*** Valquiria (130m, V+), el Yelmo (cara sud), la Pedriza

Divendres, 4 de novembre de 2022

Yelmo, definició perfecta en quant a forma, però irrellevant pel que fa a dimensió. Plantats davant d'aquest cim il·lustre de la Pedriza sentim com creix l'admiració i una bona dosi de respecte. El nom no pot ser més encertat. Contemplem la immensa mole de granit pensatius.

La vista llisca per la superfície del casc, el solquen vetes de color, franges lluminoses que no donen cap pista sobre l'interrogant que suposa aquest mur impenetrable. Costa endevinar-hi alguna feblesa, per sort, altres han encarat al mateix dilema abans que nosaltres i tenim unes passes que seguir. La Valquiria ens obre les portes del regne de la placa. Ens hi endinsem.

Tacte i equilibri, cada rugositat compta a l'hora d'avançar. Escalar és adherència portada fins uns extrems que mai hauria cregut possibles, l'elegància de la incertesa. El nostre pas no deixa rastre, surem per sobre els minúsculs relleus d'aquest llom petrificat. Conquerits, busquem el cim, aresta ondulant des d'on desplegar la fantasia.

Notes d’interès vertical: Valquiria (ressenya), via perfecte per iniciar-se en l’art de navegar plaques de depurada adherència, l’equilibri ho és tot. Intuïció en el gest i confiança són claus per descobrir una lògica que roman latent i fa sorgir el traçat només quan la distància és mínima.

Malgrat la seva exuberància cromàtica aquesta planxa no s’escala amb la vista, s’escala des del tacte. La brusquedat no hi té cabuda en aquest itinerari on cal mesurar cada passa. Oberta l’any 1967 per Tino (Celestino García) i el seu cosí Pepe González, la Valquiria és una de les vies més assequibles per escalar l’eloqüent vessant sud del Yelmo o Peña del Diezmo (1.717m).

Es tracta d’una ruta semi-equipada o pràcticament equipada en funció de l’opció que escollim. El primer llarg està equipat amb bolts i el segon, si optem per la variant que puja directe enlloc del diedre original, també està equipat, tan sols la tercera tirada està neta. R1 i R2 muntades (bolts) la resta s’improvisen.

De material necessitem dotze cintes, joc de friends fins C2 i tricams. Granit excel·lent, plaques ultra compactes interrompudes tan sols per petites vetes i relleus. Adherència impecable, comptades fissures aporten varietat a l’itinerari. Grau correcte, tot i que cal estar avesat a escalar plaques que no donen gaires pistes, dificultat sostinguda en el cinquè i amb passos més exigents a la primera tirada (V+ obligat).

Orientació, plenament sud. Un traçat atractiu i variat que combinat amb una distància raonable entre assegurances, fissures de bon equipar i dificultat tècnica moderada converteixen la Valquiria en una clàssica d’escola.

La via discorre pels murs del costat esquerra del Yelmo, el primer llarg comença enfilant-se a un esvelt gendarme adossat a la paret. La R0 és en un arbre en una còmoda plataforma a la que s’accedeix per la canal de l’esquerra del gendarme. Primera tirada llarga (55-60m), corona l’esvelt gendarme i ens endinsa de ple a la immensa planxa còncava del vessant sud, aèria, intensa i amb passos intrigants.

A la segona tirada vam optar per la variant que després d’un breu flanqueig a esquerra s’enfila pel dret per la placa seguint una línia de bolts (V/V+), bonica, elegant i amb cantells amagats que rebaixen tensió. La línia original continua el flanqueig i va a buscar un evident diedre fissurat que haurem d’equipar.

Tercer llarg curt i amable (III+), voreja a la dreta resseguint una ampla fissura fins trobar el lloc que més factible per enfilar-nos de nou a la placa, ja més tombada i alegrada per pintoresques “setas”, anem a buscar l’ampla aresta on muntem reunió (friends).

Des d’aquest punt es pot baixar com fan els locals desgrimpant cap a l’oest per la via Valentina (ressenya) o bé decantar-se com hem fet nosaltres per l’opció més romàntica del cim. Per arribar-hi seguim grimpant per l’ampla aresta (II) en direcció est que progressivament perd verticalitat i fins assolir el vèrtex del cim caminant per un curiós llom granític amb relleu propi.

Accés, aparcament Canto Cochino, 1.030m (enllaç situació i regulacions). Aproximació, seguim el camí/pista que surt a l’extrem de l’aparcament i travessem el riu per un parell de ponts que deixen en una bucòlica explanada amb un marcat camí al bell mig. Anem pel camí a l’esquerra i en no res prenem un sender que neix a la nostra dreta.

El seguim remuntant en tot moment una petita vall fins una mena de coll on el camí fa un gir a l’esquerra. Remuntem fins el pla superior que ens condueix directe al peu de la immensa mole del vessant sud del Yelmo (1h30min). La Valquiria discorre per la part esquerra de la paret, el gran gendarme adossat del primer llarg és la millor referència.

Descens, des del cim baixem per la ruta normal de la cara nord (Callejón de la Norte) per un sender indefinit i sense fites. Des del vèrtex cimer baixem per l’ample llom en direcció est vorejant al costat d’una paret que queda a la nostra esquerra. Passem per davant d’una estreta canal i seguim en direcció est, atents per localitzar la segona canal/xemeneia que és la que ens permetrà creuar cap el vessant nord.

Baixem per l’exòtica canal on trobem desgrimpades curtes, però sempre senzilles tot i haver-hi passos força estrets. Un cop fora de la canal baixem en tendència a la dreta (est) buscant el pas més evident fins arribar a la base de la cara nord del Yelmo. Un cop aquí seguim un dels senders que marxen a la dreta per enllaçar amb el camí que rodeja el Yelmo i ens retorna al vessant sud (30min).

Mar d’una única onada, el Yelmo ens inicia en la tècnica d’extreure moviment del no res. La Valquiria posseeix la capacitat de seducció d’aquelles escalades que ens entren per la vista. Levitant parets.

companydeviatgeiatzars:Lau

π