Encara que no ho volem reconèixer estem una mica cansats del “tute” d'ahir, així que amb l'excusa del mal temps decidim buscar una via bonica i apanyada per passar el matí. Tenim molt bones referències de l'esperó Doppelmayr: poca aproximació, via no massa llarga, aèria, amb equipament que sense ser excessiu és prou correcte i descens ràpid. Vaja tot el contrari que la del dia anterior, en el fons ens agraden els extrems! Bé, sembla ser que l'esperó s'ajusta perfectament a les nostres expectatives, així que enfilem les mil corbes que porten al final de l'estació d'Arcalís (no sé per què a Andorra sempre acabem deixant el cotxe aparcat en alguna estació d'esquí) i en vint minuts som intentant decidir quin dels esperons que tenim al davant és el nostre.
Fem cas a la ressenya que duem i ens plantem al peu del més esvelt, la intuïció no falla i ja veiem un parabolt lluent indicant-nos que anem per bon camí. Però aquí hi ha alguna cosa que no quadra, en teoria el primer llarg no passa de IV+ i això és d'allò més vertical i força llis.
Ens ho mirem i remirem i arribem a la conclusió de que estem a la via correcta i ja fa temps que hem aprés a fer un cas relatiu dels graus, així que com a penitència per no haver fet res de primera ahir tiro amunt decidida. Sorpresa, és dret, però les presses són genials, tot un reguitzell de bústies i regletes amagades que fan que l'escalada sigui un plaer. És curiós, la roca és una mena de pissarra que sembla que s'hagi d'esmicolar al tocar-la, en canvi quan la tempteges confies plenament en la seva fermesa. Contenta li demano en Josep que hem deixi fer el proper llarg i ell, tot un cavaller, me'l cedeix gentilment.
Un flanqueig a la dreta amb força ambient, però amb un canto d'escàndol i amunt per una placa amb presa menys evident i que requereix moviments més subtils. Una senzilla grimpada en que cal vigilar una mica amb els blocs ens deixa en una ampla vira on trobem la segona reunió.
Queda tan sols un llarg, en teoria el més difícil de la via, tot i que no passa de cinquè, un bonic diedre solcat de vetes rogenques. No me'n puc estar i m'hi encaro, decidida a esbrinar quins moviments amaga i esdevé tant encertat com la resta de la via. Aeri i lleugerament desplomat fa que t'ho hagis de mirar, però col·locant-te bé és puja sense problemes i algun que altre clau d'època t'aporta un plus de “seguretat”.
La resta de la tirada no té cap misteri, grimpar pel terreny més evident fins al cim sense cap més contratemps que el pes de les cordes i alguna que altra pedra solta. Un cop els dos sota la característica antena que assenyala el cim no ens diem res, però pensem el mateix: llàstima que la via no tingui cinc o sis llargs més, però que hi farem no tot pot ser perfecte!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada