ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Espitaires, 220m, 6a/A2, Paret de Portaclusa, Corça

dijous, 8 de novembre del 2012
Al segle X la inamovible frontera entre musulmans i cristians s'anomenava Marca Hispànica i era aigües amunt de la Noguera-Ribagorçana on la linea esdevenia mes subtil i indefinida donada la seva complexa i difícil orografia. Just en aquest punt era on la franja era mes estreta, en part per la gran potencia dels enclaus musulmans de Lleida i Balaguer i tambe per la resistència de les petites comunitats cristianes per mantenir el contacte amb els seus coreligionaris a l'altre vessant de la frontera.


Aixo va portat a la proliferació de castells que a la vegada atreien a nous pobladors. Aquestes fortaleses o torres de guaita solien situar-se en llocs elevats, d'importància estratègica i amb gran visibilitat. A prop de Corça i senyorejant el congost de Fet, s'erigia l'encinglada Torre de les Conclues per controlar amb les seves vistes privilegiades la ribera de la Noguera-Ribagorça.


Aquesta torre tambe es anomenada Torre de Portaclosa o la Torre de les Tinyoses perque segles despres que foragitessin als moros de la península es va fer servir per tancar i aillar el ramat afectat per la tinya. 




El Congost de Fet, fins a la construcció del Panta de Canelles a mitjans del segle XX, sempre havia estat lloc de pas i de comunicació preferent entre els pobles veins i entre la plana de Lleida i el Pirineu. Els avis de Corça sovint parlaven de ponts penjats de fusta per salvar les parets i segurament aquesta mestria en la construcció d'estructures inversemblants ens dona alguna pista per explicar-nos l'inexplicable cami a traves de la paret desplomada construït amb estaques clavades a la roca i desafiant a la gravetat i el pas del temps.


Setmanes abans en una conversa amb els germans Ullastre (segurament el mes semblant a exploradors de paratges verticals verges que tenim a casa nostra) ens deixen anar – a vosaltres, que us agraden els llocs raros i solitaris, heu d'anar a la Portaclusa, us fascinara- Dit i fet! En Xavi s'acaba apuntant a la festa encantat de la vida i cap el Congost de Fet que hi falta gent. Arribar no es dificil si tenim clar a on anar, en Luichy un cop mes ho borda, tambe els multiples retols de la Torre de les Conclues que anem trobant ajuden molt. Pocs llocs com aquest per sentir-te lluny de tot i de tothom, res ens fa sentir la civilitzacio a prop. La bellesa nua i ferestega d'aquest indret es colpidora. Malauradament el nivell de l'embassament esta sota minims i no podem gaudir de l'ambient aquatic de ben segur ens trobariem envoltats durant tota l'escalada.


El primer llarg s'inicia al peu d'una cridanera xemeneia que tira enrere  No dubto el mes minin en pujar en artificial. L'escalada en lliure es veu força dura per la falta de presses i una textura curiosa de la roca. Arribar als ponts de roca, no es garantia de res, ja que les bagues estan a les ultimes i canviem una d'elles. Sortida en lliure des de l'unic espit del llarg i travessem un terreny facil i trencat per anar a buscar la paret. Val a dir que si no tenim el grau per escalar en lliure i ens fa molta mandra pedalejar la xemeneia, aquesta primera tirada s'evita si pugem caminant per l'ample vira.



Llegint la ressenya amb carinyo, intuïm que la segona i la tercera tirada es on caldra apretar de valent i li cedim els honors a en Xavi. Fissura vertical, gairebé desequipada i amb una mica de vegetació  Escalada plaentera i mantinguda on podem jugar a gust amb els catxarros. Curiosa paret aquesta de la Portaclusa amb els imaginatius i encertats noms que han col·locat a les poques vies que fins ara s'han obert: Savinaires, Tasconaires, Espitaires i Mandala, amb aquesta ultima el mestre Ballart va trencar la lírica descriptiva de la paret.



A continuació  el llarg clau, una fissura en diagonal que pujarem en bavaresa mentres anem protegint amb peces grosses a mesura que avancem amunt. Tirada força llarga, on perdrem al company de vista i el pas mes delicat es per superar una xapa col·locada a un diedre finet, finet...




Les següents dues tirades que van a carreg de Laura, van per terreny indefinit, un xic trencat i força arbustiu. Al cinquè llarg, canvia el tarannà de l'escalada per complert, ara toca ballar sobre plaques d'adherència  on nomes 2 tristos claus ens desvetllen el cami que cal seguir i l'escassetat de fissures li aporten la mínima tranquil·litat necessària per autoprotegir-se. Es just en aquest moment que l'equilibri (fisic i mental) juga la seva batalla, que ens comença a ploure, un nuvol ben fosc ens deixa amb l'ai al cos per si anira a mes o passara rapid per sobre nostre, sortosament escull la segona opció.



