***** Del Feixant al Pic d’Alba, La cresta infinita

Cal anar amb molt de compte quan les teves bogeries i somnis impossibles mes interiorit-zats els deixes anar en veu alta, a vegades algu que estigui al teu costat et pot escoltar i obligar-te a fer-les realitat. Just aixo es el que em va passar a finals d’aquesta primavera mentres baixaven de fracassar en una nova línea alpina a la nord del Russel, sobre nostre ens observava l’inacabable i retallada cresta entre el Tuc de Molieres i el Feixat.

Suposo que durant la baixada d’aquella llarguíssima e increïble vall, el meu cap en va dur a preguntar-me entre altres estúpides cosses, quina seria l’activitat mes semblant en el nostre Pirineu, a escalar la mítica aresta del Pueterey, una elegant i directa línea que comunica Courmayeur amb el sostre d’Europa, el Mont Blanc. Al nostre Pirineu on dimonis podem sortint del cotxe i cavalcar i cavalcar durant varis dies sobre aeris fils de roca, per acabar d’assolir l’Aneto, el punt culminant de la serralada. I la resposta estava sobre el meu cap... Nomes faltava un petit detall, un company prou agosarat, motivat i capacitat per fer-ho realitat i la persona estava al meu costat, en Rusky! Be... això de persona encara no ho tinc gaire clar, algun dia es desvelarà si en el seu codi genètic hia rastres d’isard. Passaven les setmanes d’estiu i els dies s’escurçaven poc a poc, fins que un bon dia rebo l’esperada trucada, la meteo també pinta genial, la resta es cosa nostra! Sortim caminant de la boca sud del túnel de Viella, sense cap mena de pressa, prou conscients del que tenim per davant, l’ascensió al Feixant per si mateixa ja es una activitat prou digna a aquesta oblidada muntanya que el caprici de les xifres per ben poc, no ha deixat que arribi a la cota màgica dels tresmil,

abans d’arribar al coll, ens duen una bona sorpresa, encara queden una gran congesta de neu duríssima a la pala, just on mes dreta es posa, en aquet terreny una relliscada pot ser fatal i no duen res de material de neu, però anem sobrats d’imaginació i determinació, una pedra allargada i esmolada a cada ma, ens aporta la confiança del millor piolet

i en menys de 3 hores trepitgem el cim del Feixant, un ritme un pel fort per tot el pes que duem a l’esquena . Es en aquest punt on el nostre objectiu comença i podem veure gairebé tota la ruta que cavalcarem els tres propers dies, es inacabable, retallat i la vista es perd allà lluny en tal embolic de d’arestes,

la primera que ens dura fins el cim del Tuc de Mulieres, a primer cop d’ull sembla irreal de llarga que es, volem creure que es tant sols un efecte òptic, però a mesura que avancem per aquest caos de blocs aeris en precari equilibri, ens adonem que les hores passen i el Mulieres segueix allà lluny a l’horitzó. Tot i no tenir cap dificultat remarcable trobem de tot, grimpades, escalades, rapels, ensambles, flanquejos, es quan trobem alguna instal·lació de rapel que ens fixem que deu fer uns quants anys que ningú ha passat per aquí, a jutjar pel seu no-color de les bagues.

De ben poc serveix en aquest caos una ressenya, però tampoc varem trobar cap que la ressenyes en el sentit que anem i hem optat de sortida en fer tota aquesta llarga travessa amb els ulls dels pioners, sense xuletes, ni mapes!Anem amb la corda a la ma, sempre, però mai ens acabem d’acoblar a la seva companyia i optem per treure-la nomes quan sigui ben necessari amb la tensió que això comportarà d’ara endavant.

