**** Lleida, 210m, V+/A1, Roca dels Arcs, Vilanova de Meia

dissabte, 3 de març del 2013

Vilanova, Vilanova...  Verticalitat, bon equipament, excel·lent roca un autentic paradís per tots aquells que es belluguen amb soltura en el sise grau en amunt. Com que no es precisament el nostre cas, ho trepitgem poc i quan ens atrevim ho fem amb el màxim de modèstia i prudència. 

Dotze anys separen el dia d'avui de la nostre primera escalada a la Roca dels Arcs, va ser la "assequible" Lleida. A pesar del temps transcorregut, son hores d'ara que recordo perfectament com em vaig arrossegar de segon de corda i com un miserable cuc per aquells cinquens que em semblaven estratosfèrics. Dotze anys despres alguna cosa hem guanyat, avui no m'he arrossegat tant, pero aquests cinquens em semblen igual d'estratosfèrics que quan començava les meves primeres passes verticals.

Gairebé sempre el mateix cerimonial, sortim del poble de Vilanova de Meia envoltats de dubtes i morts de fred dins una espesa boira que tot ho embolcalla i, certament, el darrer que pensaria una ment sensata es que d'aquí a poca estona estarem escalant en maniga curta a ple sol. Aquest mar de nuvols que segresta durant l'hivern la plana de Lleida un cop mes torna a quedar als nostres peus mentre aproximen a la paret. Hi ha espectacles de la natura que no per haver-los gaudit molts cops deixen de sorprendre'ns una vegada mes.

Ni fet expressament... sis cordades arribem gairebé a la par a peu de vies i totes cap una ruta diferent. Nosaltres a la mes modesta d'aquest pany de paret, pero tambe la mes polida i en la que no brillen precisament els parabolts com a les seves veines. Pero no ens queixem, es aquest el joc que avui hem vingut a buscar. Son sis llargs de via i ens repartirem dos llargs consecutius per cadascun. Per Montse els lliscosos i perdedors, Laura els durs i jo els desequipats. 

La segona tirada te una sortida de reunio que si ets baixet fa bufar i on cal activar a tope el GPS traçant una llarga diagonal a esquerres ignorant tots els temptadors parabolts d'altres vies que ens van sortint al pas. Just per sobre nostre tenim escalant en Nenivan que aprofita per fer-nos uns picats cap avall en els que sembla que estem fent ves a saber que.... sigui com sigui l'ambient aqui sempre es mes que aeri.

Laura comença la seva part del tracte i nomes encetar el tercer llarg es troba un potent desplom de V+ (jejeje) que tot i intentar fer-ho de la manera mes neta possible no triga en fer un digne A1, a continuacio cal escalar de valent, perque ara les trampes de ben poc serveixen. Preciosa tirada, vertical i exigent.

Nova sortida de R amb un "bombo", aquest cop ja directament a cop de pedal i amunt que ens deixa al peu d'un diedre-bavaresa gairebé desequipat. Seria perfecte si no fos perque comença a patinar una mica, fora d'aquest incomode detalls resulta un d'aquells llargs que no vols que s'acabin mai.

La tònica canvia força a les dues darreres tirades,  ara la verticalitat cedeix una mica i l'equipament de la ruta desapareix per complert. Tenim per davant una vistosa xemeneia que de tant evident no acabem de tenir clar quin es el cami correcte a seguir, al final optem per la linia recta amunt i l'encertem. Joc d'intuicio per trobar l'amagada reunio i ja nomes ens resta un llarg de tramit per arribar al final. Baixem amb la sensació d'haver escalat una bona i exigent via, tot i la seva fama de "facil". Com bona clàssica el grau es homogeni i coherent,  pero totalment irreal. Dotze anys enrere la sensacio va ser la d'arrosegar-me com un cuc per la via "facil" d'aquest pany de paret, ara m'adono que la via no era tan  "assequible" com diuen les males llengües!

Per molts, baixar d'escalar aqui i no acabar al bar Cirera es com una via inacabada. A partir d'ara donem per fet que no "n'acabarem" cap mes. La paciència te un limit i al darrera d'aquell bigoti que sembla amagar un home amb cara d'empanat, avui hem descobert del cert que hi ha un fenici que no te cap pudor en fer doble o triple preu segons li vingui en gana.