Diumenge, 30 d’agost de 2020
Roca Maura sempre ha estat refugi certer d'hivern i en dies de tramuntana és un espectacle veure les Medes envoltades de mar arrissada des de la bonança dels seus murs. Avui he constatat que el seu recer s'estén als matins de tempesta i continua sent sentinella sever que ens fa sentir immunes a nuvolades i trons.
Per si de cas, però, ens centrem en investigar la seva faceta més esportiva, no sigui que la pluja decideixi apropar-se més del compte. La paraula és sorpresa davant una roca de textura tan agressiva com la verticalitat que exhibeix el contrafort. Petit caos de pilars, esperons i fissures que amaguen vies exigents, atlètiques i ben resoltes.
No s'estan de res, demanen tècnica i potència a parts iguals deixant-nos els braços fosos i l'atenció esmolada per intuir els moviments. Escalem fins que la pell dels dits diu prou, en perfecta simbiosis amb la tempesta que emplena la solitud del racó de trons i promeses de tardor!
Notes d’interès vertical: Per primer cop m’atanso a les vies d’esportiva de Roca Maura, tot i tenir ullat des de fa temps el vistós contrafort que les allotja encara no s’havia donat l’ocasió propícia per deixar-me temptar. Ubicades a la dreta de les antenes, el seu accés és ràpid i còmode, tan sols cal aparcar al final del carrer Montseny de la urbanització Torre Moratxa (Estartit) i localitzar el sender que en deu minuts en porta a peu de paret (evident).
L’orientació sud garanteix sol i refugi de la tramuntana. Passem primer per sota el sector esquerra (vies breus i amb passos ben concentrats) i després de creuar per la base d’un esperó (passamà) ens plantem al sector de la dreta, un improvisat gronxador ens hi dóna la benvinguda. Rutes llargues on impera el sisè grau.
Ens centrem en les primeres que ens surten al pas, resulten tècniques i amb predomini de regletes, alternades amb trams de fissura que demanen traça amb els empotraments. Variades, tal com el relleu de la paret deixava intuir, rabiosament dretes i amb assegurances ben col·locades per obligar-nos a escalar.
La roca mereix una menció a part, de tan bona fa mal als dits, adherent i amb trams de textura coral·lina que fan perillar la pell. Costa trobar ressenyes i poc a poc s’hi va fent feina sumant nous itineraris d’atractiu indiscutible, així que feu com nosaltres i deixeu-vos portar.
L’escalada és el que promet, elegant i amb el deix salvatge que tenen les vies que et fan treballar ben atent des del mateix inici. L’únic perill és distreure’s amb la placidesa de la plana de l’Empordà que es desplega serena als nostres peus desmentint tanta verticalitat!
companydeviatgeiatzars: Lau
.JPG){kind=link}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada