*** Cascada d'Alpenzu, I/3+, 180m, Gressoney-Saint Jean, Itàlia

dimarts, 19 de gener del 2010
Canviem de valls i de pas ampliem la cordada, així que un cop hem recollit en Jordi a l'aeroport de Bergamo enfilem rumb a la vall de Cogne a descobrir quines meravelles gelades amaga. Però som d'esperit inquiet i tarannà curiós, així que un cop de camí i en vista que tenim dies per davant, decidim desviar-nos un xic i fer una una breu visita a la vall de Gressoney. La nostra primera incursió alpina va ser en aquesta vall ja fa un bon grapat d'anys i passant revista als nostres records ens adonem que pel camí hem anat trobant noves motivacions i ara ens mirem la muntanya amb ulls més agosarats, però igualment il·lusionats. El que ens ha portat a perdre'ns per aquests paratges ha estat una foto esgarrapada a internet d'una senzilla cascada, però prou bonica per merèixer una visita, a més aprofitant que ja hi som acabem de fer ruta turística i ens sorprèn la quantitat de gel que penja de qualsevol vessant amb un mínim de verticalitat. La precària informació de que disposem no suposa cap mena de problema a l'hora de localitzar la cascada ja què és perfectament visible des de la carretera mateix, una vistosa cua de cavall que s'endevina generosa en gel.

L'aproximació no té més complicació que localitzar l'entrada del torrent, però tal com pensàvem trobem una marcada traça que ens fa de guia i ves... ja som picant-li al primer llarg! En Jordi ve amb ganes i tira amunt, ara que no pot anar pel dret com ell voldria perquè abans hauria de fer un banyet en aigua ben gelada i no sembla gaire engrescat davant aquesta perspectiva. Així que, com home assenyat que és, entra pel lateral que ja és ben macu.

Aquesta part de la cascada no la veiem des de la carretera i anem una mica perduts, després del primer llarg el gel desapareix i la traça sembla allunyar-se del barranc. La seguim i acabem al camí de baixada, no anem pas bé... a veure si ens hem equivocat de cascada! A aquestes alçades del matí no tenim gaires alternatives, així que ens decantem per la solució que ens sembla més lògica, seguir torrentera amunt i bingo! davant nostre l'espectacular llençol glaçat que ens havia fet l'ullet. És el meu torn i li pico directa pel mig.

El gel és dur com una pedra i es nota que fa dies que no hi passa ningú, toca sanejar i cauen blocs de totes les mides, per sort no duem cap cordada rere nostre i no cal patir pels nombrosos projectils que surten xiulant cap baix. És llarga aquesta tirada, però no és difícil, anar fent i premi: el sol ens dóna la benvinguda i ens embolcalla amb una calidesa inesperada després de tants dies de fred i núvols.

Encarem el darrer tram, un nou ventall gelat on podem triar pujar per on més ens abelleixi i com que ara tira en Josep no hi ha dubtes de per on anirem, pel més dret! Ja va bé, així li donem un xic més d'interès a la via, tot i que et guanya més per la seva estètica que no pas per la dificultat. En fi, que pugi per on vulgui, nosaltres l'estem assegurant còmodament al solet i no tenim cap mena de presa!

L'escoltem renegar al tram més vertical, però no pas per la qualitat del gel, la dificultat o qualsevol cosa semblant, sinó perquè s'està morint de calor! No m'estranya, la cascada és orientada a est i ara mateix estem fent una sessió intensiva de bronzejat. S'acaba el llarg i el veiem dubtar, ara què? ni gel, ni roca, ni arbres... només neu inconsistent! però no li suposa pas gaire problema, una improvisada combinació de recursos i imaginació dóna com a resultat una impecable reunió amb els piolets i un cargol de fe.

Amunt, que això s'acaba o almenys això sembla, el torrent queda sepultat sota la neu i el bosc li pren el lloc al gel. Localitzem el camí de baixada i al darrer gir ens aturem a donar una ullada a la cascada: sí, sembla que l'hem encertat i finalment hem pogut gaudir del que fins ara era una simple foto!