La torre de les Conclues ja treu el cap i aixo significa que la paret de la Portaclusa ja comença a quedar enrrere  llarga travessa per cercar els punts febles de la muralla i nervis templats per escalar vertical amb opcions molt minses per protegir-nos. Tot i que la via rep el nom d'Espitaires, no trobem mes de 10 espits en tota la via, reunions incloses. Arribem per segon cop a la torre de guaita amb un somriure d'ample a ample i no nomes per la via, que ben val la pena, si no mes be pel conjunt d'activitat i sobre tot per l'entorn tant summament salvatge que es desenvolupa en tot moment. Bona via on cal escalar i el C4 ens resultara força util. Que el sugerent nom no ens cridi a engany! Llastima d'alguns trams de vegetació i altres amb roca trencada que no ens permetran baixar la guardia en cap moment. Ruta per paladars selectes prou avesats en terreny d'incerteses  Qui sapigui valorar una escalada a un lloc colpidor mes enllà del gest, aqui xalara de valent.



6 comentaris:

en Girbén ha dit...

"Tard o d'hora segur que ja les obriran." -recordo que ens diguérem als peus de l'evidència de la Portaclusa; on havíem arribat de pla, des de l'embarcador de Corçà, impulsats per un vent propici.
Anys abans havia arribat a la Torre, sol i bregant amb la inexistència de camí.
Són records antics, inesborrables, enlluernadors.

Anònim ha dit...

Segueixo amb avidesa el vostre blog pel grapat d'expressions lamentables traduides directament del castellà (sobretot perquè hom té la percepció que ho envolteu d'una suposada erudició que queda manifestament clar que dista molt d'existir), però escriure reiteradament Corçà sense l'accent és sublim!

josep i laura ha dit...

Girben,
-Han passat uns mesos i no he oblidat el repte. Amb un amic ens establim a l'embarcador de Corçà. Durant la nit ens endinsem amb els caiacs a la quietud de la fosca, i només per a gaudir, ociosos, de la deriva i d'unes mínimes inèrcies. Ja us ho dic: poques irrealitats ho superen. L'endemà fem la llarga bogada riu -o pantà- avall, cada cop més feréstec, envoltant les parets de les Conclues. A la façana de migjorn, alt s'endevina un porxo als peus de la cinglera-

Tard o d'hora li va arribar la seva hora a aquesta paret, i no de quasevol... Marmolejo, Ullastres i Ballart, la paret ha tingut la gran sort d'que aquests grans escaladors deixesin la seva petjada vertical. Gracies per les fotos.

Sr Anonim:
Soc en Josep Mula, el que ha escrit aquesta cronica, generalment els escrits els repartim a parts iguals depenent de les motivacions. A Laura es facil reconeixela, li dona un punt intim i personal, a mes d'una correccio ortografica i gramatical totalment allunyada de la meva.
Sr. anonim deixim dir-li alguna cosa sobre mi i no vull que soni a excusa...
Qui ha escrit aixo..., als 14 anys va deixar el col.legi per posar-se a treballar, pel cognom veura que soc de familia castellano-parlant i que no vaig començar a parlar per primer cop en catala fins passats els 20 anys. Estic molt orgullos de com em surto escribint a dia d'avui, tot i que soc conscient que si tens la pell fina academicament parlant, puc ferir sensibilitats. T'agraeixo les teves critiques "constructives" i com segueixes en el temps els meus avenços ortografics, des de l'anterior que em vas fer, ja no he tornat a posar mai mes a Joan Cerdà sense accent.
Espero ansios la seva seguent critica i de mentres nomes et puc dessitjar que gaudeixis amb les fotos, perque ben mirat no deixa de ser un blog personal sobre muntanya i no de literatura academica. Amb el teu escrir m'acabes de donar una bona idea, aviat tindras noticies nostres, Una salutacio ben cordial.

josep i laura ha dit...

Les persones no deixen mai de sorprendre't, lamentablement en aquest cas no puc dir que sigui en sentit positiu. Si el blog és motiu de diversió per les errades gramaticals, sintàctiques o una suposada erudició que no sé endevinar rere que s'amaga me n'alegro d'haver gaudit a contribuir en el gaudiment personal de tant singular personatge que es complau en remarcar les carències d'altres més ignorants que ell. Llegint el seu comentari me n'adono de lo afortunada que he sigut en la meva vida de no haver tingut mai un mestre com vostè, que es mofa de la ignorància i es vanta dels seus coneixements. Com diu en Josep merci per la crítica, però a nivell personal m'ha dolgut, perquè per mi resulta absolutament digne de respecte veure com una persona intenta fer-ho el millor possible alhora d'expressar-se en català, una llengua que mai resulta fàcil i menystenir-ho de tal forma és com a mínim gratuït.
Les meves errades són meves i assumeixo totalment la meva culpa vist el disgust o aversió que sembla ser que li produeixen.
Certament si tant li desagrada la nostra maldestra forma d'expressar-nos i la nostra fingida erudició el convido amablement a no llegir més el nostre blog, senzill oi!
Per cert, un darrer apunt i sense ànim de ser pedant, traduïdes porta dièresi!

laura

en Girbén ha dit...

Se m'acut que, a diferència dels factors, l'ordre dels comentaris sí altera el producte. O què no hauria escrit jo si, en comptes d'ésser el primer, hagués estat el segon?
La feinada que m'estalvio!

D'altra banda, veig que has anat a petar al meu Empriu... Aquí sí que que hi ha una voluptuosa intenció d'expressar els llocs amb el màxim amor; ni que sigui amb faltes garrafals.

josep i laura ha dit...

Girbén, ets l'ostia! no es pot dir les coses tant ben dites, en tant poques paraules i amb la precisió d'un cirurgià.

Salut i Empriu
(del que estem una mica orfes...)