Segurament es la cresta mes llarga que he fet mai al Pirineu, la rapida pujada i l’implacable sol ens passa factura, sobre tot a mi que a mitja cresta ja me he begut els meus 3 litres d’aigua, fins poc abans del final d’aquesta que no podem baixar a una congesta i carregar-nos novament d’aigua, les hores que he anat deshidratat hem passaran factura els propers dies. A pocs metres del Tuc de Mulieres, l’escalada s’anima, portem tant sols 30 metres de corda i ens cal doblar alguns rapels i escalar en simple fins el cim,

Arribem a les 4 de la tarda i l’alegria que el sol es tapes de fa una estona , ara es preocupació perquè no ens agafi un xàfec aquí en terreny de ningu, les cames començan a defallir pero no tenim temps per contemplacions, a traves d’una fàcil caminada-grimpada arribem al cim del Pic de Salenques. La vista del que veiem al seu darrera es acollonant, unes retallades agulles de les que desconeixíem la seva existència i que intuïm que cal escalar fort, per poder seguir a tota cresta per allà, es ara que m’enrecordo que al meu antic mapa Alpina marca aquí un evident camí, però no tinc temps per riure, prou feina tinc per seguir les passes i les delicades desgrimpades d’en Rusky per l’aresta sud , aqui si que quan miro el que tinc sota els peus m’entra un somriure ben tonto! El dia esta a punt de marxar i el meu cos ja fa moltes hores que ha entrat en reserva, la pujada final al pedregós coll de Salenques es tot un calvari, ha quedat una nit boirosa i ventada, però per sort aquí sabem que hia prou plataformes de bivac i les aprofitem, ha estat un dia dur i llarg, 14 hores d’activitat per ser superar mes de 2.500 metres de desnivell positiu.

Durant l’albada dins l’escalfor del meu sac escolto parlar sol a en Rusky, amb els seus estels i les seves pedres, al final la nit ens ha regalat un cel obert i brillant, fem poc el ronso i ben d’hora estem cavalcant sobre la mítica aresta de Salenques, jo tinc els cos baldat, però la motivació encara esta ben alta, fins la primera dificultat no surt la corda de la motxilla, a partir d’ara l’escalada es agraïda, aèria i espectacular es un superb entorn i una roca de luxe,

quan passem el tram de les dificultats guardem la corda de nou, perdem una mica de temps al no trobar a la primera, el pas cap a la vessant SE del Margalida, quan trepitgem aquest cim i mirem els rellotges esbotzem un somriure... Es hora d’esmorzar! La baixada cap el cim de Tempestats es segurament el tram mes de roca mes noble i aeri que hem trepitjat durant aquets dies,

just el contrari que ens espera al davallar per la vessant oposada d’aquest pic, trencada, fosca i perdedora en tot moment. Al pas pel cim coincidim per primer cop des de ahir amb gent, un home ens pregunta d’on venim i on anem, al dir-li ens contesta que una activitat així te premi, ens mirem amb Rusky atonits davant el joc de paraules d’aquest bon home, de mentres ell s’ajup, obre la seva motxilla i treu un immens meló del seu interior, quin manjar tot allò dolç i que no te sabor a aigua de glacera! Ara nomes trèiem la corda per fer un curt llarg just passat el coll de Tempestats, la resta fins el pic de L’Espalda , anem a un bon ritme, però la tensió es costant per no poder tenir la mes mínima errada, el pes de la motxilla es deixa notar i els braços comença’n a demanar clemència cada cop que els aixeco, avui per sort el dia s’ha tapat abans i la calicula no ens castiga tant com ahir, des de l’Espalda nomes ens separa un llarg tarteram fins al senyor dels Pirineus, l’Aneto,

Son les dues de la tarda i estem en ple mes d’agost aqui sols, no ens ho creiem... pero la magia no es eterna, una cordada en poca estona treu el nas per l’aresta de Llosars. Aquest punt es el nostre equador, i avui encara tenim prou guerra per davant, ens costa aixecar el cul i seguir, es tant bonic sentir-se el rei del Pirineu!, rebem algun SMS d’anims, que ens motivan a arrencar avall, desitgem amb la mateixa força trepitjar aquest cims com retrobar-nos amb els estimats alla avall. Al no portar grampons ni piolets optem per anar fins la Punta Oliveres i baixar per la via dels descalços, que en no res ens deixa en mig de una boira que ho atrapa tot, en el coll de Corones.