**** Via Originale a la Gola del Martinet, II/4, 120m, Valvaraita, Itàlia

dissabte, 16 de gener del 2010
Ara per ara ja en tenim prou d'esportiva gelada i toca posar a prova els resultats de dos dies picant com bojos, tastarem la confiança que suposadament hem agafat i evitarem la gentada que segurament hi haurà avui a la Palestra al ser dissabte. No tenim moltes opcions on triar, tot el que tingui més de mitja hora d'aproximació ni ens ho plantegem, entre el risc d'allaus i la trinxera que hauríem d'obrir no arribaríem ni a olorar la cascada. Per sort ja hem aconseguit una guia de la zona i ràpidament trobem una via que ens crida l'atenció: la gola del Martinet.

Perquè us feu una idea traduït seria la gorga del Martinet i és el que més abunda en la zona, torrenteres estretes a la part baixa i que acaben obrint-se en bonics amfiteatres gelats. Sortim de Chianale, l'últim poble de la vall abans del coll d'Agnello i enfilem l'entrada del barranc que es veu a tocar. Tenim gent davant, un grupet que primer avança ràpid, però que a l'entrar a la gorga ja enlenteix la progressió i es comença a barallar amb el tou de neu dipositat al llit del torrent.

En fi, no hi ha mal que per bé no vingui: haurem d'esperar per escalar, però tindrem la traça oberta! un veritable regal vistes les increïbles quantitats de neu que ja són una constant. És bonica la sensació aquesta de remuntar pel fons del barranc encaixonats entre parets verglacejades, a estones sembla que estiguem fent un corredor. En no res som al peu del primer salt d'aigua important, ara gelat i desplegant-se com una cortina al nostre davant. No es veu difícil, ens equipem amb la calma i sorpresa, els italians que tenim al davant semblen no tenir gens de pressa i ens ofereixen amablement passar al davant.

Ni ho dubtem, tiro amunt abans s'ho repensin i en un moment ja he esgotat els seixanta metres de corda i soc muntant reunió. Mentre recupero en Josep miro amunt i entenc perquè ens han deixat passar davant, ves per on que ja se la saben prou bé!


En fi, ara ens tocarà obrir un bon tram de traça a nosaltres, cal remuntar un centenar de metres per la gorga abans no arribes a l'eixamplament de l'amfiteatre on ja tornem a trobar colades de gel per a tots els gustos. Anem per feina i tirem amunt, en un parell de minuts som ben suats, això de fer trinxera és la millor manera de foragitar el fred.


Els italians de cop espavilen i pugen trepitjant-nos els talons, però no hi ha de què preocupar-se, hi ha gel de sobres per a tothom. Nosaltres ens decantem per continuar per la via original, un esplèndid llençol brillant que cobreix qualsevol vestigi de roca que lluita inútilment per aflorar. A primer cop d'ull sembla prou llarga aquesta tirada i no dóna treva, 80º mantinguts i algun tram fins i tot un pèl més dret, res com diuen aquí un grau 4 “piu facile”.


Poc a poc i bona traça, picada a picada en Josep es va treballant la cascada i va pujant concentrat en trobar el millor gel en aquest pany enganyós. Un dels italians ha atacat la línia paral·lela a la nostra i esbufega a la par que en Josep mentre van col·locant cargols sense deixar de comptar-los per no fer curts que aquest llarg no s'acaba mai.


Quan queden tan sols un parell de metres de corda la cascada s'avoca a un replà nevat i apareix anhelada reunió ben amagada sota un toll de neu. M'estic quedant gelada, així que m'hi poso amb ganes i no porto ni dos minuts picant que ja em sobra tota la roba. Ufff, sí que n'és de dret i al mirar amunt només veus metres i metres de gel, perfecte! Un cop a la reunió tots dos tenim la mateixa sensació, un llarg bonic, elegant i inacabable.


Ens queda res i menys per acabar la via, una tirada ja més fàcil que ens deixa al circ superior des d'on s'entreveu una vall lluminosa plena de parets breus i altives. La principal dificultat d'aquest llarg és netejar-lo de la neu acumulada als trams menys verticals, el premi: la curiosa perspectiva dels italians que ens venen al darrere.


