ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Chani, 130m, V+, Penya-segat de la Falconera, Garraf

divendres, 15 de març del 2013


Hi ha dies més accidentats que d'altres, però si al final el balanç és positiu donem per bons tots els entrebancs com ha estat el cas i és que la jornada d'avui no podia començar de forma més improvisada. La culpa de tant d'enrenou la té aquest aquest hivern que malgrat tardà, es resisteix a marxar i apura els darrers serrells del fred amb inusitada virulència que ens regala neu als cims i temperatures ingrates a les parets. Però avui el vent manté a ratlla els núvols i un cel blau que enamora convida a buscar el recer d'altures més modestes en les que el sol pugui alegrar-nos amb un caliu ja de primavera. Així que deixem les il·lustres tàpies del Montsec per una ocasió més propícia i girem els ulls vers un mediterrani al que darrerament semblem estar-hi abonats. 


Escalada amb aires marins, la idea d'entrada té un punt d'allò més suggerent... rumor d'onades, olor a salnitre, xiscles de gavines! Doncs no, tota aquesta bonica estampa marinera s'estavella en la foscor del túnel del tren i l'estrès de córrer més que ell perquè no t'enxampi mentre rapeles pel forat de ventilació. 

  

I per si tot això no fos prou, descobrim un mar amb una potència que converteix en tro el que hauria de ser plàcid onatge i aquest soroll pertorba d'una manera difícil d'explicar. A més, la visió de les escarpies rovellades que han de salvaguardar la travessa sobre aquesta aigua que batega amb fúria afecta seriosament la nostra objectivitat a l'hora d'avaluar el compromís real de la via i decidim girar cua abans de quedar xops d'escuma. 



 És més fàcil dir-ho que fer-ho i encara ens cal escalar uns metres per plantar-nos de nou en terreny ferm, just sobre el túnel de la via del tren. La Falconera queda per una altre dia, però no estem disposats a renunciar a tan magnífica jornada i, lluny d'escarmentar, en no res ens endinsem de nou a les entranyes de la terra en busca d'un pany on la paret i el mar no s'aliïn per intimidar-nos.



I aquest cop sí que la benvinguda és més amable, una petita platja colgada del penya-segat dóna el tret de sortida d'una via que feia molt temps que tenia ganes d'escalar, la Chani. 


Ens relaxem, llambregades de llum festegen les onades enlluernant-nos trapelles, però no el suficient per no adonar-nos que a la paret el metall brilla ben poc. La perseverança de la sal, realment té un efecte devastador sobre el poc material que hi trobem. 



Però no hi ha perquè amoïnar-se ja que la paret dóna suficient marge de maniobra a friends i tascons per mantenir la nostra aprensió al rovell dins uns marges tolerables. En Josep, que ja coneix la via, escull llargs i per no repetir-se tria imparells, així que em toca a mi encetar la preciosa travessa de la primera tirada. 


Comences amb recel, però acabes completament seduït per la meravella d'escalar suspès entre dos blaus que fan seva la netedat de l'horitzó. La placa, lluny de tenir un tacte estrany, ofereix cantells notables i una adherència singular que fan d'aquest flanqueig un veritable i fotogènic plaer. 


És curiós, com s'ha capgirat la truita, la sensació ara mateix és d'absoluta llibertat i l'espai ocupat tan sols per mar i cel esdevé immens en la seva senzillesa. És un panorama nou que capgira la perspectiva i confon referències. 



La mateixa paret és la primera en no donar pistes i juga a enredar mostrant una aparença enganyosament discontínua. La seva verticalitat t'agafa per sorpresa i mirar avall, transmet una sensació de profunditat més intensa que la del buit al que ja estem més avesats. 


El traçat és enginyós, cerca sempre el pas natural que vent i aigua han sabut treballar en aquest bastió abocat al mar i, tot i semblar un xic rebuscat, acaba sent d'una lògica aclaparadora. Ara, cal estar atent, per flanquejar en el moment precís i no deixar-se distreure per la bellesa de l'estampa. 



I ja cap al final, quan sembla que la via perd ambient ens regala amb uns diedres que et deixen perplex de satisfacció, verticals, nets i amb les fissures tan ben col·locades que semblen fetes a posta perquè mai falti el cantell al moment precís. 

  

Joc que es repeteix al darrer mur, que rere un blanc trencat amaga unes escletxes tan filoses que punxen i transformen el que semblaven passos d'equilibri en alegres tibades. 


I abans, molt abans del que voldríem sortim al cim de la Falconera, perquè aquesta és una via per gaudir del plaer de l'escalada i deixar-se seduir sense reserves per tot l'encant que atresora aquesta petita clàssica!

3 comentaris:

albertganxets ha dit...

m'has fet venir al cap una escalada de fa moooolt

Via preciosa que vaig conéixer pel llibre del joan jover, fa prop de 20 anys en companyia de dos amics que ja no hi són.

apa nois, mus veiem

nenivan ha dit...

adictes a la sal!!!!!!
Les fotos del material de paret desintegrat ens han ensenyat algunes cosetes.
Albert, jo també vaig coneixer la via pel llibre d'en Jover: 55 escalades... és el que em va fer coneixer moltes parets de Catalunya quan sortir fora d'Osona et requeria tot un cap de setmana
records companys

josep i laura ha dit...

Albert,
tens tota la raó, la via és per gaudir escalant i el mar als peus acaba d'arrodonir la jugada. El dia que faci una llista d'escalades amb encant aquesta no hi pot faltar. Només que em sembla que els seguros continuen sent els mateixos que fa vint anys!

Ivan,
haurem de començar a pensar en terapia de desintoxicació, un intensiu de Montsec estaria bé jejeje. De totes formes, encara tinc pendents els penyasegats del Montgrí i no penso tornar a deixar passar l'ocasió d'anar-hi!

Salut, tàpies variades i alegria companys!