La cresta del Medio comença com si fos una caminada per grans blocs i gairebé sense adonar-te et trobes fent passos acrobàtics sobre el buit i en un terreny de difícil lectura, en algunes desgrimpades demano a crits a Rusky que tregui la corda que duu i rapelem, però ell esta a centenars de metres de mi i els meus crits es perden glacera avall.

Poder aqui trobo els passos mes delicats i exposats de tota aquesta travessa, el pes es deixa notar i aqui qualsevol petita errada pot ser l’ultima al no tenir la seguretat de la corda. L’arribada al pico Maldito ens demana algun llarg de corda i des de el seu cim podem divisar unes excel·lents lleixes sobre roca ideals per fer un altre bivac, nomes ens falta arribar fins allà,

desgrimpades poc evidents i delicades amb algun rapel ens deixen al coll, on donem avui per acabada la jornada. Aquí les vistes sobre la cara sud de la Madaleta son impagables, si això li sumem el capriciós jocs dels núvols amunt i avall i el to ataronjat que adapten sobre els cims. La nit es fa llarga i fresca però de bon mati ja veiem frontals pel bell mig de la glacera i com si d’una processo es tractes, mai falten a la seva cita amb l’Aneto.

Amb el cos encara mig adormit enfilem camí a la Maladeta, passos aeris i espectaculars per començar el dia i la tònica la mateixa que ahir, la corda a la motxilla d’en Rusky i la por dins meu!

A traves d’un autèntic laberint de grans blocs arribem al cim, des de aquí mentres fem el primer mos del dia ja veiem el final a aquesta llarga excursió, el cim d’Alba despunta allà lluny. La part final de la cresta de les Maladetes es molt poc evident i gairebé impossible anar a tota cresta, per sort a nosaltres cap ressenya ens confon, es una de les poques avantatges de no dur-ne.

Un cop superat el pic de la Rimaya, els passos aeris es multipliquen anem per on anem, ens adonem que aquesta travessa segurament es sol fer en sentit oposat tal com trobem les instal·lacions, gairebé sense adonar-nos el terreny es suavitza i a partir del pic Cordier dona pas a un immens caos de blocs incomodes de totes mides, deixem per un altre ocasió trepitjar tots els pics de 3000 que hia aquí a prop, les forces minvem i busquem la línea recta, els incisivos, el diente i la muela d’Alba son la porta de sortida cap al darrer cim d’aquesta inacabable cresta,

Pel vessant sud a traves d’un terreny molt descompost i amb algun llarg de corda sortim a pocs metres del cim d’Alba, per primer cop ens trobem un cim massificat de gent, som l’anècdota, ningú sap ben be, perquè portem tanta motxilla i aquesta cara desfigurada, aixo si, a vessar d’alegria i emoció. Unes fotos, un ganyps i avall que encara tenim prou camí fins arribar a la civilització,

La baixada per l’espectacular vall d’Alba es fa llarga, molt llarga, per fi em relaxo i el cansanci arriba de cop. Un cop a Benasque, ens donem un homenatge en forma de pantagruèlic sopar i un altre bivac de fi de festa. En Rusky fidel a la seva filosofia de muntanya s’aixeca encara negra nit i sense pes a l’esquena refà el Camí de tornada a traves de la collada de Llauset per anar a buscar el cotxe a la boca sud del túnel de Viella, a mi, ni les meves butllofes als peus, ni les meves forces m’ho permeten, i opto per fer dit i retrobar-nos a mig mati a Pont de Suert.

Un altre somni fet realitat i a seguir sonmiant!