ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Intent esperó NE del Pic de la Valleta (2.794m), 200m, D+ (max V), Puymorens

diumenge, 30 d'agost del 2009
Volem rematar la setmana escalant l'esperó NE del Pic de la Valleta, tota una clàssica a la que ja fa temps que li tenim ganes. A les set i poc del matí som a l'aparcament que hi ha al coll de Puymorens, l'únic inconvenient és que fa un fred i un vent de mil dimonis. En Josep opta per aprofitar el temps i en vista que hem matinat força es disposa a recuperar la son perduda fent una bona dormideta. Sense saber ben bé que fer, i una mica emprenyada pel temps, l'imito i em quedo mig endormiscada també. De sobte, miro el rellotge i... les nou del matí! sortim fora la furgo i la cosa pinta millor, així que en no res som amb les motxilles carregades a l'esquena i caminant cap el nostre objectiu. La vall ja la coneixem d'haver-hi estat a l'hivern, però ara sense gens de neu és com si la descobríssim de nou. Quan portem poc més de mitja hora de marxa ja veiem els pics de la Valleta i la Vinyola que tanquen el cercle de la vall, l'esperó escollit és fàcil de situar, discorre a l'esquerra de l'ombrívol diedre que esberla la paret.

Més assolellat que la resta, fa molt bona pinta i inconscientment les nostres passes s'acceleren. En no res som remuntant la canal pedregosa que mena a la seva base, al final hem apressat el ritme i en dues hores ens hem plantat sota el marcat diedre que serveix de referència en aquesta paret perfilada per sòlids espadats. Que tètric que sembla el diedre vist des d'on som ara, però no perdem el temps amb cabòries i intentem esbrinar per on atacar l'esperó que duem al cap.

La part de dalt de la via la tenim situada, però no així la base de l'esperó, no sabem ben bé per on encolomar-la, així que davant del dubte tirem pel dret per la primera xemeneia que sembla evident. Aquest cop, però la lògica o la intuïció (com li vulgueu dir) ens falla i tot i dur ressenya, no encertem la línia correcta. En Josep acaba barallant-se amb uns passos que haurien de ser de III+ i resulten ser força més apretats i buscant uns pitons inexistents.

Tot i així resulta una xemeneia força maca i prou entretinguda per escalfar i acaba trobant una plataforma herbosa amb un pitó ronyós on muntar reunió. Arribo a la seva alçada i intentem situar-nos en la paret, en teoria hem de flanquejar a la dreta i pujar per una canal fàcil fins unes vires al peu d'una marcada bretxa que dóna pas als diedres de la part superior. No massa convençuda flanquejo a la dreta i em troba una antiga reunió de pitons aixafats, ui... em sembla que per aquí no anem pas bé!

Però sobre meu un elegant diedre em crida l'atenció i com que sembla de bon protegir sense rumiar-m'ho massa m'hi atanso. En Josep em perd de vista, però escolta perfectament els meus esbufecs... va tot bé? Sí... li responc. Bé va tot bé! penso, ara que de ben segur que la via no va per aquí. No hi ha ni un sol pitó ni rastre d'haver-hi passat ningú, sort que els friends entren de meravella, perquè és força vertical i amb passos finets. Acabo arribant a terreny més fàcil, però ni rastre de la reunió, ja he tirat gairebé els seixanta metres de corda així que n'improviso una com puc.

En Josep arriba a la meva alçada, que fem? mirem enlaire, la línia de diedres a seguir ja no és tan clara com semblava des del terra. Així que, abans de res, busquem la reunió bona i bingo, força desplaçada a l'esquerra trobem una R amb un spit i un pitó. Aquesta sí que és la nostra, però amb tanta volta per la paret se'ns n'ha anat l'horari, ja són gairebé la una del migdia i encara tenim uns quants llargs per davant on caldrà apretar. A contracor, decidim ser prudents i rapelem. Amb una parell de rapels som baix i comprovem que hem començat a escalar massa avall, la via començava uns metres per sobre d'on hem atacat nosaltres l'esperó. Bé, misteri resolt, pleguem cordes i girem cua amb aquesta sensació ambigua que sempre és té al retirar-se: estem contents, perquè tot i errar l'entrada ens n'hem sortit prou bé i els cent metres escalats han sigut prou atlètics i mantinguts; però també capcots per no poder acabar la via. En fi, ja hi tornarem, l'esperó s'ho val i el lloc també. Marxem, la mirada es perd enrere, cap a la vall solitària, cap a les parets... en pos del cim lluminós i seré!