Avui tenim doble satisfacció: haver escalat una clàssica de la zona i de pas comprovar que el parell de dies picant a la Palestra han tingut bons resultats, així doncs serà qüestió de no parar d'escalar cascades!!!

*** La Palestra sinistra di Castello, 30m, I/4-5+, Valvaraita, Itàlia

divendres, 15 de gener del 2010

Avui, després d'estar tota la nit nevant, ha sortit un sol radiant que ens ha permès veure finalment l'àmplia i lluminosa alta vall de Varaita. Amb gruixos de neu que freguen gairebé el metre d'espessor ens adonem que les cascades que no estan sepultades sota la neu ens estan esperant per sepultar-nos a nosaltres si ens apropem a elles, així que per unanimitat decidim anar a castigar una mica més els avantbraços al mateix lloc d'ahir, a la Palestra. En poc més de 10 minuts de còmoda passejada ens plantem a aquest peculiar boulder-piolet.

Avui anem al sector esquerre, on les vies ja són cosa seria i a la més fàcil d'elles ja cal apretar el cul de valent- Aprofitem que a l'arribar no hi ha encara ningú i optem per la tàctica dels covards, o sigui: caminem per un sender que ens deixa a la part alta d'aquests encisadors xurros i tirem la corda avall per la via prèviament escollida.

Quan ens posem al “lio” també ens adonem que físicament estem tocats de tant picar ahir i els 30 metres de cascada és fan ben llargs i durs, tot i que la progressió és força noble al trobar tant de picat. Realment no estem acostumats a estar tanta estona tirant el cos enrere i els nostres avantbraços estan a punt de llençar la tovallola, però al final sempre aconseguim arribar a la cadena, cosa que no pot dir tothom que s'ha atansat aquí aquest mati.

Al·lucinem que els italians a aquestes dificultats que no baixen de 85º aquí li donin 4+ “piu facile”, sens dubte això a Pirineus o Ecrins seria un 5+ com una casa de pagès! Després d'haver calentat a la columna i pel bé dels nostres braços i la nostra salut mental, ens decantem per la ruta de més a la dreta que, tot i ser també prou exigent, encara podem pujar com cal o sigui amb el compromís de fer de primers.

Certament és un lloc ideal per agafar grau físic i mental, on tothom pot provar i forçar el seu grau d'insensatesa tant com vulgui. Amb veu baixa no deixem de lamentar no tenir res semblant a les nostres muntanyes. Això sí, avui ja venim preparats amb tota la logística necessària per una jornada de pícnic, aisss no, volia dir de friki!

*** La Palestra diestra di Castello, 25m, I/3-5, Valvaraita, Itàlia

dijous, 14 de gener del 2010

Fred, molt de fred és el que ha fet avui! això ens ha recordat quan vam estar a la cara oest d'Aconcagua fora de temporada, ara ja fa uns anys i des de llavors que el mercuri no es desplomava tant com aquesta nit, uns -25º. Per sort aquest cop estàvem al bell mig de la civilització i tot ha quedat en petites molèsties: hem obert els ulls de bon matí envoltats de gel i candeles per tot l'interior de la furgoneta, amb el gasoil i el gas congelats, les dues bateries també han patit de valent i ens hem quedat sense calefacció i mosquejats per si no podíem arrencar el vehicle en tot el dia. Al principi ens ho hem pres amb humor i esperàvem que el sol escalfés una mica la temperatura, però ben al contrari dels nostres desitjos cel s'ha tapat i s'ha posat a nevar. Finalment, gairebé al migdia, hem pogut engegar la furgo, més que res per pesats i hem anat corrents a ficar anticongelant pel gasoil que amb un dia de broma ja n'hi ha prou.

