10 i 11 de novembre del 2012
Despres d'una setmana escalant sense parar pels voltans d'Ager, ja ens ve de gust gaudir d'aquest paissatges vestits de tardor sense el neguit dels dies curts, ni les incerteses de que trobarem alla on ens enfilem. Aquestes terres aspres, tenen paisatges privilegiats i on segurament el Congost de Montrebei i els seus voltants son l'estrella de la corona.
Hem quedat amb uns amics i la seva petita tropa, la mateixa que ara fa just mig any s'estrenaven a la seva primera ferrata a les gorgues de Salenys, d'ença a ara no han perdut el temps i fins i tot ja s'han estrenat al paradís mundial per excel·lència dels "ferraters", les Dolomites. A aquest pas estem plenament convençuts que a la següent sortida serem nosaltres els que treure'm la llengua darrera d'ells.
Ens apropem fins l'encinglada i vistosa ermita de La Pertusa, als seus peus l'incombustible Joaquin Olmo i companys han amortitzat al maxim el contrafort mes llarg i vertical bastint diverses vies ferrades de nivell i llargades ben diferents. Escollim la Teletubbies, que segur que amb aquest nom es apte per totes les edats.
Ruta molt ben equipada, amb força ambient i algun pas que tira enrrere l'entrada a la via es fa per una singular placa amanida de generoses presses de colors i bestiari variat. Punt apart transitar per les esmolades arestes que semblen desafiar a les lleis mes elementals de la gravetat, on els equipadors s'han volgut curar en salut afegint-hi una generosa cotilla de tensors d'acer i ferro.
Realment es fa curta i quan començàs a gaudir de valent, aquesta toca a la seva fi. Just a continuació pugem amb molta mes calma fins a l'ermita de la Pertusa pel cami equipat Olmo-Soler, gaudint de les vistes panoràmiques que ens regala aquest privilegiat roc.
Al dia següent el temps es inestable i optem per arribar-nos fins el mateix congost de Montrebei. Feia molts anys que feien aquest transitat cami i ara la nostre percepció de l'entorn i de les parets que ens envolten han canviat radicalment, ara sense voler juguem a resseguir fissures i diedres tant indefinits com impossibles i mirar de posar-li nom a cada una d'elles. Vist des de aqui avall tot sembla inabastable. La constància, el pas del temps i sobre tot creure fermament en un mateix, ens fa adonar que les úniques fronteres estan dins nostre.
Tardor salvatge que ens colpeix a cada pas del camí, fortament contrastada amb la tènue, pero cada cop mes visible ma de l'home, la passarel·la esta gairebé a punt, aixi com els dos immensos mecanos de fusta fabricats per l'ocasió i que salvem dos grans talls en el nou sender prefabricat que dura a l'alberg de Montfalco. El reposat pas del temps que sempre ha gaudit la masia de Mas Carlets, s'ha vist pertorbat darrerament per les obres que estan fent per adequar-ho com a refugi.
I per fi... l'estètic i aeri camí excavat a la roca just quan el congost mes estret es torna i que als darrers dies ha agafat protagonisme al sortir unes espectaculars imatges en el trailer de la pel.licula acabada d'estrenar: El fin
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada