*** Cascada di Valmiana, III/3+, 250m, Valnontey, Cogne, Itàlia

dijous, 21 de gener del 2009
Com fer-ho per què una cascada amb tan sols mitja hora d'aproximació acabi tenint-ne el triple? molt fàcil, simplement una petita falta de coordinació o de logística, com li vulgueu dir. Sortim de bon matí apressant el ritme a veure si fem passar el fred, el nostre objectiu és la via Acheronte, una encaixonada goulotte gelada a la dreta mateix de la Patri o sigui ben endins de la vall. Avancem un parell de cordades matineres que s'encaminen a cascades més properes, de grau mig i per tant força freqüentades com són il sendero del Troll o la Valmiana, a tocar una de l'altra, llargues, ben formades i força atractives, una bona opció pels propers dies.

Ja coneixem el camí i avui no ens embadalim amb les estructures glaçades que pengen arreu així que en una hora som a la vertical de la via, nomes queda remuntar una llarga pendent nevada fins l'entrada del barranc i aquí comencen els dubtes. Hi ha neu, massa neu i la goulotte és absolutament colgada, només aflora el gel en curts trams, valorem i ràpidament passem al plan B: qualsevol de les cascades que hem vist de bon matí. Girem cua i en poc més de mitja hora ja estem intentant decidir quina de les dues escollides té menys gent, il Sendero només té tres o quatre cordades esperant al primer llarg, sense comptar les que ja hi ha per dalt, així que cap a Valmiana, fàcil oi!

No duem ressenya, però així a cop d'ull no deuen ser més de cinc llargs i l'últim força encaixonat, realment fa bona pinta. Ara que no tot són flors i violes, també hi ha un parell de cordades, però sembla que van per feina. Aiss i pensar que si ens hi haguéssim adreçat directament segurament hauríem estat els primers, en fi... com a mínim hem fet un bon escalfament!

En el temps d'equipar-nos ja ens està tocant el sol, que bé avui no passarem fred, tot un luxe inesperat. Afinem l'oïda i avui sembla que toca escalar amb anglesos, seguirem practicant idiomes. En Josep va per feina i tal com la cordada que tenim davant acaba el llarg tira amunt, però els anglesos estaven abans i també hi van, per sort la cascada és prou ampla i permet el pas de dos cordades alhora sense masses inconvenients.

L'únic problema és que per sortir de la línia de tir dels anglesos s'ha de tirar pel més dret, de fet ja ens va bé i en Josep gaudeix com un nen barallant-se amb la verticalitat i esquivant algun que altre projectil.

En Jordi no acaba de veure clar això de fer una cascada amb tanta gent per davant i opta per una discreta retirada, així que quan en Josep crida reunió volo cap amunt disposada a espavilar i escalar el més ràpid que em permetin les forces.

Mentre en Josep m'espera intrigat a la reunió a veure que eren tantes maniobres de corda, però quan em veu aparèixer sense en Jordi ja no pregunta més. Bé avui tornem a ser cordada de dos i no ens cal parlar massa per decidir l'estratègia a seguir. Ara ve un tram fàcil, rampes de neu interrompudes per curts murs gelats així que ensamble i a volar cap dalt.

Avancem sense problemes a la cordada d'anglesos i com qui diu fem dos llargs del tiron fins plantar-me al peu d'un ressalt força més llarg que els anteriors on hi ha vàries persones reunides. Estic al·lucinant, si això ja està així un dia qualsevol no vull ni pensar quanta gent pot haver-hi un cap de setmana!

Recupero en Josep que està acabant de pujar i mirant la següent tirada amb cara entre divertit i sorprès. Prenem paciència i deixem que acabin de pujar una altra cordada d'anglesos que pel que sembla han decidit fer un curset en aquesta cascada i piquen amb tanta força que no sé si ens deixaran alguna cosa per nosaltres i ves per on els altres que esperen resulten ser lleonesos, el primer cop en deu dies que trobem algú del país. Fem petar la xerrada i a la que acaba el bombardeig de la cordada precedent anem amunt.

Per no destorbar els lleonesos tornem a tirar pel dret, però ja ens va bé i així de pas li donem un punt d'interès a una cascada on has de buscar la verticalitat. El darrer llarg és el tram encaixonat que s'endevinava des de baix, quina bona pinta que fa, però en Josep es demana el seu torn i no puc dir-li que no que ja fa estona que em va al darrera.

