divendres, 24 de febrer del 2012
Per escalar en gel al nostre país cal ser optimista de mena i fer gala de ferma indulgència davant els capricis d'una meteorologia que no sol jugar al nostre favor. Aquest cop no n'és l'excepció i com que ja ens ensumàvem que el fred no faria acte de presència fem un canvi estratègic de plans, força improvisat per cert. Deixem el Vol d'en Cinto per una altra ocasió més gèlida i encaminem les nostres passes cap a Cavallers, recurs sofert, però no gaire encertat tal com ho demostra el termòmetre que per més que sigui casolà no enganya.
I és que avui està sortint tot al revés, feia més fred a Barruera que a Cavallers (de fet no sé de que ens estranyem perquè la inversió tèrmica sol ser una assídua d'aquestes contrades) i curiosament l'únic lloc on hi ha neu és a la carretera, per tant enlloc de deu minuts d'aproximació toca caminar una hora fins a presa.
Fins aquí la cosa no tindria més importància sinó fos perquè no hi ha ni rastre de gel al primer llarg d'Antàrtic. Amb poques ganes de mullar-nos i menys encara de repetir per quart cop Islandis estem a punt de girar cua quan escoltem unes veus.
No pot ser, en Canyameres i per més inri amb en Xavi a qui feia un parell d'anys que no veiem, a més a punt d'encetar una cascada que des d'on som ni la intuïm, l'Amagada (donem fe que fa honor al seu nom).
No ens ho pensem dos cops i ens reunim amb ells, sinó escalem farem petar la xerrada que una mica de vida social sempre alegra el dia. Però aquest cop la sort decideix ser benèvola i topem amb una cascada presonera entre dos espadats ombrívols que han sabut preservar un deix d'aquest fred siberià que ja és història.
Deixem fer als companys que per algo han arribat primer. Són seixanta metres de corda estirats a tope i una cascada que flueix lànguida, com absent, però perfectament continguda pel seu calze de roca. Quan és el nostre torn, en Josep, generós, em cedeix el protagonisme i enfilo aquest camí d'aigua immòbil i blancor opaca que em mena a un balcó sobre el llac on torna a brillar el sol.
Gel aquós, estretor i algun tram prou vertical fan d'aquesta petita cascada un secret digne de ser descobert. Resclosa i elegant té un toc diferent, però la sort ja no dóna més de sí i amb un sol llarg s'acaba el pastís. Resignats al nostre destí ingrat emprenem el ràpel que ens retorna a la contradicció d'intentar ser glaciaristes en aquests temps escalfament global i canvi climàtic.
3 comentaris:
Nois, suposo que ja sabeu que un dels efectes del canvi climàtic, o del que sigui però la qüestió és que passa, és l'increment anual de dies amb inversió tèrmica....
Però la cascada es veu ben xula!
Ei Gat,
no sabem si és pel canvi climàtic, però la inversió tèrmica darrerament està fent la guitza més del compte. El dia anterior , pujant a la columna Chaverri tots els basals al costat carretera eren gel i en canvi al bosc gairebé en màniga curta. Sort que hi ha petites perles que, tot i modestes, salven la jornada de forma més que digne!
Salut, gel i tàpia!
hola, m'agradaria saber si em pots facilitar alguna mena de ressenya de les cascades de CAvallers; hi vull anar però no trobe res d'informació alrespecte, gracies
Publica un comentari a l'entrada