**** Anglada-Cerdà (335m, V+), Roca del Ordiguer, Cadí

Dimarts, 19 de juliol de 2022

Alço la vista i estic exactament on vull ser, submergida a les entranyes d'una torre que tan sols admet el cel com a topall. Suspesos del buit explorem els seus marges. La Roca de l'Ordiguer no destaca per la seva esveltesa, és d'una rotunditat que foragita febleses i li condeix un lloc destacat a la muralla del Cadí.

Fa tant de temps que volia escalar l'Anglada-Cerdà que gairebé no em cal ni la ressenya de tants cops com l'he arribat a tenir a les mans. La noblesa del traçat estilitza fissures on el temps entra en pausa. Antics pitons donen fe de la solera del recorregut que demostra un instint infalible a l'hora d'escollir diedre, xemeneia o bavaresa. No li falta de res a aquesta clàssica.

Vibrant i amb un ambient que no fa més que créixer ens inicia en els ritus del santuari. Sota la mirada atenta dels seus pilars, demanem permís, temptejant amb cura aquest calcari desgastat per la severitat de molts hiverns. Hostes del seu silenci, escalem. Cicle que no cessa, qui sap qui seguirà les nostres passes!

Notes d’interès vertical: Anglada-Cerdà, via que representa una època i un estil d’escalada, clar referent del que suposa endinsar-se en una paret en la que som nosaltres els que hem d’estar a l’alçada. Encara que sembli impossible no és la primera via en ser oberta a la muralla, sinó la segona, l’audàcia de la Cerdà-Pokorski s’endú la primícia. El que ningú li disputa a l’Anglada-Cerdà és el títol de clàssica indiscutible de l’Ordiguer.

Terreny d’aventura i via semi-equipada, compromís no falta. Al llarg del recorregut trobem pitons, escassos, però al llocs claus (ressenya on apareixen cortesia del bon fer de l’Edunz) i a totes les reunions excepte la R4 (arbre) hi trobem com a mínim un bolt amb anella. De material necessitem catorze cintes, joc de Tòtems (des del negre) i/o Camalots fins C3, tascons i instint per navegar amb detector de claus inclòs.

Ens movem en graus clàssics, propis de cara nord i escalades d’intuïció El principal handicap del Cadí és la roca, mediocre en part del recorregut, però prou sanejada pel pas de cordades per poder escalar tranquils, peatge a pagar per gaudir d’aquestes fantàstiques línies immerses en plena cara nord.

El traçat compensa les mancances d’aquest calcari castigat pel fred, lògic i amb un punt d’atreviment que diu molt de la visió dels oberturistes. Sense ser directe, el recorregut enllaça diedres i xemeneies amb tal naturalitat que l’escalada flueix, sostinguda, austera i guanyant ambient per moments.

No sempre resulta senzill orientar-se en aquesta paret farcida de pilars i fissures, quatre pinzellades útils per completar la info de les ressenyes: recomanable enllaçar els dos primers llargs i a l’inici del L2 un cop haguem pujat a l’arbre (tal qual, fantàstica escala orgànica) cal anar cap a la placa de la dreta per buscar una canal franca i senzilla d’escalar.

Després del L4, vàries opcions, la menys recomanable seguir l’itinerari original per la xemeneia descomposta que tenim al damunt, nos ens hem decantat per un aeri i bonic flanqueig a dretes, travesses que sempre vesteixen. En el llarg que ve després de l’àmplia repisa/bivac (L8) aproximadament a la meitat hem d’anar a buscar la fissura/xemeneia de la dreta (pitó al seu interior).

Pel que fa a la penúltima tirada, no fem cas d’un pitó que veiem a la dreta i creuem per sota el pintoresc arc de roca. Ens pugem al seu capdamunt on trobem un nou pitó, no flanquegem encara sinó que seguim amunt fins trobar un segon pitó (difícil de veure) que ens marca el punt on fer la travessa de la que parlen totes les ressenyes, evident, bonic i de bon protegir amb peces petites. Potser el tram més espectacular, vibrant i aeri de tota la via, per no dir fotogènic.

Accés, des de Martinet anem fins Estana, creuem el poble i seguim la pista fins l’aparcament de Coll de Pallers. Aproximació, seguim el PR que va pujant per bosc fins el Prat de Cadí, el creuem pel dret i seguim pel PR que remunta fort en direcció la canal del Cristall, abans d’arribar-hi ja a la vertical de la paret deixem el camí i remuntem la breu pendent pedregosa fins peu de via (1h45min).

La ruta comença al bell mig de la torre per una marcada fissura/diedre amb un característic arbre a uns quinze metres del terra que dóna la pista, a la seva dreta l’espectacular diedre de la Cerdà-Pokorski i a l’esquerra la suggerent vira de la Berta, estem ben acompanyats.

Descens (2h), acabada la via seguim per l’aresta, ampla i senzilla (fites) fins que una paret ens barra el pas, és el moment de continuar baixant per feixes de pedra solta penjades sobre la canal del Cristall, sempre en tendència a la dreta atents a les fites que marquen on creuar algun tram més abrupte.

Terreny descompost i delicat, especialment a la vira final, la que ens deixa al Cristall, on es desmunta tot (instal·lació de ràpel, és una opció). Un cop a la canal baixem per ella fins retornar a peu de via, a principis d’estiu hi pot quedar alguna congesta de neu emprenyadora.

El Cadí té un aire solemne que s’encomana a qualsevol escalada, dignitat ponderada la d’aquesta itinerari insigne per escenari i esperit. Dels imprescindibles, té quelcom que va més enllà!

PD: fa tant temps que volia fer aquesta via, va ser el meu primer intent d’escalar en roca al Cadí i no va prosperar més enllà del primer llarg. Curiosament he anat escalant-hi altres itineraris i aquest sempre quedava pendent. Quinze anys després l’he retrobat i ha sigut en el moment correcte, l’he gaudit com es mereix. Merci Angélica i Raimon per deixar barra lliure al meu instint de clàssica.

conspiradorsdelavertical:Angélica&Raimon - π