ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Esperit Mohicà, 155m, 6a, paret de Rúbies, Peladet oriental

diumenge, 4 de març del 2013


Un brillant reguitzell de noves vies ha donat un cert aire de descoberta a aquests contraforts que s'alcen a la frontera de les cingleres oblidades i amb elles el primer en reviscolar ha estat el llogarret que les custodia, Rúbies. Murs antics i sostres precaris testimonien el seu oblit des que va ser abandonat als anys setanta, però la seva esglesiola llombarda encara té planta i dóna fe de la força necessària per arrelar-se en aquest paratge de bellesa nua i solitud volguda. 


La bonança del dia, però, tempera la nostàlgia i ens retorna a la realitat lluminosa d'unes parets de pell clara i rugosa, prestes a satisfer els anhels dels nouvinguts. Tot i així i a despit de la seva aparent complaença, no puc deixar de sentir-me com un element dissonant que trenca el silenci assossegat de l'indret. 


Intrusos que prenem forma en el repic de la ferralla, el panteix que succeeix la conversa quan el camí és fa costerut i una fressa de paraules que ja no serveix per anomenar el ramat o la collita, sinó els nous camins que fugint del seny i la raó enfilen pel bell mig de l'espadat. 


I és la familiaritat d'aquests sorolls la que em retorna a la rutina de l'escalada mentre s'activen un a un els engranatges que hauran de capgirar l'horitzó i emplenar-lo de perfils verticals. Amb tanta divagació, però, ens hem distret i toca tornar enrere mentre inspeccionem amb atenció el pedestal en busca de la clau de pas que donarà el tret de sortida als esperits (mohicans) que hauran de guiar les nostres passes. 


I vet-la aquí, una discreta fletxa assenyalant el punt on s'inicia el recorregut que l'Indi a tingut l'enginy d'imaginar en aquest pany de la muralla que s'alça enèrgica per sobre els nostres caps. Li toca a la Montse escollir llargs i com que li pot el cuquet de ser ella qui comenci la travessa, amunt que va per aquestes plaques que s'entesten a trepitjar-se les unes a les altres i sorprenen pel seu tacte agraït i pasmosa docilitat alhora de deixar-se equipar. 


La gentilesa dura fins arribar al trencaclosques de la segona tirada, un mur estrany de factura sorprenent. És com una torre feta de maons asimètrics encaixats tan sols per la incerta subjecció del seu propi pes. 


Escalar-lo és un exercici de contradicció, perquè si bé les regletes no poden ser més bones i abundoses, també és cert que de ben poques te'n refies i malgrat tot acabes abocat al buit i confiant-hi amb recel però sense remei perquè les forces no permeten entretenir-se en l'elecció tan com la prudència aconsella. 


La tirada és potent i arribes a la reunió amb la sensació d'haver hagut de tibar més del que t'esperaves, però seduït pel goig de tanta verticalitat que no sembla tenir intencions de cedir ni un pam en la tirania del seu dictat. I per què mentir, nosaltres encantades de seguir guanyant terreny al vertigen i més quan la travessa és tan acrobàtica com la que tenim per davant. 


Cert és que no hem sabut veure les plomes i ossos que invocaven els esperits, però hem gaudit de cada una de les bústies que amagades rere el contrallum desgranaven els passos d'aquest flanqueig sorprenent teixit pel fil de la ingravidesa i amb una funció gens trivial doncs ens permet evitar amb elegància el sostre que corona la torre. 


El nostre pany es refon ara amb la part alta de la paret per guanyar tota l'extensió del contrafort. Ja no som cercats per parets d'aire, però sí que encara som sotmesos als capricis de la geologia que fan oscil·lar la roca entre la solidesa rotunda de l'esperó i la fragilitat contrastada d'una estrambòtica agulla que millor ni tocar, per no parlar d'alguna que altra panxa amb segell descaradament vilanoví. 


Tot un cúmul de sensacions que tindrem el gust de plasmar en uns fulls curosament resguardats a la penúltima reunió, testimoni dels que ens precediren i costum que sempre arrenca un somriure de complicitat. 


Darrer desplom d'arrencada més que potent i els nostres braços que es queixen amb tota la raó del món per aquesta última concessió a una verticalitat que, per fi, s'atenua en un breu diedre puntejat de pitons que parlen per si sols de la bondat del seu rocam. 


En no res soc a la carena on m'espera la Montse i un horitzó de cims nevats que ens recorden que a l'hivern encara li falten dies per marxar. No li fem cas, som a recer del vent que s'escola paret avall i ja ens pot fer la guitza, gaudint de la dolçor de la carena i un sol tardà que trastoca la calidesa dels colors. 


M'agrada aquest lloc, el seu ritme és pausat i més en dies com avui en que la solitud esdevé privilegi. M'agrada escalar-hi ja que les vies adquireixen la subtilesa de temps passats. Potser és el tarannà de l'indret, potser soc jo que m'ho miro amb bons ulls, sigui com sigui m'agrada tornar-hi i més amb tan bona companyia! 


4 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Una raconada ferèstega i atractiva alhora, com estava la pista?
Enhorabona per la via, s'haurà de tastar.

Alfredo ha dit...

Me encanta Rubies,..oleee por la via y la piada, ya mismo Laura no habra quien te pille, tendremos que pedir tanda para escalar contigo.

cuidaros...ññññ

molimolano ha dit...

Hi han llocs amb un encant especial i Rubies és un d'aquest.
Hi han escalades que t'omplen de diverses sensacions i aquesta ha sigut una d'elles.
Hi han persones que et fan gaudir i la Laura és una d'aquestes.
uaooooh!

josep i laura ha dit...

Jaume,
bona definició del lloc, feréstec i atractiu, com les sensacions que desvetlla. La pista ha millorat molt en el darrer any, tan sols cal anar amb cura en un parell de punts i per la resta ben arreglada. Ja no hi ha excusa per no anar-hi!

Alfredo,
merci guapo, este domingo me pillas seguro, pero con una birra en la mano jejeje. A ver si planeamos una escalada bien larga que ya estamos en la primavera!

Montse,
m'has fet posar vermella, escalar amb tu sempre és genial, tot hi té cabuda menys l'avorriment, jejeje. Repetim aviat guapíssima!

Salut, tàpia i bona companyia