ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Alfa-Centauro (sortida Platinium), 540m, V+/A1, Cinglera Espluvins, Alt Urgell

dijous, 11 d'abril del 2013


Hi ha parets que deixen empremta en la imaginació i Espluvins és una d'aquestes. Forma part del bagatge que ens acompanya des que varem començar a escalar i aquesta cinglera s'afermava com a repte i projecte dels amics més forts i experimentats, a part d'esdevenir menció obligada en totes les batalletes d'escaladors veterans. 


Tot plegat li conferia una aureola d'aventura que, contra l'esperat, enlloc de perdre força amb el pas del temps n'ha anat guanyant, sobretot al veure com la seva línia més brillant quedava relegada a l'oblit sotmesa a la dictadura de vies més modernes i millor equipades. 


Però precisament és aquest oblit la peça que fa funcionar l'engranatge, ja que sota el seu influx s'ha mantingut integre el caliu de la descoberta i el neguit que sempre porta aparellat una gran paret i en aquest cas la rotunditat de la muralla és tal que no deixa espai per cap mena de gentilesa. 




A més, si una cosa tenim clara després de l'intent de la passada tardor, és que aquí s'hi ha de venir convençut i disposat a entomar el que la paret té el bé d'oferir ja que les ressenyes són merament orientatives i el marge per a la intuïció és tan ampli que fins i tot hi ha moments que costa d'abastar. 


Experiència, instint clàssic, esperit senglar o com li vulgueu dir més que una virtut esdevé condició indispensable per bellugar-se amb certesa en aquest terreny extens i maldestre, que se'ns brinda sense més limitacions que les que nosaltres ens imposem. 



I com que tenim ganes de gaudir a fons de tot aquest cúmul de sensacions que la via promet, matinem molt i sense recança, per convertir el temps en aliat en aquesta singular travessa vertical en la que el nostre impenitent romanticisme ens ha embarcat. 


Conèixer el primer tram de la muralla imprimeix ritme a l'escalada, avancem confiats per la familiaritat del record i notem com comencem a vibrar en sintonia amb la paret malgrat que aquesta continua mostrant-se esquerpa als nostres afanys i no es recata a l'hora de mostrar els seus defectes. 



Però, aquest cop li seguim el joc, perquè sabem que rere una roca clarament imperfecta s'amaga un traçat que malgrat sinuós esdevé magnífic. Incauts convençuts, ens deixem seduir sense cap mena de recança per l'atractiu de fissures, diedres, plaques i d'altres encants que la paret descarada desplega al nostre davant mentre va confegint un camí on el que mana és la lògica. 


I realment no pot ser de cap altra manera, perquè aquí no s'hi val tirar pel dret, no hi ha expansions que ens allunyin de la línia natural, sinó amb prou feines una quinzena de pitons escampats en tota la via, però col·locats amb notable oportunitat als passos més rebels. Les reunions evidentment ja fan per no desmerèixer el conjunt. 


La paret és prou gran per aclaparar, tant és que miris amunt com que miris avall perquè la muralla no vol acabar i si no fos per un parell de feixes que en trenquen la continuïtat tanta verticalitat imposaria un respecte que fregaria la intimidació. 



Hi ha ambient, molt d'ambient, la sensació d'espai és tan potent que el buit no dubta en erigir-se com element vertebrador del paisatge rebatent qualsevol objecció al seu protagonisme amb uns flanquejos que són una fiblada directa als sentits. 


El pantà, reposa mandrós als nostres peus, llanguit i completament aliè als nostres esforços és el contrapunt perfecte quan la paret és posa brava perquè la seva calma transvasa al context precís cabòries i malfiances. 


La via està sent com l'esperàvem, intensa, exigent i compromesa, però quin plaer anar desvetllant el seu traçat, navegar per les múltiples possibilitat d'aquest pany i escollir la més seductora, la que ens permetrà encabir la ferralla de l'arnès i assegurar la jugada, que no és altra que sortir per dalt. 




Però el premi no està en el cim, sinó en la brusca elegància del camí per arribar-hi, en la bellesa neta i agrest d'una escalada que per més que ens enamori no podem recomanar de forma incondicional, perquè té un punt feréstec que s'ha de saber apreciar. 


A la carena ens espera la pluja, però tan és, coneixem la baixada i la foscor encara queda prou lluny per negar-nos el plaer de la complaença. La grandiositat de l'horitzó és tal que bé que mereix un moment de calma, però endreçar les sensacions que encara formiguegen a la punta dels dits necessitarà més temps que el que invertim en el retorn. 


