març de 2018
Qui m'hauria de dir que acabaria amb uns esquís
als peus i encantada de la vida. Després de molts anys d'infanteria pesada
començo a descobrir el plaer de lliscar sobre la catifa blanca que cada hivern
ens capgira el paisatge en una plàcida
harmonia feta d'un sol color i infinits jocs de llum.
Em confesso rematadament patosa sobre qualsevol
cosa que patini ja siguin pedres de riu o bicicleta i, com no, esquís. Per sort
la tossuderia està repartida en igual mesura que la manca d’habilitat i a força
d'insistir li he acabat agafant el gust a aquest nou mitja de desplaçament. S'ha convertit en una altra forma de gaudir de
la neu en un entorn que no pot ser més diferent.
L'horitzó ha deixat d'amagar-se rere el perfil
de cims que reclamen ser escalats i ha passat a fondre's amb les línies amables
que dibuixen valls i boscos. L'esquí de fons ha desfermat el plaer de l'hivern
més pur, el gust pel fred que reclama esforç per mantenir l'escalfor i ho fa
tot més simple i net. Tan simple com el traç que fa de guia, fil conductor de
camins nous.
Tast de fons: aquest és el segon hivern que vaig
descobrint el que s’amaga rere noms per mi tan exòtics com poden ser Tuixent-
La Vansa, Guils o Lles. Em confesso seduïda des del primer moment per Sant Joan
de l’Erm, petita estació amb l’encant especial de la senzillesa coronada per
boscos antics i una ermita derruïda que dóna força al paisatge.
La més pintoresca Virós-Vallferrera, ben
plantada al cor dels Pallars i amb un accés que la fa més remota si és
possible, però que ens sorprèn amb una gestió impecable i un entorn feréstec
reflex del caràcter ferm terra. Neu pirinenca amb denominació d’origen la de
Llanos de l’Hospital i tan diferent de les catalanes, enlloc de pendents
arbrats trobem una vall guaitada amb avidesa pels gegants de la serralada.
Ara, la que em té el cor robat és el domini de
La Llose, neus del Capcir sorprenentment generoses en un espai tan
deliciosament endreçat que només pot ser francès i artífex d’una agradable
intimitat amb aquest indret de postal.
Darrer
descobriment de la temporada, Plateau de Beille, accent occità pel domini més
alpí, un plató colgat entre muntanyes que expandeix la mirada fins el darrer
racó d’un horitzó que crec ben capaç d’esborrar fronteres desdibuixades pel
cordal esvelt de cims que el festegen.
Apunts breus del
que s’ha revelat com una altra manera de mirar l’hivern i aquest any, fins i
tot la primavera. Així doncs, dono per inaugurada l'etiqueta d'esquí d'aquest
blog!
4 comentaris:
Laurina,quines fotos mes xules i quina activitat mes agraida...es tot un plaer poder lliscar entreboscos i paisatges alpins!!!Aprofita que s'acaba!!
Una abraçada
sergi.Alella
Ei Sergi,
doncs ja veus quin descobriment, lliscar sobre la neu enlloc d'enfilar-s'hi, jejejeje!
Una activitat ben complerta i que t'obre portes a nous indrets per descobrir. Lo important és estar sempre en moviment i amb la curiositat ben esmolada.
Una abraçada crack
Salut, tàpia i alegria!!!
Ja has begut oli! i no tastis l'esquí de muntanya....aleshores potser deixes la roca!
Jaume,
fas bé d'avisar perquè és lo proper que se m'ha passat pel cap. Sort que comença a ser temps de roca, així evito caure en la temptació..... de moment!!!!
Salut, tàpia i alegria
Publica un comentari a l'entrada