divendres, 19 d'abril del 2013
Cada primavera es mes complicat escollir una via a Montserrat sud i que encara no ens haguem enfilat. Cal tenir ben present les regulacions i tambe que la seva encaracio sigui l'encertada en aquestes capricioses dates de primavera perque no ens faci pelar de fred en l'ombrívola vessant nord o abrasar-nos de calor en una paret sud, tal i com ha estat el nostre cas avui. Amb en Jordi i la Judith mirem i remirem al bar Anna cap a on marxarem davant de tantes limitacions i finalment m'ensurto amb la meva en contra de la opinió de la majoria, soc un romàntic i a vegades el nom d'una via em pot mes que les lletres i numeros dibuixats a una ressenya, i aixi ens ha anat..... Enfilem el Torrent del Lloro direcció a la Cova de L'Arcada per un cami que es el primer cop que fem, aixo i anar sense mapa a una via gens transitada es embardissada assegurada.
A primer cop d'ull la linea de la via no engresca gaire, comença amb uns passatges exigents en Ae i a continuació amb una placa molt bona que poc a poc es va tombant i on cal activar el radar per trobar les assegurances. La via per la que hem entrat segueix recte amunt per un altre placa compacta i ajaguda , aparentment amb molt poc interes. Optem per una llarga travessa a la dreta per anar a buscar el peu d'un sensual i cridaner i ampli diedre que correspon a la via que no es pot anomenar de cap altre manera com "La via del diedre". Aquest itinerari te un primer llarg cutre, cutre, que hem evitat i que es troba equipat amb cordes fixes per poder saltar d'agulla a agulla com si fossin funambulismes, amb l'unic objectiu de plantar-se on som ara mateix.
En Jordi es qui te l'honor d'encetar aquesta vistosa tirada, pero als pocs metres ens adonem que en aquesta roca no es per llençar coets i cal anar amb cura, cal apretar i quan arriba el pas clau saber ballar sobre una finisima placa on no son possibles gaires trampes. Tot i que la ressenya diu que aquesta via la va obrir en Remi Bresco i en Josep Sole al 2009, el que podem constatar veient el rovellat espit es que aquest cridaner diedre al mes pur estil Santacana ja havia estat recorregut molts anys enrrera.
Nomes ens manca un sol llarg per assolir el cim de la discreta agulla del Xebret, fins ara hem pasat nomes amb cintes expres, pero ens trobem davant nostre una sortida de reunio no especialment dificil, neta d'assegurances i on nomes un Camalot del nº4 (que no portem), pot salvar els nostres turmells del desastre en cas d'errada. Estem axixarrats i deshidratats l'opció d'escollir una cara sud aquest mati primaveral digne d'un sever dia canicular d'agost no ha estat la millor idea. Sense gaires discussions optem en baixar en dos rapels per la Dolce Vita a buscar la reconfortant ombra. Via sense gaire historia a una raconada allunyada, com diuen els catxondos a les guies... "via per coleccionistes".
4 comentaris:
Una bona combinació de vies en una raconada prou amagada, es veu maco el diedre bavaresa, com dius per ell sol ja deu valdre la pena fer la via.
Según tengo entendido, ese spit corresponde a un intento anterior, y que quedó abandonado, de abrir la vía desde arriba. A juzgar por el material que encontraron los aperturistas en el último tramo.
Jaume, el diedre es mes bonic visualment que quan ho estas escalant, la roca te un tacte de cara nord i de poca qualitat. Segurament aquesta via en un lloc de mes facil acces seria tota una classica, llastima de les travesses.
Luichy, No nos cuadrava que la resenya dijese que la via es de hace poco y luego encontrarnos material antiguo en un diedre tant evidente y descarado como este. Ciertamente curioso que abriesen por arriba y solo dejasen un spit.
Salut i tapia!
Publica un comentari a l'entrada