Decididament, aquesta no és la nostra millor setmana per sortir a muntanya! Per fer cas a MeteoFrance (que, fins a dia d'avui, rarament s'equivoca) estem com estem ara: mirant-nos la cara est de la Dent, esperant que s'aixequi el núvol per veure si la paret és seca o regalima per tot arreu després de la intensa pluja d'aquesta passada nit. El sol promès encara ha de fer acte de presència aquest matí i això que ja són gairebé la una del migdia!
Una mica decebuda intento no pensar en els dies que portem donant tombs sense poder fer res. Aquesta setmana ja hem baixat de buit del Vignemale, és el nostre segon intent a la seva cara nord i sembla que la cosa no prospera. Aquest cop ens ha fet, o millor dit: m'ha fet enrere la glacera! 
Descarnada i en gel viu s'ha mostrat d'allò més esquerpa, per més inri sense piolet i amb només uns grampons que dúiem no ho he vist clar i hem baixat com hem pogut d'aquests seracs gèlids. Són d'aquells dies que des de bon principi tens males vibracions i hi ha quelcom que et diu que ara no és el moment. Molt a pesar d'en Josep he fet cas a aquesta veueta interna i hem girat cua!
Ei, que el núvol escampa i ja es veu la paret.... visca! encara podrem escalar avui. La idea inicial era anar a fer el Pilier Sud, una exigent via de mil metres, però en vista de que a les vuit del matí encara estava plovent hem descartat la idea i hem optat per esperar i, a la que ha afluixat la pluja, atansar-nos a la cara est, més curta i amb gran varietat de vies a veure si hi ha sort i podem enfilar-nos per alguna línia. Ens acompanyen en Zigor i l'Aritz, vells amics d'Euskadi, que estan aprofitant els seus últims dies de vacances i com que mai havien escalat a la Dent s'han deixat enredar per nosaltres. No acabem de tenir clar si la paret és seca del tot, però més val anar amunt o al final no tindrem temps de res. No portem ressenyes (per variar) ja que aquesta setmana hem canviat mil cops de plans i no teníem previst venir a aquestes parets, així que anem sobre segur i enfilem cap a la Fleur de Rhodo, vella coneguda que havíem escalat fa dos estius.
Quan duem ja dos llargs ens adonem que les tirades de sobre són molles i precisament en els trams més fins, els desploms. Això ens acaba de desmotivar i decidim baixar, en Zigor i l'Aritz com que no l'han feta (i a més a més són bascs jejeje) segueixen amunt. Ara per ara el sol ja ha sortit, bé ja tocava! En Josep aprofita per fer-se una migdiada còmodament estès com un llangardaix sobre un gran roc. Ei, que jo tinc ganes d'escalar, ressegueixo la paret i uns metres veig una inscripció que m'encén la llumeta: les tapas sans dalle. Ummm, si no recordo malament aquesta via era equipada i no era difícil. Josep Amunt que anem a escalar! Mig adormit no sap dir-me que no i abans no canvi d'idea ja està escalant el primer llarg de la via.
Però els problemes de no dur ressenya, ja en el segon llarg ens desviem a la dreta pel terreny que ens sembla més evident i acabem sense saber-ho en una altra via: les dalles blanches, igualment fàcil, però sense gairebé assegurances, petit detall a tenir en compte quan només portes tres aliens com nosaltres. Però la ignorància és agosarada i nosaltres tirem amunt convençuts d'estar en l'itinerari correcte i que al ser fàcil els seguros allunyen.
Al tercer llarg comencem a sospitar que potser no som a la via que creiem i les sospites es confirmen al veure lluents, uns quants metres a l'esquerra, una línia de parabolts. En fi que hi farem, seguim amunt per on ens diu la lògica i la intuïció i la cosa funciona. La via és una clàssica i com a tal segueix els punts febles de la paret i aprofita els pocs diedres i fissures que ratllen aquestes plaques per poder posar-hi algun que altre catxarro i donar vidilla.
És una sensació curiosa, anar descobrint la via, trobant algun antic pitó i algun spit rovellat per fer reunió que ens indiquen que anem per bon camí. Ens oblidem del mal temps, de les vies de les que ens hem baixat i gaudim explorant aquest territori de plaques, fissures i diedres, dibuixant el nostre camí cap al cim que ja s'endevina en el contrallum del cel.
De cop, ja hi som! avall queda la paret, la incertesa, els regalims d'aigua, el tacte de la roca llisa... i de nou la certesa d'haver fet una via que per inesperada resulta ser més atraient del que ens hauríem atrevit a pensar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada