Fa quatre anys que tastava per primer cop les peculiars plaques de calcari del Coll Roig, seduïda pel seu relleu ondulant em vaig fer el ferm propòsit de no trigar a tornar a un indret tan pintoresc.
A la fermesa de la intenció li ha costat reeixir, però en l’impàs han anat apareixent un ventall de noves vies que amplien l’atractiu d’aquesta paret d’aparença discreta i roca magnífica i al mateix temps ens compliquen la tasca de localitzar les que a nosaltres ens interessen.
Curiosament quatre són també els anys que tenen les dues línies que hem degustat en aquesta avinentesa, germanes de placa, però distanciades per un senzill contrafort que les salva de la monòtona regularitat dels bessons.
Malgrat que la cinglera és de dimensions reduïdes els aperturistes han sabut treure el màxim partit a aquest mur que vol ser monolític, però incapaç d’amagar les seves febleses brinda pas a qui sap treure l’entrellat de la contradictòria combinació de força i equilibri a la que ens obliguen bústies d’escàndol, relleixos ínfims i la vaguetat que sempre suposa l’adherència.
Encetem la jornada amb la Nil Marin, les primeres passes tenen un punt d’incertesa, però contrastada la noblesa del rocam no fa mandra entomar la verticalitat del diedre que dóna el punt trapella a la tirada. El pany tintat de gris i plata per on discorre el segon llarg requereix una dosi extra de confiança recompensada per la naturalitat amb que es resol l’encaix amb la paret.
Un parell de ràpels en deixen al mateix punt on érem fa poca estona. La Patxaran Litrako és fàcil de seguir, pas franc per les plaques i pel dret per un sostre breu i menys feréstec del que vol aparentar per la gentilesa d’unes bústies que cal saber abastar. De nou al cim del contrafort reprenem el llenguatge de les plaques que s’expressa amb tota la força d’una fissura que requereix tècnica i potència a parts iguals, un do de pit amb tota regla.
Encimbellats al capdamunt de l’espadat podem esplaiar-nos a plaer amb la bellesa serena del paisatge. Horitzó de cims amables folrat d’un verd que foragita l’hivern amb la promesa de dies plens de llum.
Nota de cata: Roca d’aspror garantida i perfils tallants que et reconcilia amb l’adherència que deixa de ser qüestió de fe per esdevenir calma i pas decidit. L’equipament, generós en químics, permet gaudir sense recança de l’elegància de l’escalada, tot i que la gentilesa de les fissures que contradiuen la rotunditat de la placa ens deixa equipar si ho creiem oportú.
Vies ben equipades que no demanen catxarros, llevat de la darrera tirada de la Patxaran que admet peces petites si resulta massa picant la versió en lliure (6b o 6a/A1), mencionar també que el pas més rabiós de la Nil Marin (V+ obligat) l’hem trobat a l’inici del segon llarg (6a+).
Destacar la feina dels locals que cuiden l’indret amb seny i dedicació, val la pena fixar-se en la feina feta per arrenglerar peus de vies i feixes a mitja paret. Així doncs, porteu bones ressenyes per situar les vies a la cinglera i gaudiu per igual de l’entorn i l’escalada. Segur que no us n’atipareu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada