" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

La Festa del Paca, 140m, V+/Ae, Paret de l'Extrem, Montroig

dilluns, 5 de novembre del 2012


A Orient i tancant l'altiva serralada del Montroig, trobem la paret de L'Extrem de tant encertat nom, un pany de roca curta, vertical i tant arrogant com poc trepitjada. Es la nostre primera visita aqui i escollim la clàssica assequible, La festa del Paca, que de ben segur ens fara gaudir i treballar a parts iguals. L'accés a la paret, tot i sembrar tant lògic i proper fer-ho pel pont de Camarasa, tothom s'atanse resseguint les parets del Montroig, llastima dels accessos barrats i esllavissats, perque si no seria un autentic regalet arribar fins al remodelat refugi del Buho, pero l'amena excursió d'una hora be ens alegra la vista amb la panoràmica.



Cami senglar i força indefinit ens deixa a la part baixa de la paret. El llarg a escalar ens crida amb força, una arrogant xemeneia que a primer cop de vista sembla prou peleona. Laura decideix sortir de dubtes, primers passos en fred dubtosos per la roca variable i el tipos d'escalada, equipament al punt on cal i la resta self-service. Verticalitat i bon canto en tot moment, cada cop es va fent mes i mes ample la xemeneia,  fins que gairebe sense adonar-nos acabem dins d'ella. Uns passets finets amb la motxilla als peus i ja hi som a la primera reunio.







La curta transició caminant entre el primer i segon llarg, ja que no estan en vertical, ens fa descobrir un petit tresor geològic en forma d'una ingent quantitat de petxines solidificades a la roca, testimoni irrefutable de fins on arribaven els oceans fa uns "anys" enrrere  Les cabòries del Prehistoceno queden aparcades de cop quan ens adonem que no sera gens facil despegar del terra. Entre el primer i segon espit del segon llarg, la ressenya marca un pont de roca i aquest no esta, pero no es problema de l'absència d'una cinta, es que simplement s'ha volatilitzat el pont de roca i no trobem cap altre alternativa valida per passar "guarrejant", sabien que faltava algun material a la via i venim preparats amb cintes per sustituir els ponts de roca i pitons per restablir els "desaparescuts" i aixi deixar-la arregladeta tal com la marca la ressenya original. Sortir en lliure es veu fi fi (diuen 6a) i una errada es sinònim de trencar-nos els turmells amb la caiguda tant lletja que ens espera al terra. Ara per ara la solució passaria per col·locar un espit o fabricar un pont de roca. Ho provem tots dos i tenim clar que avui una retirada, sera una victòria.


Per qui estigui interessat a fer la via, ara no es V+ obligat. Parlarem amb el pare de la criatura a veure si vol que li donem alguna solució (o no...). El dia es genial i marxem contents pel preciós llarg que hem gaudit. De cami al cotxe, tenim el plaer de saludar i coneixer en persona al "capo" d'aquestes contrades i de mitja Lleida, i com no podia ser de cap altre manera ja estava enfeinat en obrir noves lineas pel gaudiment del col.lectiu vertical.


3 comentaris:

albert ha dit...

Al sortir a la feixa vau caminar uns metres a la dreta? O vau tirar més o menys recte per iniciar el 2n llarg?

Quan la vam fer ens vam equivocar i vam tirar recte des del final del primer llarg. S'hi veien uns espits. Ho vau trobar bastant dur, i després vam saber que la continuació de la festa del paca anava més a la dreta... El que vam fer no saber ben bé què és...

Jaumegrimp ha dit...

Quina paret més ferma! bona foto dels fossils de la paret. Sap greu haber de recular, però això és experiència que es va acumulant, ja hi tornareu.
Bona activitat.

laura pi ha dit...

Albert, vam fer la via correctament, vam caminar uns 20 metres a la dreta per la feixa. Recte amunt per on es surt es veu molt xungu, tot i que sabem de gent que tira per aqui, perque es on indica la logica. Problemes d'estar forts! a nosaltres dificil que ens pasi.

Jaume, si tens curiositat pels fossils la feixa es tot un espectacle. Ho vam tenir clar aviat que teniem que recular davant una caiguda tant lletga i força possible, pero tornarem.

salut i tapia!