En vista del horari i del dia tan lleig que fa, no para de nevar dèbilment, ens apropem al poble de Castello, travessem la presa i arribem en pocs minuts a la Palestra que és com li diuen aquí a una petita zona d'escola d'escalada en gel. Al·lucinem, que bé s'ho sabem muntar aquest italians, espectaculars estructures fetes artificialment, si fins i tot és possible escalar de nit gràcies a uns potents focus! A primer cop d'ull hi ha totes les dificultats i graus, però per norma predomina la verticalitat total. Ens decantem pel sector dret ja que és una mica mes humà, però tot i així no pots badar i també cal donar la talla. Mentre ens encordem descobrim la versió “friki” de l'escalada en gel: escalar amb Gri-gri, corda i cintes d'esportiva, piolets galàctics i sempre sense dragoneres. Queseso? gorret de llana que fa més “guai” i com no pot faltar a cap zona de “lolos” fins i tot xuxo a peu de via

qualsevol cosa semblant a un casc brilla per la seva absència. De l'escalada poca cosa a explicar: murs d'uns 20 o 30 metres molt verticals, la mitja està entre els 80º i 90º graus, però el gel és genial i els forats picats que vas trobant són d'escàndol o sigui que només cal que els braços aguantin tant de “subebaja”

Un lloc genial per agafar la tan necessària confiança de cap que precisament ahir tan vaig trobar a faltar en els passos claus de la via. L'anècdota simpàtica del dia va ser que mentre nosaltres ens barallàvem per arribar d'assegurança a assegurança, just al nostre costat un peculiar i veterà personatge d'aquestes contrades pujava sense corda fins afartar-se.

Quatre hores més tard d'haver arribat i després d'haver perdut el compte de quants cops hem picat paret amunt, recollim trastos enmig d'una nevada cada cop més persistent i per concloure la jornada com cal avui toca estrènyer llaços i birres amb Eslovènia, o sigui amb l'Ania i l'Estev!

*** Pineta Norte, 110m, II/4+, Valvaraita, Italia

dimecres, 13 de gener del 2010
Vacances... i nosaltres sortim en busca del gel, ara per ara encara escadusser i esquiu a les nostres muntanyes. De neu, millor ni parlar-ne, n'hi ha a cabassos! el doble o el triple del que ens podíem arribar a imaginar, bocabadats veiem com l'autopista mateix té els marges ben blancs i això que estem a l'alçada de Marsella, al costat del Mediterrani. A veure que ens trobàrem? aquest cop anem a descobrir nous territoris i després d'unes quantes temporades voltant per França ara encaminem les nostres passes cap Itàlia. El primer objectiu és Valvaraita situada al mateix massís dels Ecrins, però en la vessant contrària de la que nosaltres coneixem. No tenim cap mena d'informació, tan sols bones referències de les cascades que hi han muntades, tretes d'una web italiana. Bé, esperem que els nostres coneixements d'italià siguin tan bons com ens pensem i hàgim interpretat bé la informació! L'únic que tenim clar és la primera escalada que volem intentar, Pineta Norte, anem amb la idea de començar per una cascada de grau assequible i amb ben poca aproximació i aquesta sembla complir tots els requisits, a més és a Pontechianale, al mateix cor de la vall.

A mida que ens apropem al poble ens adonem que a tria ha estat bona, hi ha muntanyes de neu arreu, les teulades de les cases en tenen més de mig metre i tot sembla tamisat per aquesta catifa blanca omnipresent, així que quan veiem la cascada al costat mateix del poble i amb traça feta respirem alleujats, avui escalarem!

Dit i fet, encara no hem aparcat i ja som enfilant la traça cap a peu de cascada i sorpresa! Tenim una cordada per davant amb el mateix objectiu que nosaltres, per sort la cascada dóna joc i ens podrem posar darrere seu sense masses problemes.

El primer tram és fàcil, un parell de murets de gel i remuntar l'estretament de la gorga fins l'amfiteatre on ens espera la cirereta del pastís, cortines de gel molt més verticals del que haurien de ser segons el grau que li marquen a la cascada. Parlant amb els nostres companys de batalla, una parella italiana força simpàtica, ens diuen que aquí la gent va forta i el grau és una mica relatiu.

