho és gens (II), només que la roca no dóna gens de confiança i puges equilibrant la tensió i la concentració. Un cop dalt d'aquesta primer monticle ja tenim davant el que serà la veritable ascensió.

El pintoresc pany de conglomerat de la mola dels Buscarrons amb les seves inconfusibles balmes ataronjades, la imatge és d'allò més suggerent i baixem ràpid al coll per plantar-nos al peu del pany de paret. No mirem la ressenya que duem, però de fet no cal, ràpidament endevinem una vira que puja en diagonal a buscar l'aresta que haurem de resseguir.

Vista la qualitat del conglomerat ens plantem el casc i anem amunt, duem un cordino, però no el traiem, els passos, tot i que força més aeris del que podíem suposar d'entrada, és deixen fer sense complicacions (III). Un cop dalt l'aresta la cosa s'anima, el paisatge s'obre ambdós cantons i comença a haver-hi ambient, grimpades, flanquejos i fins i tot passos a cavall!

Pugem sense presses, gaudint de l'entorn i del dia fred, clar i net, tant que els colors semblen esclatar arreu. Les parets cauen verticals als nostres peus i les vistes des d'aquesta talaia privilegiada ens donen una perspectiva insòlita d'indrets fins ara tan familiars com el cim de Santa Bàrbara, vigilant constant d'Horta de Sant Joan.

La cresta amaga sorpreses, com la precària escala de troncs que permet encarar pel dret un encavalcament de l'aresta i esdevé una bona mostra de l'enginy dels habitants d'aquestes contrades alhora de superar passos per ells habituals en aquests paratges agrestes.

Avancem uns metres més suspeses d'aquest fil de roca i poc a poc el terreny és fa més ampli i còmode fins arribar a una gran fita que marca un punt on la carena es bifurca. Des d'on som si volguéssim, podríem enfilar-nos i enllaçar la carena veïna fins el punt més alt de la mola dels buscarrons, però una ullada a la ressenya ens fa saber que en aquest tram la qualitat de la roca és veritablement nefasta.

A més si li afegim que hem de retornar pel mateix camí, tot plegat ens treu les poques ganes que tenim de fer aquesta marrada. Així doncs, seguim la nostra grimpada pel fil principal de la carena, ampla primer i més retallat a mida que ens apropem al final de la cinglera.

En algun pas has de mirar bé on poses els peus i de tant en tant experimentem amb les nostres habilitats com equilibristes, però en el fons estem gaudint de cada pas. De cop, una desgrimpada aèria i, ara què? el fil de la cresta s'estreny fins l'impossible i la paret cau retallada als nostres peus.

Un segon cop d'ull ens revela una instal·lació de rapel amagada darrera un bloc que marca el final de la cresta. Ja... se'ns ha fet d'allò més curta! En fi, farem servir el cordino que hem carretejat durant tot el camí, un rapel de 20m, una curta desgrimpada i ja som emulant les cabres baixant per les tarteres de la base de la paret.

Ens dirigim a la masia abandonada que teníem controlada en tot moment des de dalt la cresta i d'aquí una pista abandonada ens retorna al camí principal. En resum un matí ben aprofitat, una activitat diferent i un entorn de veritable luxe!