És bonic, una mena de diedre on alternen trams de neu gelada amb ressalts de gel transparent. Els lleonesos pugen a la par que nosaltres i anem la mar d'entretinguts, podríem dir que la d'avui és una cascada social. Per no perdre el ritme rapelem tots plegats i acabem fent unes birres al bar, el millor final per aquesta jornada d'escalada col·lectiva i ves per on que en el bar hi havia un llibre de ressenyes, així que de regalet el croquis de la via!

**** Cascada di Patri, II/4, 300m, Valnontey, Cogne, Itàlia

dimecres, 20 de gener del 2009
Un cop a la Val d'Aosta tocava conèixer la seva meca glaçada, que no és res més que les valls veïnes al petit i turístic poble de Cogne. Com sempre que anem per primer cop a un lloc ens decantem per les seves vies més clàssiques i per continuar amb aquest costum avui toca explorar la vall de Valnontey. Aquí les nits son iguals de fredes que els dies anteriors a Valvaraita, bon presagi ja que això ens fa intuir que tindrem sort sigui quina sigui l'escalada escollida. Només començar a caminar ja veiem que l'escalada en gel aquí te un cert reconeixement, transitem al costat de les pistes d'esquí de fons per un camí obert expressament pels practicants de “arrampicatta en ghiaccio”, tot un luxe inesperat, però benvingut. Durant la passejada ens surten al pas diverses línies força llargues que no dubten en apuntar-les a l'agenda pels propers dies i a mida que avancem anem creuant algun petit nucli rural que sembla tret d'alguna postal de nadal.

Quan portem gairebé una hora d'aproximació dalt de les partes apareixen desafiants dos arrogants “xurros” un al costat de l'altre, ràpidament pensem que deuen ser alguna via estratosfèrica, però el nostre camí pas a pas ens du cap a ells i... efectivament, són la part final de la via que volem escalar.
No ens entra al cap que el que veuen els nostres ulls sigui cotat com un grau 4, a mesura que ens apropem com sol passar molt sovint en gel, anem endevinant els seus punts febles i veiem com una cordada supera el primer llarg sense gaires dificultats, això ens anima i inconscientment accelerem el ritme. En Jordi es demana començar i tira amunt gaudint com un nen petit, no és gaire difícil però és un bon escalfament.

Ara per enllaçar la cirereta del pastís es pot optar per pujar caminant per unes campes nevades o superar uns petits ressalts curt i ben intensos. Laura també vol la seva ració di “capo di cordata” i amunt, amb decisió! és una tirada curta de uns 5 o 6 metres, però completament vertical i de gel molt noble que ens fa gaudir.

Un altre curt mur que el fem a l'ensamble i al nostre davant s'obre un espectacle magnífic: dues llengües gelades, exultants de glaç i cridant-nos amb forces.

Hi ha gent escalant a totes dues línies i ens decantem per començar per la ruta original, o sigui la de l'esquerra. Ens equipem sense cap mena de pressa per deixar que la cordada que ens precedeix agafi prou alçada i no resulti gaire perillosa per la nostra integritat física. L'inici del llarg és molt vertical, però des de la primera picada dóna bones vibracions i esvaeix qualsevol dubte alhora d'enfilar aquest exigent tram, a més ho trobo molt picat i això fa que guanyi en confiança i estalvii en assegurances.

Just quan arribo al tram més dret, precisament el que té gel menys noble, la cordada que ens precedeix decideix baixar, no s'imaginen quina alegria m'han donat, no haver de compartir l'aèria reunió amb tanta gent! Així que mentre fan les maniobres de rapel prenc paciència, m'anclo a un cargol i quan són els tres al terra enfilo amunt.

Gel delicat, trams amb el cos enrere, però gaudint moltíssim, tant que quan arribo a la reunió i miro el que queda per davant, un elegant i estètic corredor molt encaixonat, em dóna un “subidon” i crido que apuraré la corda fins la popera reunió. Ara la pendent és més suau i l'escalada és per gaudir, només em fa una mica de por que el meu optimisme d'enllaçar dos llargs no arribi a bon port i a sobre en un lloc on no tinc comunicació visual ni d'oïda amb qui m'assegura. Per molt poc arribo a la penjada instal·lació i en no res ja són ells amb mi comentant la bellesa del llarg.

Mentre rapelem tenim al cap provar la bonica columna de la dreta, però al final veient que tothom ha optat per instal·lar allà les seves cordes i jugar en top rope ens fa mandra esperar i tirem avall. Ben mirat han estat de sort, avui estem prou contents i sense gaires ganes de més batalles glacials!

