ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Sioux Connection, 265m, 6a/Ae, Roc del Rumbau, Oliana

dilluns, 29 d'octubre del 2012
Despres de patir dos dies de sobtat i rigorós hivern, la mala meteo ha donat pas a la bonança de la tardor amb els seus dies curts, avui no tenim cap excusa per no tastar el rocam del Roc del Rumbau, on la majoria d'opinions coincideixen en la seva poca fiabilitat, pero les seves vies sempre tenen bon ambient i millors vistes sobre la lluminosa vall d'Oliana.


La via escollida es la mes clàssica de la paret, la Sioux Connection. Quan trobem a Catalunya una via llarga amb nom d'alguna tribu aborigen nord-americana, podem donar per fet que el seu autor es l'Indi, tambe anomenat a casa seva Joan Vidal. La seva concepció d'obrir vies te un estil molt ben definit, itineraris ben buscats a parets poc transitades i un equipament molt correcte i de qualitat. Tot i aixis, aquesta manera de fer, no es compartida per alguns escaladors que argumenten que es domestica l'escalada a moltes parets d'aventura. Per gustos els colors....


Una característica cicatriu corre pel bell-mig de la paret, una xemeneia arbustiva que puja en diagonal, va ser la primera via oberta a aquesta paret, ja fa mig segle pel infatigable Anglada i els seus companys d'aventures en aquells temps heroics, quan pujar parets era quelcom mes que un simple esport. La nostre linea es situa al extrem oriental de la paret del Rumbau. Seguim la pista que ens duu entre l'exclusiu restaurant de Can Boix fins a l'encinglat castell/ermita de Castell-Llebre i al poc d'arribar surt un corriol fitat que en poc mes de 5 minuts ens deixa del cotxe a peu de via. Conglomerat d'aspecte sospitos a simple vista, pero prou solid al tacte, es el que trobem nomes començar a escalar. Un primer llarg una mica de tramit que ens situa en una còmode baumeta i on a partir d'ara caldra aixecar molt el coll per veure el que tenim per endavant.



A Laura li toca la segona tirada, un parell de flanquejos per agafar la linea mes feble de la paret a traves d'una fissura i despres trobem una escalada plaent, on s'alternem generosos codols i busties (i algun A0).  El següent llarg es mes assequible,  pero a gairebe tota la via trobarem algun pas on caldra mirar amb atenció el que fem. Poc a poc les vistes sobre la vall del Segre van guanyant en verticalitat i bellesa, altres cims i parets llunyanes comencen a treure el cap tímidament.




El quart llarg, es pura fantasia, una petita meravella que per si sol ja ben val la visita a la via, vertical, mantingut en tot moment, pressa generosa i solida, un equipament molt correcte que et fa escalar sense arribar a patir en exces en cap moment i que arribes al final de la tirada amb un somriure d'ample a ample



A continuació  cal tirar gairebé tota la primera meitat de pedals, amb alguna estirada contundent pel mig i la segona part molt semblant l'escalada en lliure al preciós llarg anterior. A partir d'ara es veu clarament que la via per el seu caràcter vertical i si anem malament d'horari el millor es rapelar avall des de la R5, aprofitant que totes les reunions son còmodes i amb anella.




Resten nomes dos llargs de rampa i facils, ara si... de roca dubtosa a controlar. Una pena aquest tram final que treu homogeneïtat a aquesta bona via. Llastima de no haver seguit per la paret vertical que surt a l'esquerra fins el mateix cim i que hagues estat un esplèndid final de festa. Un cop al cim un curios espectacle que darrerament altres escaladors tambe ens han dit que s'han trobat, grans grups d'ocells que tenen un comportament embogit i gregari com si  fossin estornells, pero no ho son. Si baixem la vista avall, sobta molt el contrast de  l'imatge de l'ermita fortificada de Castell-Llebre i com a telo de fons la mastodòntica pressa d'Oliana i les seves noves i velles carreteres que la voregen i conformen un curios Escalextric a mida real.



Bona via, a una paret encarada al Sudest:, ideal per la tardor o l'hivern, amb un rocam molt fiable que segur que s'ha sanejat molt des de la seva apertura, vertical, amb ambient, reunions comodes, equipada al punt i on nomes ens caldra penjar del arnes 18 cintes expres, que mes volem...?



8 comentaris:

Sergi C ha dit...

Fa un parell d'anys que vam escalar aquesta via i va ser tot un passeig; que fort deuria estar! Res d'estreps i només alguna tibada de cinta.
Hauran saltat preses? S'haurà adreçat el Roc Rumbau sencer?
La ressenya original de l'Indi ja era una mica sobregraduada, i diria que això en ell no és habitual (a la Chirikaua Rock per exemple passa tot el contrari).
Potser si que la via trenca l'estil de la zona, no ho se, però no en trepitja cap d'altre ni s'hi apropa i no fa cap nosa; almenys així he escalat per aquella paret.
El que m'heu fet venir al cap és l'Anglada aquesta de la canal... per mirar-s'ho.

Jaumegrimp ha dit...

Finalment us heu sortit amb la vostra, felicitats! aquesta via és de les que fan il.lusió, la muralla del Rumpau impresiona; gràcies al Joan Vidal els "mortals" podem gaudir d'aquesta paret.

josep i laura ha dit...

Sergi, nosaltres som pobres de grau i sovint donem per bo el fet de pujar per on sigui i com sigui. El tema del grau, sincerament m'aburreix, per mi sols hi han dos graus, aquell que em deixa pasar i el que no. La via esta molt ben trobada, l'unica pega que li poso es no haver mantingut la mateixa tonica fins el mateix cim. Sobre l'Anglada ufff, fa por mirar aquella xemeneia herbosa i descomposta, que valents eren els avis d'avui.

Jaume, en Joan Vidal ha fet al Rumbau una linea d'escalada que permet el gaudiment de tothom, amb l'estil que vulguin o puguin pujar. Imagino que la resta de vies d'aventura d'aquesta paret han de ser prou serioses.

A tibar i bona tardor!

molimolano ha dit...

A que tenia raó, un somriure ample i bones sensacions acaben deixant la via!

Alfredo ha dit...

Felicidessss por la via, la tengo pendiente, como muchas..!!
Decian que estaba bastante rota, pero segun vosotros se deja hacer,
un dia de estos toca..

cuidaros...ññññ

josep i laura ha dit...

Alfredo, ves, no te arrepentiras, se disfruta del primer al ultimo metro. saludos!

Anònim ha dit...

netruiBona via ! Naltros ja hem fet varies de les vies de l'Indi en conglomerat i ens han agradat totes, sempre buscan racons nous i ben asagurades, i es que en aquestes plaques si no posen xapes segur que surt expo. En calcari ja es diferent i te vies de tota mena i algunes més dificils i obligades i a més semiequipades. Com dius, a gustos colors.
Carles i Anna

josep i laura ha dit...

Carles i Anna, benvinguts... exacte, com be dieu, al conglomerat es on es marca la diferencia entre els bons i els grans escaladors, i on a mes de tibar, cal sang freda i el tarro a lloc quan surts a navegar per plaques alla on les xapes mai enlluernen.

Salut i tapia!