*** Tachín (200m, 6a), Roca dels Arcs, Vilanova de Mèia

Divendres, 20 d'abril de 2018

 

 

La verticalitat abrupta de les parets de Vilanova imposa des del primer moment i cada cop em costa més trobar vies que no em deixin els braços fosos només arrencar de terra. Per més que passi el temps la sensació de respecte que m’inspira la Roca dels Arcs no cedeix i més havent comprovat que la seva verticalitat, lluny de ser fingida, es reafirma amb una desimboltura que pot arribar a ser enutjosa per la seva insolència.

 

 

Fidel als meus principis de clàssica per vocació quan em donen a escollir entre la Cosa Nostra o la Tachín no em calen ni cinc segons per decantar-me per la segona. Poca, per no dir gairebé res d’informació en trobareu per les xarxes, el mateix passa amb les assegurances (pitons, burins i ponts de roca vetustos), tan sols les justes per indicar el camí o protegir amb bon criteri algun pas més malparit del compte.

 

 

Oberta l’any 82 per Serrano i Asín (grata sorpresa saber que part de l’autoria és d’aquest home incombustible) és de les primeres de l’extrem esquerra de la paret i fa gala del seu caràcter clàssic resolent amb diverses giragonses un itinerari lògic i ben amanit amb fissures que ens permetin protegir els nostres embats i plaques trempades que aporten una elegància adusta a l’escalada.

 

 

Té el punt picant tan propi d’aquesta roca tibada que demana fe a l’hora d’abocar-se al buit i confiança en la bonhomia dels cantells no sempre evidents. Els companys ens observen des de la veïna Sangre Azul (objectiu inicial i de nou pendent per una futura visita) mentre indaguem el traçat del primer llarg que ja et sorprèn amb passos rudes i un punt ensalvatgits amb tanta vegetació.

 

Res que no esperéssim, grau típic dels vuitanta i esmolar l’enginy per treure el màxim profit de la ferralla. Una senzilla travessa ens deixa al peu dels dos llargs que donen nervi a la via. El tercer comença per una placa de roca cantelluda i tacte exquisit culminada per un flanqueig dels que et fan contenir l’alè, potència i subtilesa en una mateix tram.

 

 

 El quart té una arrencada rabiosa per un mur típicament vilanoví, atlètic i nerviüt no permet el més mínim dubte seguit d’una nova travessa d’una verticalitat que no prescriu i que cal negociar amb audàcia fins en una ampla feixa. Resten dues tirades senzilles d’afinar sentits i navegar a la recerca de roca sòlida i pas franc fins a la cim on fa estona que els companys i tot el groc de la primavera ens esperen.

 

 

Bona jornada la d’avui, no coneixia la via en absolut, ha estat proposta d’en Martín i realment l’ha encertat, combina la pulcritud de l’escalada neta i el deix d’aventura de les vies sense polir. Escaient per romàntics de la paret.

 

Quadern de ruta: com a bona via clàssica requereix pes a l’arnès, nosaltres hem dut un bon grapat de cintes, als tascons els hi fareu gasto, aliens, algun micro i friends fins el 2. La via és pràcticament desequipada, us dono alguna pista per navegar més tranquils, al primer llarg trobeu un pitó a uns 20m del terra.

 

 

El segon creua dues reunions d’altres vies. Al tercer veureu un vell pont de roca i més amunt hi ha un pitó amagat en una fissura a la feixa abans del flanqueig que es protegit per un bolt d’una altra via que la creua. A la quarta tirada hi ha dos pitons a la dreta de la reunió que protegeixen el mur (6a), el primer és ben amagat. La resta de la via és senzill, fissures i escalar.

 

 

Pel que fa a les reunions tan sols hi ha un burí a la R2 i tres burins en bon estat a la R3, els arbres solucionen la resta. Respecte la via a la primera tirada ja marca el tarannà, grau ajustat i compromís, requereix certa dosi d’intuïció i fer el senglar.

 

 

La tercera i la quarta són les més mantingudes i exigents, el pas clau i obligat és el mur de 6a. Les vies que la creuen i les feixes la fan una mica més dòcil, però no us confieu que té caràcter. Tot un plaer descobrir la mestria d’aquestes perles oblidades!