*** Cascada d'Alpenzu, I/3+, 180m, Gressoney-Saint Jean, Itàlia

dimarts, 19 de gener del 2010
Canviem de valls i de pas ampliem la cordada, així que un cop hem recollit en Jordi a l'aeroport de Bergamo enfilem rumb a la vall de Cogne a descobrir quines meravelles gelades amaga. Però som d'esperit inquiet i tarannà curiós, així que un cop de camí i en vista que tenim dies per davant, decidim desviar-nos un xic i fer una una breu visita a la vall de Gressoney. La nostra primera incursió alpina va ser en aquesta vall ja fa un bon grapat d'anys i passant revista als nostres records ens adonem que pel camí hem anat trobant noves motivacions i ara ens mirem la muntanya amb ulls més agosarats, però igualment il·lusionats. El que ens ha portat a perdre'ns per aquests paratges ha estat una foto esgarrapada a internet d'una senzilla cascada, però prou bonica per merèixer una visita, a més aprofitant que ja hi som acabem de fer ruta turística i ens sorprèn la quantitat de gel que penja de qualsevol vessant amb un mínim de verticalitat. La precària informació de que disposem no suposa cap mena de problema a l'hora de localitzar la cascada ja què és perfectament visible des de la carretera mateix, una vistosa cua de cavall que s'endevina generosa en gel.

L'aproximació no té més complicació que localitzar l'entrada del torrent, però tal com pensàvem trobem una marcada traça que ens fa de guia i ves... ja som picant-li al primer llarg! En Jordi ve amb ganes i tira amunt, ara que no pot anar pel dret com ell voldria perquè abans hauria de fer un banyet en aigua ben gelada i no sembla gaire engrescat davant aquesta perspectiva. Així que, com home assenyat que és, entra pel lateral que ja és ben macu.

Aquesta part de la cascada no la veiem des de la carretera i anem una mica perduts, després del primer llarg el gel desapareix i la traça sembla allunyar-se del barranc. La seguim i acabem al camí de baixada, no anem pas bé... a veure si ens hem equivocat de cascada! A aquestes alçades del matí no tenim gaires alternatives, així que ens decantem per la solució que ens sembla més lògica, seguir torrentera amunt i bingo! davant nostre l'espectacular llençol glaçat que ens havia fet l'ullet. És el meu torn i li pico directa pel mig.

El gel és dur com una pedra i es nota que fa dies que no hi passa ningú, toca sanejar i cauen blocs de totes les mides, per sort no duem cap cordada rere nostre i no cal patir pels nombrosos projectils que surten xiulant cap baix. És llarga aquesta tirada, però no és difícil, anar fent i premi: el sol ens dóna la benvinguda i ens embolcalla amb una calidesa inesperada després de tants dies de fred i núvols.

Encarem el darrer tram, un nou ventall gelat on podem triar pujar per on més ens abelleixi i com que ara tira en Josep no hi ha dubtes de per on anirem, pel més dret! Ja va bé, així li donem un xic més d'interès a la via, tot i que et guanya més per la seva estètica que no pas per la dificultat. En fi, que pugi per on vulgui, nosaltres l'estem assegurant còmodament al solet i no tenim cap mena de presa!

L'escoltem renegar al tram més vertical, però no pas per la qualitat del gel, la dificultat o qualsevol cosa semblant, sinó perquè s'està morint de calor! No m'estranya, la cascada és orientada a est i ara mateix estem fent una sessió intensiva de bronzejat. S'acaba el llarg i el veiem dubtar, ara què? ni gel, ni roca, ni arbres... només neu inconsistent! però no li suposa pas gaire problema, una improvisada combinació de recursos i imaginació dóna com a resultat una impecable reunió amb els piolets i un cargol de fe.

Amunt, que això s'acaba o almenys això sembla, el torrent queda sepultat sota la neu i el bosc li pren el lloc al gel. Localitzem el camí de baixada i al darrer gir ens aturem a donar una ullada a la cascada: sí, sembla que l'hem encertat i finalment hem pogut gaudir del que fins ara era una simple foto!

**** Via Originale a la Gola del Martinet, II/4, 120m, Valvaraita, Itàlia

dissabte, 16 de gener del 2010
Ara per ara ja en tenim prou d'esportiva gelada i toca posar a prova els resultats de dos dies picant com bojos, tastarem la confiança que suposadament hem agafat i evitarem la gentada que segurament hi haurà avui a la Palestra al ser dissabte. No tenim moltes opcions on triar, tot el que tingui més de mitja hora d'aproximació ni ens ho plantegem, entre el risc d'allaus i la trinxera que hauríem d'obrir no arribaríem ni a olorar la cascada. Per sort ja hem aconseguit una guia de la zona i ràpidament trobem una via que ens crida l'atenció: la gola del Martinet.