Baixant, recordo una descripció de la via que sempre m'havia cridat l'atenció, emocionant, ingent. Amb un somriure de complicitat no puc més que corroborar la certesa d'aquestes paraules, però a més jo hi afegiria atrevida i vibrant! 


Si la curiositat us pot, esperem que això us ajudi a satisfer-la:
Així ho hem vist nosaltres:



9 comentaris:

Anònim ha dit...

metres ...metres....i mes metres...felicitats,felicitats i mes felicitats.una abraçada senglarins!!!!
sergi.Alella.

Alfredo ha dit...

Sisi, estas son las que te dejan cansado cuando llegas al cim, grado apretaito, un poco perdedora..y la bajada uffff!!
Y es ahora cuando se pueden hacer, que la calor no apreta, (el año pasado nos metimos en la Jústel-Hita-Picazo en junio y no veas).
Muy buena via y buena reseña.
cuidaros...ññññ

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona per la via, d'aquelles que segons com, l'erres i hi fas nit!
suposo que el mes difícil deu ser ensopegar l'itinerari i no enmerdar-se, a veure quan ens hi posem, que aquest típus d'escalada m'atreu.

Lo Gall ha dit...

Enhorabona JosepiLaura, nosaltres vàrem sortir de nit i menys mal del nostre instint, per que era nit tancada i tot i el frontal, no es fàcil trobar la Ferrada, a mes a mes , portàvem un lesionat per caiguda de pedra a una ma. Resultat: a les 8:00 de la tarda al cim i a les 12 de la nit al cotxe. Això sí ben satisfets

Mingo ha dit...

Quan estas a peu de via et sents tan petit, però quan arribes dalt ets sens molt bé.
Fa molts anys que la vam fer i recordo a mitja paret un llarg molt bonic i la part final de la platinum amb una roca fantàstica. Abans es baixava per un barranc i anaves a parar aprop d'Organyà.

josep i laura ha dit...

Sergi,
a veure quan fem metres plegats que els dies ja allarguen i no s'han de desaprofitar jejeje

Alfredo,
Espluvins sempre té un plus, només per la llargada de les vies ja en surts més que satisfet i aquesta en especial té un aire d'aventura que la fa molt intensa. Bona, però a la propera t'hi apuntes!

Jaume,
tens tota la raó, aquí a part d'escalar has d'afinar la intuïció per encertar el camí, però la via és força lògica i parant atenció va sortint. Això sí, prohibides les preses que com bé dius si erres el bivac potser molt a prop!

Gall,
és que la via se les porta, té de tot i una mica més, fins i tot la baixada és prou llarga per arrodonir una jornada ja de per si prou extensa. Ara quan arribes baix i aixeques la vista... quines pessigolles a l'estomac per la via que has escalat jejeje. Felicitats per l'escalada companys!

Mingo,
Ufff, et sents petit baix i dalt, perquè quan veus el pantà tan menut te n'adones de tot el que tens als peus i el somriure de satisfacció és instantani. Realment té llargs molt ben trobats i quan més amunt, més aeris, impossible que no et sedueixi!

Salut, alegria i molta tàpia!

en Girbén ha dit...

Molta tàpia? Oceànica seria la mesura dels Esplovins... (nom que prové d'uns degotalls -tipus l'Argenteria dels Collegats- ara negats avall del pantà).
Aquesta magnitud superior ens explica les vaguetats i indefinicions que acumula el traç: Platínium o Platínum? Consulto guies i veig que la vera Pt, des de la vostra R11 bis, flanqueja de pla a l'esquerra per remuntar diedres d'un IV assequible fins al cim. Una opció molt menys elegant que la vostra...

Un cop ficats en l'oceà no hi ha manera de cenyir-se a un rumb estricte. Així ho veig.

molimolano ha dit...

Navegar, intuir i omplir el sac d'emocions no calculades és de lo més gratificant!

josep i laura ha dit...

Girbén,
oceànica, és la paraula exacte, m'ha evocat de cop totes les sensacions que es desprenen d'aquesta paret d'una magnitud difícil de copsar fins que t'hi atanses. Navegar cercant el millor rumb és part del plaer de l'aventura i aquí està garantida.

Montse,
i recordar-les amb un somriure és el que acaba d'arrodonir l'escalada. Merci per fer-me memòria!

Salut, tàpia i sol per gaudir-ne!