**** Desobediencia i Revolucio, 140m, 6a+, Punta Miladones, Penya-segats del Montgri

dissabte, 23 de març del 2013

Es obvi que portem un hivern ben lamentable i patètic de condicions de neu i gel. Com si fos una gran ironia del desti tinc la percepció d'haver fet avui la millor alpinada de la temporada sobre les onades del Mediterrani. A ben poques parets tinc les sensacions que experimento a la Punta Miladones, un terreny d'incertesa i d'aventura al 100% , on em dura la tensio fins el darrer metre escalat. Mentres estic aqui penjat em juro que no tornare mai mes aqui i als pocs dies vist amb perspectiva, ja estic rumiant quina sera la propera. Pura adiccio!

Aquest estiu passat amb en Grau i en Tubi vam obrir el que era la segona via de la paret, mig segle despres que els mestres Anglada i Cerdà deixessin la seva discreta petjada. Aquest va ser el tret de sortida a una frenètica activitat aperturistica a aquest imponent penya-segat. Tenia la percepció que la linea que ens va sortir era prou bona i avui hem anat a fer-li un petit rentat de cara, col·locant bolts inox a les reunions i afegint tants ponts de roca com hem trobat al nostre pas, sobre tot per marcar la ruta, ja que en aquesta no brillen gaire les xapes, 1 en 140 metres.

Un altre gran inconvenient que tenia aquesta desplomada paret era el seu acces, o be venien en barca, o be ens jugaven el coll tal com vam fer en la nostre primera incursió  Aprofitant que el "comando Osona" tornava a atacar obrint una nova via, ens hem unit a ells, en Pere i jo per fer una mica de feina. Hem instal.lat un rapel directe i volat de 50 metres que ens deixa a una amplia plataforma i des de aqui podem accedir a una singular vira que sembla feta expressament per poder recorre la paret de punta a punta. En algun passatge puntual hem col·locat un passama de corda per facilitar la travessa.

Deixem a en Pep i l'Ivan encetant un nou itinerari amb una mestria i sang freda envejable i totalment indispensable en aquest indret tant compromès  Ja es la sisena via i encara segueix oberta la veda. Aixo si... tot i ser una paret i una roca que sembla que s'hagi dissenyat expressament per ser escalada, aqui no es regala res. Fins ara totes les vies estan en el sise grau, l'equipament es minin i generalment a base de ponts de roca, nomes es forada a les reunions o alla on no queda cap altre remei. Escalada compromesa, on no veurem en cap moment la paret (per sort) fins que no ens posem a escalar i on cal sortir per dalt si o si

Despres d'unes quantes hores fent bricolatge, ja es hora d'escalar. Recordo perfectament com em vaig arrossegar per aquesta via el dia que la vam obrir, jo ho atribuïa a un mal dia meu, la por, la calor, l'humitat... pero no, es que aixo desploma de nassos! Roca calcaria genial, on abans acabarem amb els avantbraços , que no pas amb l'escandalosa ganda que anirem trobant. L'autoprotecció gairebé tota l'estona es evident i fiable i nomes en alguns llocs puntuals cal prestar atenció a afloraments de roca mediocre.

Resulta curios de comprovar com mig any mes tard d'haver col·locat els parabolts originals, l'oxid ha fet canviar molt ràpidament la brillantor de fa poc, per un incipient rovell. Ben lògic per un altre banda, aqui dalt de les onades. Feina mes que justificada avui haver col·locat expansions inox. 

Increïble, treien el nas pel final de la via i ja ens trobem als companys que han obert una via nova, han estat molt mes rapid que nosaltres en repetir una ja oberta. Senyal inequívoca de la seva mestria i de la poca estona que dediquen a foradar. Imagino que em breu el pare de la "criatura" fara un monogràfic ben detallat sobre les Calanques catalanes.