Perquè us feu una idea traduït seria la gorga del Martinet i és el que més abunda en la zona, torrenteres estretes a la part baixa i que acaben obrint-se en bonics amfiteatres gelats. Sortim de Chianale, l'últim poble de la vall abans del coll d'Agnello i enfilem l'entrada del barranc que es veu a tocar. Tenim gent davant, un grupet que primer avança ràpid, però que a l'entrar a la gorga ja enlenteix la progressió i es comença a barallar amb el tou de neu dipositat al llit del torrent.

En fi, no hi ha mal que per bé no vingui: haurem d'esperar per escalar, però tindrem la traça oberta! un veritable regal vistes les increïbles quantitats de neu que ja són una constant. És bonica la sensació aquesta de remuntar pel fons del barranc encaixonats entre parets verglacejades, a estones sembla que estiguem fent un corredor. En no res som al peu del primer salt d'aigua important, ara gelat i desplegant-se com una cortina al nostre davant. No es veu difícil, ens equipem amb la calma i sorpresa, els italians que tenim al davant semblen no tenir gens de pressa i ens ofereixen amablement passar al davant.

Ni ho dubtem, tiro amunt abans s'ho repensin i en un moment ja he esgotat els seixanta metres de corda i soc muntant reunió. Mentre recupero en Josep miro amunt i entenc perquè ens han deixat passar davant, ves per on que ja se la saben prou bé!


En fi, ara ens tocarà obrir un bon tram de traça a nosaltres, cal remuntar un centenar de metres per la gorga abans no arribes a l'eixamplament de l'amfiteatre on ja tornem a trobar colades de gel per a tots els gustos. Anem per feina i tirem amunt, en un parell de minuts som ben suats, això de fer trinxera és la millor manera de foragitar el fred.


Els italians de cop espavilen i pugen trepitjant-nos els talons, però no hi ha de què preocupar-se, hi ha gel de sobres per a tothom. Nosaltres ens decantem per continuar per la via original, un esplèndid llençol brillant que cobreix qualsevol vestigi de roca que lluita inútilment per aflorar. A primer cop d'ull sembla prou llarga aquesta tirada i no dóna treva, 80º mantinguts i algun tram fins i tot un pèl més dret, res com diuen aquí un grau 4 “piu facile”.


Poc a poc i bona traça, picada a picada en Josep es va treballant la cascada i va pujant concentrat en trobar el millor gel en aquest pany enganyós. Un dels italians ha atacat la línia paral·lela a la nostra i esbufega a la par que en Josep mentre van col·locant cargols sense deixar de comptar-los per no fer curts que aquest llarg no s'acaba mai.


Quan queden tan sols un parell de metres de corda la cascada s'avoca a un replà nevat i apareix anhelada reunió ben amagada sota un toll de neu. M'estic quedant gelada, així que m'hi poso amb ganes i no porto ni dos minuts picant que ja em sobra tota la roba. Ufff, sí que n'és de dret i al mirar amunt només veus metres i metres de gel, perfecte! Un cop a la reunió tots dos tenim la mateixa sensació, un llarg bonic, elegant i inacabable.


Ens queda res i menys per acabar la via, una tirada ja més fàcil que ens deixa al circ superior des d'on s'entreveu una vall lluminosa plena de parets breus i altives. La principal dificultat d'aquest llarg és netejar-lo de la neu acumulada als trams menys verticals, el premi: la curiosa perspectiva dels italians que ens venen al darrere.


Avui tenim doble satisfacció: haver escalat una clàssica de la zona i de pas comprovar que el parell de dies picant a la Palestra han tingut bons resultats, així doncs serà qüestió de no parar d'escalar cascades!!!

*** La Palestra sinistra di Castello, 30m, I/4-5+, Valvaraita, Itàlia

divendres, 15 de gener del 2010

Avui, després d'estar tota la nit nevant, ha sortit un sol radiant que ens ha permès veure finalment l'àmplia i lluminosa alta vall de Varaita. Amb gruixos de neu que freguen gairebé el metre d'espessor ens adonem que les cascades que no estan sepultades sota la neu ens estan esperant per sepultar-nos a nosaltres si ens apropem a elles, així que per unanimitat decidim anar a castigar una mica més els avantbraços al mateix lloc d'ahir, a la Palestra. En poc més de 10 minuts de còmoda passejada ens plantem a aquest peculiar boulder-piolet.

