" La il·lusió ens fa l'horitzó és ample "

Buscant el nord rere el blanc

març de 2018

Qui m'hauria de dir que acabaria amb uns esquís als peus i encantada de la vida. Després de molts anys d'infanteria pesada començo a descobrir el plaer de lliscar sobre la catifa blanca que cada hivern ens capgira el  paisatge en una plàcida harmonia feta d'un sol color i infinits jocs de llum.

 

Em confesso rematadament patosa sobre qualsevol cosa que patini ja siguin pedres de riu o bicicleta i, com no, esquís. Per sort la tossuderia està repartida en igual mesura que la manca d’habilitat i a força d'insistir li he acabat agafant el gust a aquest nou mitja de desplaçament. S'ha convertit en una altra forma de gaudir de la neu en un entorn que no pot ser més diferent.

 
 

L'horitzó ha deixat d'amagar-se rere el perfil de cims que reclamen ser escalats i ha passat a fondre's amb les línies amables que dibuixen valls i boscos. L'esquí de fons ha desfermat el plaer de l'hivern més pur, el gust pel fred que reclama esforç per mantenir l'escalfor i ho fa tot més simple i net. Tan simple com el traç que fa de guia, fil conductor de camins nous. 

 
 

Tast de fons: aquest és el segon hivern que vaig descobrint el que s’amaga rere noms per mi tan exòtics com poden ser Tuixent- La Vansa, Guils o Lles. Em confesso seduïda des del primer moment per Sant Joan de l’Erm, petita estació amb l’encant especial de la senzillesa coronada per boscos antics i una ermita derruïda que dóna força al paisatge. 

 
 
 
La més pintoresca Virós-Vallferrera, ben plantada al cor dels Pallars i amb un accés que la fa més remota si és possible, però que ens sorprèn amb una gestió impecable i un entorn feréstec reflex del caràcter ferm terra. Neu pirinenca amb denominació d’origen la de Llanos de l’Hospital i tan diferent de les catalanes, enlloc de pendents arbrats trobem una vall guaitada amb avidesa pels gegants de la serralada.
 


Ara, la que em té el cor robat és el domini de La Llose, neus del Capcir sorprenentment generoses en un espai tan deliciosament endreçat que només pot ser francès i artífex d’una agradable intimitat amb aquest indret de postal.

 
 

 Darrer descobriment de la temporada, Plateau de Beille, accent occità pel domini més alpí, un plató colgat entre muntanyes que expandeix la mirada fins el darrer racó d’un horitzó que crec ben capaç d’esborrar fronteres desdibuixades pel cordal esvelt de cims que el festegen.

 
 
 
Apunts breus del que s’ha revelat com una altra manera de mirar l’hivern i aquest any, fins i tot la primavera. Així doncs, dono per inaugurada l'etiqueta d'esquí d'aquest blog!



4 comentaris:

sergi villar ha dit...

Laurina,quines fotos mes xules i quina activitat mes agraida...es tot un plaer poder lliscar entreboscos i paisatges alpins!!!Aprofita que s'acaba!!
Una abraçada
sergi.Alella

laura piferrer ha dit...

Ei Sergi,

doncs ja veus quin descobriment, lliscar sobre la neu enlloc d'enfilar-s'hi, jejejeje!
Una activitat ben complerta i que t'obre portes a nous indrets per descobrir. Lo important és estar sempre en moviment i amb la curiositat ben esmolada.

Una abraçada crack

Salut, tàpia i alegria!!!

Jaumegrimp ha dit...

Ja has begut oli! i no tastis l'esquí de muntanya....aleshores potser deixes la roca!

laura piferrer ha dit...

Jaume,

fas bé d'avisar perquè és lo proper que se m'ha passat pel cap. Sort que comença a ser temps de roca, així evito caure en la temptació..... de moment!!!!

Salut, tàpia i alegria