No, si mirant els regalims gelats que es despengen de tot arreu ja és nota que no regalen res i no penseu pas malament que estem en un sector teòricament d'escola! Notem que tot just és la segona escalada de la temporada i encara ens falta confiança en la verticalitat, però només hi ha una manera d'agafar-la i és anar amunt, així que dit i fet, en Josep ja es mirant per on atacara aquest regalet glaçat.

De fet jo no sé com s'ho fa per tenir tan bona vista, sempre encerta el tram més dret! i si a això li sumes el fet que el gel sembla vidre i es trenca al més mínim cop no resulta la combinació més adequada per apujar la confiança en les nostres aptituds escalatòries. Tranquil·litat, despleguem tota la nostra estratègia i recursos i descobrim la tàctica més adequada per afrontar aquest tram amb prou garanties per la nostra integritat: ens afegim a la cordada italiana que amablement ens fan saber que no tenen cap inconvenient en obrir-nos camí. A canvi els hi fem un autèntic book fotogràfic i al final tots contents!

El llarg resulta ser tan dur com semblava, vertical i amb gel delicat, ens hi barallem amb convicció i arribem a l'última reunió suats, però feliços. Això rutlla, ja estem calentant braços per properes cascades i les sensacions són bones, tenim ganes de metres i metres de gel vertical! La cascada ha resultat d'allò més bonica, especialment l'amfiteatre gelat de la part final i el caminet de baixada sembla tret d'una postal, una rasa perfecta a la neu i unes vistes sobre el poble d'allò més pintoresques, sembla que estiguem immersos en un pessebre de postal.

Baixem rumiant on podem aconseguir informació de les cascades de la vall i de nou els italians resulten ser una excel·lent font d'informació, així que acabem xerrant de mil i una dèries verticals davant una cervesa (com no!) amb els nostres ben trobats cicerones, en Paolo i la Rosana.

***L'Esperó de Llebeig o Lo Somni de Sant Joan, IV+, 80m, el Bisbe, Montserrat

A Montserrat ja fa temps que existeixen les anomenades vies blaves, itineraris de dificultat assequible i esperit clàssic. Acostumen a buscar les línies més lògiques de la paret o el perfil més evident d'una aresta i s'enfilen tant per agulles amb sòlida tradició d'escalada com el Bisbe com per d'altres més oblidades com la Cajoleta. Malgrat tot, no us heu de deixar enganyar pel grau que marquen les ressenyes (generalment IV+ o V com a màxim) i penseu que els seus aperturistes les van obrir amb mentalitat clàssica i assegurances justes per no dir simbòliques en alguns casos. Per mi aquesta via va ser una troballa inesperada ja que, mentre fèiem un bivac a Can Massana, ens va despertar la pluja i no va parar fins gairebé les deu del matí, així que després de sospesar diferents opcions vam sortir a caminar amb el material just per fer una via senzilla, encara que no sabíem ben bé quina. De fet estava més convençuda de que acabaríem fent una bonica excursió montserratina carretejant tot el material que no pas d'acabar escalant res. En fi resignació, si no escalem com a mínim farem fons i una passejada per sota la muralla nord d'Agulles mai et deixa indiferent.

Pugem fins el coll del Portell Estret i des d'aquí només cal seguir unes discretes marques blaves que et guien en aquest laberint de canals i agulles fins plantar-nos al peu de la cara nord-est del Bisbe. No és la seva vessant més freqüentada i no té res a veure amb l'inconfusible perfil que tothom sap identificar clarament entre els Frares Encantats, però continua essent un pany de roca ben atractiu.

La via impossible de no trobar, només cal fixar-se una mica i ja veure'm la primera xapa pintada de blau, dic la primera per què la segona ves a saber on para! Bé, sembla doncs que la part d'excursió ha arribat a la fi, ara toca escalar i, ves per on, la cosa no pinta malament: els núvols han escampat i en el temps que hem trigat a aproximar la roca s'ha assecat, així doncs mans a la pedra! No duem ressenya, però tampoc és que faci massa falta, el que tampoc duem és gaire material i això ja és més problemàtic. Aquest cop hi ha hagut falta de comunicació entre els membres de la cordada i hem acabat amb una sola corda, quatre cintes i algun alien i com entendreu amb aquest material no ens podem permetre masses alegries en una via. Així que som prudents i una via blava és una aposta segura, a més amb el poc equipament que tenen tampoc calen moltes cintes, oi! Bé, això és almenys el que vaig argumentant mentalment mentre encaro el primer llarg i tantejo la roca en busca dels millors cantells. Deixo que la paret em marqui el camí ha seguir i l'encerto ja que acabo trobant els únics dos seguros del llarg (IV, 30m).