Avui anem al sector esquerre, on les vies ja són cosa seria i a la més fàcil d'elles ja cal apretar el cul de valent- Aprofitem que a l'arribar no hi ha encara ningú i optem per la tàctica dels covards, o sigui: caminem per un sender que ens deixa a la part alta d'aquests encisadors xurros i tirem la corda avall per la via prèviament escollida.

Quan ens posem al “lio” també ens adonem que físicament estem tocats de tant picar ahir i els 30 metres de cascada és fan ben llargs i durs, tot i que la progressió és força noble al trobar tant de picat. Realment no estem acostumats a estar tanta estona tirant el cos enrere i els nostres avantbraços estan a punt de llençar la tovallola, però al final sempre aconseguim arribar a la cadena, cosa que no pot dir tothom que s'ha atansat aquí aquest mati.

Al·lucinem que els italians a aquestes dificultats que no baixen de 85º aquí li donin 4+ “piu facile”, sens dubte això a Pirineus o Ecrins seria un 5+ com una casa de pagès! Després d'haver calentat a la columna i pel bé dels nostres braços i la nostra salut mental, ens decantem per la ruta de més a la dreta que, tot i ser també prou exigent, encara podem pujar com cal o sigui amb el compromís de fer de primers.

Certament és un lloc ideal per agafar grau físic i mental, on tothom pot provar i forçar el seu grau d'insensatesa tant com vulgui. Amb veu baixa no deixem de lamentar no tenir res semblant a les nostres muntanyes. Això sí, avui ja venim preparats amb tota la logística necessària per una jornada de pícnic, aisss no, volia dir de friki!

*** La Palestra diestra di Castello, 25m, I/3-5, Valvaraita, Itàlia

dijous, 14 de gener del 2010

Fred, molt de fred és el que ha fet avui! això ens ha recordat quan vam estar a la cara oest d'Aconcagua fora de temporada, ara ja fa uns anys i des de llavors que el mercuri no es desplomava tant com aquesta nit, uns -25º. Per sort aquest cop estàvem al bell mig de la civilització i tot ha quedat en petites molèsties: hem obert els ulls de bon matí envoltats de gel i candeles per tot l'interior de la furgoneta, amb el gasoil i el gas congelats, les dues bateries també han patit de valent i ens hem quedat sense calefacció i mosquejats per si no podíem arrencar el vehicle en tot el dia. Al principi ens ho hem pres amb humor i esperàvem que el sol escalfés una mica la temperatura, però ben al contrari dels nostres desitjos cel s'ha tapat i s'ha posat a nevar. Finalment, gairebé al migdia, hem pogut engegar la furgo, més que res per pesats i hem anat corrents a ficar anticongelant pel gasoil que amb un dia de broma ja n'hi ha prou.

En vista del horari i del dia tan lleig que fa, no para de nevar dèbilment, ens apropem al poble de Castello, travessem la presa i arribem en pocs minuts a la Palestra que és com li diuen aquí a una petita zona d'escola d'escalada en gel. Al·lucinem, que bé s'ho sabem muntar aquest italians, espectaculars estructures fetes artificialment, si fins i tot és possible escalar de nit gràcies a uns potents focus! A primer cop d'ull hi ha totes les dificultats i graus, però per norma predomina la verticalitat total. Ens decantem pel sector dret ja que és una mica mes humà, però tot i així no pots badar i també cal donar la talla. Mentre ens encordem descobrim la versió “friki” de l'escalada en gel: escalar amb Gri-gri, corda i cintes d'esportiva, piolets galàctics i sempre sense dragoneres. Queseso? gorret de llana que fa més “guai” i com no pot faltar a cap zona de “lolos” fins i tot xuxo a peu de via

qualsevol cosa semblant a un casc brilla per la seva absència. De l'escalada poca cosa a explicar: murs d'uns 20 o 30 metres molt verticals, la mitja està entre els 80º i 90º graus, però el gel és genial i els forats picats que vas trobant són d'escàndol o sigui que només cal que els braços aguantin tant de “subebaja”

Un lloc genial per agafar la tan necessària confiança de cap que precisament ahir tan vaig trobar a faltar en els passos claus de la via. L'anècdota simpàtica del dia va ser que mentre nosaltres ens barallàvem per arribar d'assegurança a assegurança, just al nostre costat un peculiar i veterà personatge d'aquestes contrades pujava sense corda fins afartar-se.

