ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Oscar Lafotet, 165m, V+/Ae, Paret de l'Extrem, Montroig

dimarts, 26 de març del 2013


En poc temps ja és el tercer cop que ens atansem a aquesta paret i no precisament perquè les seves vies siguin fàcils, perquè les dues que hem tastat han suposat una cura d'humilitat d'allò més alliçonadora. Però aquest contrafort, que malgrat el seu nom no és extrem de res sinó porta d'entrada a una magnífica raconada, té un deix de llunyania que som incapaços de passar per alt. 


L'aire es fa lleuger al recer de la muralla i la tranquil·litat de l'indret és un bàlsam de pau que manté allunyat el tràfec quotidià, combinació perfecta per no haver de preocupar-nos de res més que no sigui escalar. Quina feina més grata, deixar-se temptar per les línies que solquen la paret i escollir la que més s'adiu a les nostres capacitats, en el nostre cas l'Oscar Lafotet i pels companys, que van més forts, la Pensionistes. 


Així doncs, acomiadem en Xavi i l'Esther i ens girem vers el pany que allotja la nostra ruta d'aparença enganyosament anodina. Anem amb la mosca rere l'orella, perquè l'experiència ens diu que aquí no regalen res i els primers metres no fan més que corroborar aquesta insidiosa sospita. 


Cal tibar amb decisió per superar una verticalitat que t'agafa en fred i amb traïdoria, però l'oportunitat d'uns bolts recents permet agafar aire abans de fondre els braços i arribar al diedre amb les forces gairebé intactes. Aquest esdevé el veritable fil conductor de la tirada en el que podem esplaiar-nos a gust amb la lògica de les seves fissures prestes a encabir tota la ferralla que penja de l'arnés. 


Tot recel s'esvaeix davant l'encert amb que estan col·locades regletes, forats i cantells que capgiren el joc al nostre favor i fan de l'escalada una jugada on totes les cartes són bones. Anem a petar a la gran feixa que corona el pedestal i ens dóna una treva que no volem, així que seguim amunt pel un nou diedre que s'amaga rere l'esperó. 


Aquí la roca es vesteix de gala i els dits responen contents a tanta coqueteria entomant amb fermesa plecs i relleixos que alegren a la travessa. Les formes són arrodonides, però el tacte és tan aspre que no trobes a faltar cap mena d'angulositat que trenqui la compacta harmonia del diedre. 


Diedre que sembla no voler acabar, però sí redreçar-se en un va intent d'intimidar-nos, perquè si hi ha un terreny on m'hi trobi còmode és immersa entre aquestes dues parets de forces oposades. Gris amb franges de taronja que reclamen atenció i un buit que s'eixampla a cada passa donen ambient a una tirada que no pot ser més ben trobada. 



És cert que és tosca i un punt esquerpa i en la placa de sortida no es pot anar amb tonteries, però quan et mires al company des de la comoditat de la reunió te n'adones que no hi ha millor camí per arribar-hi. 


Poc a poc anem copsant el caràcter de la via que sap aprofitar al màxim la complexitat d'aquest relleu on la tàctica passa per cercar la dificultat justa i ben calibrada i el saber estar del poc material allà on el terreny dóna joc. Sí senyor, ens agrada!  


Torna a ser el torn de la placa, aspre com un trencadís, poc vertical, però no per això menys entretinguda. L'únic retret és que aquí trobem algun bolt que hi sembla de més i entela l'encant de les fissures. Per sort és momentani i els següents ja són al lloc correcte, protegint un darrer sostre amb gandes més que correctes, però que pica amb avarícia. 



Aixecar peus, cop de gas i amunt, que ja veiem la carena rere la xemeneia que culmina la via, colofó final perquè a aquesta no li falti de res i quedi ben lligada. I és ben cert que si algun retret li féssim a la ruta no seria pas la monotonia. Variada, ben bastida i amb tot l'encert dels itineraris on el que prima és la lògica que dicta la paret. 


La feina feixuga avui la deixem per les formigues i per nosaltres tot el goig de l'escalada contemplativa!

2 comentaris:

Alfredo ha dit...

Esta la tengo pendiente(como muchas)me la recomendais,? estubimos apunto de meternos este sabado, al final nos quedamos en el cilindre y la formiguera
Buena piada,,.

cuidaros...ññññ

josep i laura ha dit...

merci Alfredo,
no la dejes pasar, se ha de cacharrear, pero es tan generosa en fisuras que es un disfrute. El sitio es una pequeña maravilla, si vas seguro que repites jejeje
Un abrazo guapo!

Salut,tapia i alegria!