**** Sur Directa (225m, 6a/A1), el Pájaro, la Pedriza

Dimecres, 2 de novembre de 2022

La fama de la Pedriza sempre m'havia mantingut allunyada, però tard o d'hora tot arriba i per encetar la coneixença la sud més clàssica, el Pájaro. Immens monòlit al que la imaginació dóna mil formes, nosaltres, però tan sols tenim ulls per les seves fissures. Sabem que tenen fam de ferralla, els hi donarem el gust. Que estranys resulten els moviments, estem sota el domini de la corba.

Bavareses, xemeneies, diedres... línies perfilades amb perfecció obsessiva, traços on l'angle recte no existeix. Orfes de cantells on afermar-nos, descobrim un sentit de l'equilibri diferent. L'escalada es converteix en intuïció ancestral, tot el cos participa del gest. I la ment comença a creure. Realment s'ha de tenir fe per aventurar-se en aquests murs de granit insondable.

Però no hem triat una clàssica en va, la tremenda lògica del seu traçat ens ensenya com han de ser els passos i la seva elegància ens obliga a esforçar-nos per estar a l'alçada de la lliçó. Bellesa fins el darrer gest. L'esveltesa del cim tan sols és preludi, aquí l'escalada adopta una altra dimensió.

Notes d’interès vertical: Sur Directa (ressenya), compendi d’estil, exigència i elegància. La lògica intrínseca de les fissures combina a la perfecció amb la intriga de les plaques per bastir un itinerari que aprofita al màxim les possibilitats d’aquest granit excepcional. Poc necessitem més enllà del que aquesta roca ens brinda perquè sorgeixi una línia tan extravagant com el cim mateix.

Oberta el juliol de 1944, la Sur Directa comparteix les dues primeres tirades amb la Sur Clásica, però en el tercer llarg opta per vorejar l’immensa llastra del Escudo abans de retrobar-se amb la Clásica a tocar del cim (foto traçat). Es tracta d’una ruta pràcticament desequipada, tan sols trobem muntades les reunions (bolt o cáncam) i no totes, la R4 és en un arbre. Important no saltar-se la R5, tot i que el darrer llarg és curt, les cordes no arriben i els passos a l’inici són finets i sense possibilitat de protegir.

Les tirades són netes, un pont de roca al primer llarg, un pitó al final del segon i un parell més de pitons al tercer és tot el que trobem al llarg del recorregut. Caràcter tremendament clàssic que reclama material, setze cintes, joc sencer tòtems/camalots fins C3 i repetit fins C1, tascons, tricams i estrep. Per nosaltres que no estem habituats a aquesta roca les peces petites han sigut claus per poder protegir bé molts passos i els tricams salvadors.

Estem davant d’un granit amb identitat pròpia, per lo general compacte, de cantells roms, fissures arrodonides i una adherència molt particular, gaudir de la seva excel·lència requereix fe i tècnica. La qualitat de la roca és increïble, tan sols trobem algun pas desgastat a l’inici del L1 (Paso del Jaboncillo i Paso del Golo) i a la placa prèvia al cim (L6).

Grau correcte dins els paràmetres de via clàssica, però que es converteix en relatiu en funció de lo habituats que estem a aquest tipus de granit on l’adherència portada a l’extrem i encastaments acrobàtics són la clau de pas. Per gaudir la via cal anar amb un 6a de granit consolidat.

Orientació sud, tot i que al sol li costa arribar a peu de via, fins ben entrat matí ombra. El traçat de la Sur Directa és un espectacle en si mateix, les dues primeres tirades (comuns amb la Sur Clásica) són un festival de fissura que admet les més variades tècniques (diedre, xemeneia o bavaresa), sense perdre mai de vista l’adherència; esveltes, sostingudes i mentals. A meitat del L2 trobem una reunió que no fem i seguim amunt fins plantar-nos amb un flanqueig finet sota la característica llastra del Escut.

El L3 ressegueix el caire de l’escut per la fissura que el delimita per la dreta, vertiginós i aeri ens obliga a recórrer a l’artificial a la part final (V+/A1 o 6c). Tan sols trobem un parell de pitons en bon estat a l’inici de la fissura, la resta no es poden utilitzar i obliga a posar peces per l’artifo (A1).

En L4 esquivem el sostre vorejant-lo per la dreta i fent travessia ascendent per una placa de canaleres que condueix a l’interior d’una gran escletxa on muntem R4 en un arbre (bolts tallats). La part final del flanqueig sembla brut de molsa negra, però a l’hora de la veritat s’evita.

Pas atlètic a l’inici de L5 que ens permet accedir als fantàstics murs farcits de “setas”de la part superior on per fi verticalitat i dificultat cedeix, trobem R5 al coll del Pájaro. L6 breu, net i amb sentit de l’equilibri. Cim del Pájaro, 1554m.

Accés, aparcament Canto Cochino (enllaç situació i regulacions). Aproximació, seguim el camí/pista que surt a l’extrem de l’aparcament, creuem el riu per un pont i anem a l’esquerra. Passem pel costat del centre d’informació i continuem per un camí ample i perfectament marcat a través d’un pintoresc bosc. Trobem un rètol a la dreta indicant el trencant per anar al refugi de Giner de los Ríos, l’ignorem i seguim pel camí principal, ara en pujada més marcada.

Ràpidament arribem a una plataforma amb un gran roc al capdamunt, magnífic mirador sobre el Pájaro que reclama una parada. Continuem pel camí i en no res trobem un corriol a la dreta que creua el riu i remunta per bosc fins la base de la cara sud del Pájaro.

En aquest darrer tram el camí està poc marcat, pugem fent zetes i amb lleugera tendència a la dreta (1h30min). La via comença a la vertical dels grans sostres de la cua del Pájaro, per un pedestal que porta a una mena de nínxol entre dues característiques fissures/llastra.

Descens, des del cim fem un ràpel de vint metres pel vessant nord que ens deixa en un curiós laberint de roca anomentat Callejón del Pájaro. Seguim recte pel Callejón, en direcció nord fins sortir a una gran sala on les parets s’obren. L’opció més recomanable és a anar a l’esquerra i baixar per la canal oest, estreta i vertical, amb un parell de desgrimpades (III) abans d’arribar a la base de la paret per on continuem vorejant cap al sud per terreny de blocs fins retornar a peu de via.

Nosaltres en canvi, des de la sala final del Callejón vam anar a la dreta, opció més directa, però també més exposada i perdedora. Anant a la dreta es baixa pel vessant est amb una desgrimpada laberíntica i amb nombrosos passos compromesos (III/IV) que no són fàcils de trobar, les fites són inexistents. Cal intuïció i no es pot baixar la guàrdia fins la base mateix de la paret (30min).

Com a curiositat tan sols dir que el 1921 es va instal·lar una gruixuda cadena de quinze metres per facilitar la part final de l’ascensió, però la cadena va desaparèixer durant la Guerra Civil. En acabar la guerra es va tornar a fixar i va romandre a la placa cimera fins que la van retirar definitivament als anys setanta.

El Pájaro al costat del Yelmo i el Hueso constitueix una trilogia emblemàtica en la Pedriza, escalar-lo es converteix gairebé en imposició. La Sur Directa ens brinda una part de la seva història i deixa clar que la fantasia té un lloc propi en aquesta escalada on la bellesa és surrealista. El Pájaro fa volar alt.

companydeviatgeiatzars:Lau

conspiradorsdelavertical:Xavi&Angélica&Papila