Quatre hores més tard d'haver arribat i després d'haver perdut el compte de quants cops hem picat paret amunt, recollim trastos enmig d'una nevada cada cop més persistent i per concloure la jornada com cal avui toca estrènyer llaços i birres amb Eslovènia, o sigui amb l'Ania i l'Estev!

*** Pineta Norte, 110m, II/4+, Valvaraita, Italia

dimecres, 13 de gener del 2010
Vacances... i nosaltres sortim en busca del gel, ara per ara encara escadusser i esquiu a les nostres muntanyes. De neu, millor ni parlar-ne, n'hi ha a cabassos! el doble o el triple del que ens podíem arribar a imaginar, bocabadats veiem com l'autopista mateix té els marges ben blancs i això que estem a l'alçada de Marsella, al costat del Mediterrani. A veure que ens trobàrem? aquest cop anem a descobrir nous territoris i després d'unes quantes temporades voltant per França ara encaminem les nostres passes cap Itàlia. El primer objectiu és Valvaraita situada al mateix massís dels Ecrins, però en la vessant contrària de la que nosaltres coneixem. No tenim cap mena d'informació, tan sols bones referències de les cascades que hi han muntades, tretes d'una web italiana. Bé, esperem que els nostres coneixements d'italià siguin tan bons com ens pensem i hàgim interpretat bé la informació! L'únic que tenim clar és la primera escalada que volem intentar, Pineta Norte, anem amb la idea de començar per una cascada de grau assequible i amb ben poca aproximació i aquesta sembla complir tots els requisits, a més és a Pontechianale, al mateix cor de la vall.

A mida que ens apropem al poble ens adonem que a tria ha estat bona, hi ha muntanyes de neu arreu, les teulades de les cases en tenen més de mig metre i tot sembla tamisat per aquesta catifa blanca omnipresent, així que quan veiem la cascada al costat mateix del poble i amb traça feta respirem alleujats, avui escalarem!

Dit i fet, encara no hem aparcat i ja som enfilant la traça cap a peu de cascada i sorpresa! Tenim una cordada per davant amb el mateix objectiu que nosaltres, per sort la cascada dóna joc i ens podrem posar darrere seu sense masses problemes.

El primer tram és fàcil, un parell de murets de gel i remuntar l'estretament de la gorga fins l'amfiteatre on ens espera la cirereta del pastís, cortines de gel molt més verticals del que haurien de ser segons el grau que li marquen a la cascada. Parlant amb els nostres companys de batalla, una parella italiana força simpàtica, ens diuen que aquí la gent va forta i el grau és una mica relatiu.

No, si mirant els regalims gelats que es despengen de tot arreu ja és nota que no regalen res i no penseu pas malament que estem en un sector teòricament d'escola! Notem que tot just és la segona escalada de la temporada i encara ens falta confiança en la verticalitat, però només hi ha una manera d'agafar-la i és anar amunt, així que dit i fet, en Josep ja es mirant per on atacara aquest regalet glaçat.

De fet jo no sé com s'ho fa per tenir tan bona vista, sempre encerta el tram més dret! i si a això li sumes el fet que el gel sembla vidre i es trenca al més mínim cop no resulta la combinació més adequada per apujar la confiança en les nostres aptituds escalatòries. Tranquil·litat, despleguem tota la nostra estratègia i recursos i descobrim la tàctica més adequada per afrontar aquest tram amb prou garanties per la nostra integritat: ens afegim a la cordada italiana que amablement ens fan saber que no tenen cap inconvenient en obrir-nos camí. A canvi els hi fem un autèntic book fotogràfic i al final tots contents!

El llarg resulta ser tan dur com semblava, vertical i amb gel delicat, ens hi barallem amb convicció i arribem a l'última reunió suats, però feliços. Això rutlla, ja estem calentant braços per properes cascades i les sensacions són bones, tenim ganes de metres i metres de gel vertical! La cascada ha resultat d'allò més bonica, especialment l'amfiteatre gelat de la part final i el caminet de baixada sembla tret d'una postal, una rasa perfecta a la neu i unes vistes sobre el poble d'allò més pintoresques, sembla que estiguem immersos en un pessebre de postal.

Baixem rumiant on podem aconseguir informació de les cascades de la vall i de nou els italians resulten ser una excel·lent font d'informació, així que acabem xerrant de mil i una dèries verticals davant una cervesa (com no!) amb els nostres ben trobats cicerones, en Paolo i la Rosana.