*** Vilmanbar, 130m, 6a (V+oblg) i Funció Clorofíl·lica, 130m, V, la Pastereta, Montserrat

dijous, 21 de febrer del 2013

Quan tens ganes d'escalar no hi ha contratemps que valgui i aquesta setmana estava que m'enfilava per les parets i no en el sentit literal del terme. Que si els virus, que si el fred, que si la pluja, que si toca reunió familiar.... però que passa? Falta tenir algun dia lliure perquè la conjunció d'astres jugui en una altra divisió, així que avui he deixat el sentit comú de banda i he dit prou. Necessito tocar roca, encara que sigui freda i humida! 

També és cert que l'optimisme és egoista, només mira per ell mateix i el que és pitjor, s'encomana. Així doncs, en l'estat d'eufòria que comporta haver trobat companys de corda tan aliens a les previsions de la meteo com jo, totes les parets em semblen bones. De ben segur que apareix un bri de sol que faci més suportable aquest dia rúfol, perquè desagraït ho és una estona i malgrat estar a l'aguait els núvols no ens deixen veure ni el Monestir. Però com que no hi ha com estar motivat perquè tots els pendents facin baixada, ens n'anem a la cara sur a veure si escampa la boira. 

Escampar, escampar no escampa, però com a mínim el cel sembla que aguantarà una estona més sobre els nostres caps. La Pastereta el manté a ratlla amb el seu orgull de proa altiva. Avui, però, l'esveltesa de la seva aresta no ens crida, preferim perdre'ns en la monotonia de la cara oest, placa, placa i més placa. 

Infinits camins amagats en aquest pany extens, la gràcia està en saber trobar-los i per això comptem amb l'ajut d'un exercit de còdols formats en perfecta asimetria. No n'hi ha dos d'iguals i aquí radica el seu encant, en què per trobar primer cal saber buscar. 

Intuir el cantell, llegir el relleu i fer de l'equilibri un aliat en aquesta dansa subtil on avances a cop de geni, fe i decisió. Malgrat les nostres ganes la temperatura amenaça el nostre ímpetu, però estem al lloc adequat i tenim un ventall de vies capaç de flexibilitzar les condicions més hostils. Avui la corrua de bolts de la Vilmanbar fa menys maldestres els nostres dits insensibles i esvaeix les preocupacions que solen anar aparellades a altres vies amb menys metall. 

És una via de concepció esportiva, que ens garanteix la retirada en cas de que el temps empitjori i ens dóna marge per gaudir de l'elegància de les seves tirades. La primera és prou fineta, de passos delicats i cantells un xic polits, però a partir del segon llarg la roca és irreprotxable, aspre i troquel·lada en una fantasia plena de forats. 

La varietat no està en el perfil de la paret, sinó en el reguitzell de passos que ens obliga a traçar aquest mur uniforme que vol ser monòton, però que cedeix a la curiositat dels nostres dits i desvetlla la complexitat que amaga. Lluny de ser anodí, esdevé tapís barroc bastit per un tramat de textures que no et canses d'explorar. 

Tant és així que la via ens sap a poc i com que el fred ja se'ns ha fet familiar decidim que som a temps de fer-ne una segona. En Josep, convalescent encara i més assenyat que la Judith i jo, un cop finalitzats els ràpels ens deixa per nosaltres dues la tasca de seguir descobrint paret. 

Però per avui ja hem ignorat prou les previsions i per no temptar la pluja que amenaça ens decantem per una ruta senzilla, però no exempta d'encant, la Funció Clorofíl·lica. Com l'anterior ja l'havia escalada fa un munt d'anys i per això mateix tenia ganes de repetir-la, per veure com canvien les sensacions amb el pas del temps i amb elles la percepció de la via. 

  

I te n'adones que canvies tu, però també la paret. És una evolució conjunta fruit per una banda de l'aprenentatge dels metres escalats i de l'altra del pas de moltes mans pels seus relleus. Perds l'embranzida de la novetat, però guanyes en perspectiva i resulta més senzill deixar-se seduir pel plaer d'aquesta escalada lògica i agraïda que et condueix de manera segura de nou al capdamunt de la Pastereta. 

Bona manera de cloure aquesta jornada més ben aprofitada del que el meu optimisme em permetia suposar i en la que per fi, després d'any i mig de temptatives, la Judith i jo hem aconseguit retrobar-nos en una via llarga!