La reunió és en un còmode replà i recupero al company que fa temps que no escala a Montserrat i li costa trobar el què al joc d'equilibri que és aquest mar de còdols. De totes formes va amb ganes i encara el segon llarg, però la cosa no prospera i a l'alçada del primer espit decideix girar cua.


Si he de ser sincera no hem dóna cap disgust i tiro ràpid cap amunt no sigui que s'ho repensi! Com el llarg anterior aquest no és difícil (IV+), però has de navegar molt per la placa fent servir la intuïció per trobar l'itinerari i amb gairebé nul·les possibilitats de poder col·locar res. Podríem dir que és una escalada més de compromís que no pas de dificultat i de fet hi ha més d'un tram en que et jugues una bona galeta. Gairebé al final del llarg hi ha un moment de tensió al superar una bauma on el seguro et queda bastant per sota els peus i has de fer un pas de fe amb presses ben rodones. Per sort les vistes que hi ha des de la reunió et fan passar tots els mals.


Veig que encara em queda força corda, així que enlloc de muntar la R al peu de l'evident diedre que ens deixarà al capdamunt del Bisbe li tiro a dalt i ja acabem al mateix cim (IV, 20m), com ha de ser! Mentre recupero al company al mirar avall se'm fa un buit a l'estomac, la perspectiva de la muralla que ens envolta és vertiginosa, un món de línies verticals i perfils atrevits.

Per contra, només cal girar el cap per trobar-te amb la curiosa silueta del Lloro i llavors s'incrementa, encara més si cap, la teva admiració vers els primers escaladors que van ser prou innovadors i agosarats per atansar-se a aquestes parets impossibles.

Improvisem un parell de rapels per la via normal del Bisbe i de nou una agradable passejada fins el cotxe baixant ara pel refugi d'Agulles acabant així d'arrodonir una jornada d'escalada d'allò més clàssica!

Per cert, un petit secret, tot el primer llarg vaig anar amb la mosca darrere l'orella i a l'acabar la via se'm va encendre la llumeta... si ja l'havia escalada, per això em resultava tan familiar!

***Esperó Badalona, V+/Ae, 260m, Cap del Ras, Ager

Un tema de reflexió és el per què acabes escalant determinada via, què és el que et motiva a anar-hi: les fotos, els comentaris d'algú que ja l'ha fet, una ressenya que cau a les teves mans. Els motius són múltiples i variats, però a vegades són tan simples com que algú et proposi d'anar-hi. Aquest cop ha estat així, un dia de festa imprevist i una trucada d'un vell company de cordada, la via? és de menys, ja la triarà ell que és qui té ganes d'anar a tibar. Així doncs, a les set del matí ja soc al cotxe amb en Pere i la Carla camí de les parets d'Ager, terreny absolutament verge per mi, donant una ullada a la fotocòpia de la via escollida, la Badalona. Van forts aquest parell, sobre el paper V+ obligat i la resta trampejant amb artificial, però és que ells van amb la idea d'apurar el màxim que puguin en lliure, ni que els 6b els regalin!

Localitzar la via en aquest immens pany de paret no és tasca fàcil, sostres, diedres i fissures a dojo, però ara per ara res que ens serveixi de referència. Per sort portem tres ressenyes i amb la foto d'una d'elles i l'ajuda de la imaginació endevinem per on va la via. Ni ens molestem en trobar cap corriol que hi pugi i tirem pel dret per la primera tartera que trobem, després d'aquest escalfament ja estem més que preparats per començar l'escalada. La Carla, impacient, no deixa que ningú se li avanci i s'enfila decidida amunt, només un moment de vacil·lació per veure com funcionen els estreps i després gaudint fins la reunió.

Quan m'hi poso comprovo que la placa és tant dreta com sembla, les regletes són abundants, però la verticalitat no perdona (V+/Ae). Els dos primers llargs es poden empalmar, però no tenim presa, així que fem la primera reunió on toca. El segon llarg és molt curt, només quinze metres de diedre atlètic amb una presa d'escàndol, però que et posa les piles ben posades (6a).

Els companys passen sense despentinar-se, tant que m'animo a intentar-ho, però la cosa no passa d'aquí i ràpidament hem decanto per la segona opció, uns dignes AOs. Per sort el tercer llarg et dona un respir, una evident fissura et marca el camí a seguir, recte amunt per la placa i ben acompanyats pels parapents que s'atansen a la paret per xafardejar que fan aquests tres penjats.


La reunió és una estreta vira d'allò més còmoda i és ara, quan ja ens hem allunyat uns quants metres del terra, que ampliem la perspectiva de la paret i prenem consciència de la verticalitat que ens envolta. Ocre i gris la roca, blau safir el cel i pinzellades de verd vibrant és ara mateix la nostra panoràmica i aquest reduït ventall de colors és tan intens que tot ho satura.


Ha arribat el moment d'en Pere, vol provar si li surt el 6b de la següent tirada i nosaltres no li discutirem pas. Puja concentrat, mirant-se bé els passos per estalviar forces en moviments inútils i poc a poc va guanyant metres a la paret. Al final i amb només algun descans, l'escala sencer i arriba a la reunió amb la moral pels núvols. És el nostre torn, la Carla ho intenta en lliure i al final, amb tan sols algun que altre entrebanc, se'l treu gairebé net.


Jo no tinc tants miraments i surto ben preparada amb els meus estreps, el llarg està molt ben equipat, però tot i anar en artificial també cal tibar en algun tram on allunyen les assegurances (V+/Ae). Som en una feixa colgada a mitja paret, sota un petit sostre, curiosament, la part que més respecte li fa a la Carla de tota la via. En Pere, però, li fa un curset accelerat de progressió amb estreps més una demostració pràctica d'allò més explicita que li acaben d'esvair qualsevol dubte que encara pogués tenir.


La Carla és una alumna aplicada i amb un mínim de contorsionisme acrobàtic supera el sostre com una campiona (IV/Ae), realment aquesta noia promet.

El sisé llarg té una pinta increïble, una placa magnífica i cada cop més vertical, bé...de fet com el que portem de via si fa no fa! Sobre el paper no és més difícil que els llargs anteriors (6a o V+/A0), però els metres escalats es deixen notar i ens barallem en algun dels passos més finets.

És potser, la tirada més mantinguda de tota la via, pots triar entre relleixos escadussers a la part menys vertical, bústies generoses en els trams més atlètics i inesperats passos d'adherència abans de la feixa final.

El premi, una reunió d'autèntic luxe, de manual, totes les Rs haurien de ser així!

Encarem el que hauria de ser el darrer llarg de la via, la sortida tot i no ser més de V t'obliga a fer una bona tibada, però la bavaresa que ve tot seguit és una preciositat que et fa oblidar els renecs d'abans.

El terreny ara perd dificultat (IV), però es fa discontinuo, total que al final no sabem ben bé per on tirar i acabem muntant reunió al peu del darrer mur.

És curt i ben llis, però no té més dificultat que un parell de passos d'artificial i una senzilla escalada fins el cim (Ae/IV), tot i que hi ha qui s'entesta en provar en lliure i sí... al final ho aconsegueix, però ha costa d'escurçar notablement la vida dels seus gats.

Ja a la carena iniciem el conegut ritual de plegar cordes i recollir material, però ho fem distrets, estem en un mirador excepcional i les vistes et deixen sense alè, ara mateix som espectadors privilegiats dels capricis geològics del Montsec.

Satisfets emprenem el retorn, la baixada té truco, però en Pere la coneix i, el que és més important, se'n recorda per on va! Baixem relaxats gaudint del panorama, comentant amb detall els passos que més ens han emocionat de la via i, com no, somiant ja amb futures escalades.