**** Jacint Aguilar, 150m, V+/Ae, Elefantet, Montserrat

dijous, 8 de març del 2012

La història ve de lluny, gairebé de quan començava a escalar i ens vam ajuntar quatre eixelebrats amb ganes, poc criteri i una notable falta de traça alhora de traslladar les ressenyes a la paret. Així va ser com vam acabar fent dos llargs a l'Elefantet, pensant que érem ja a Sant Benet i sense trobar-li els més mínim sentit a l'exigu croquis que portàvem. A la que vam arribar a la feixa de mitja paret no vam saber cap on tirar i com que l'esperit senglar mai ens ha faltat vam acabar bosc a través fins aparèixer en un dels senders que creuen la muntanya màgica. 

Amb l'alegria pròpia de la inexperiència al cap de poca estona ja érem enfilats de nou en una nova via que va resultar ser el Camí de l'Alzina, tot i que això no vam esbrinar fins dos anys més tard. A hores d'ara dos d'aquests intrèpids exploradors ja van pel vuitè grau i jo, en canvi, em vaig rendir al parany subtil de la clàssica. Des de llavors que m'ha quedat el cuquet d'escalar l'Elefantet, un deure llarg temps pendent, però que no sabia com resoldre. Mai trobava la via adequada, la que no em superava per dificultat era una nebulosa confusa de la que era difícil treure'n l'entrellat. Així que quan vaig descobrir aquesta petita perla, que de tan discreta gairebé se'm passa per alt, va ser un regal caigut del cel, ja tenia via per pujar l'Elefantet i retrobar unes passes llarg temps adormides. 

No vaig haver d'insistir massa perquè en Josep m'hi acompanyés i fins i tot vaig ser capaç d'enredar-ne un parell més, en Xavi i la Montse, esperonats per una via que malgrat dur tant temps oberta ens semblava nova de lo poc coneguda que resulta. Curiosament, la Jacint Aguilar comença a la feixa on vaig abandonar el darrer cop, així que per arribar-hi encarem la placa de la Colorantes Permitidos.

I dic la placa perquè això és el que és, una placa sense cap mena de concessió a cap altre dels relleus que conformen i donen varietat a l'escalada. Placa neta, precisa i de simplicitat absoluta. Tècnica, de cantell petit, passos poc evident i seguros que no sempre són propers. Vaja tots els elements necessaris per garantir bellesa, elegància i màxima vibrazzione, sempre i quan t'agradin mínimament les plaques, perquè si no és així canvia de via. 

Aquesta monotonia disfressada de còdols i gris lluminós, dóna pas a arcades gòtiques que clamen al blau del cel de tan evidents com són. Creuem el petit bosquet que ens deixa a peu del contrafort i els nostres ulls, golosos, devoren la única fissura que contundent i decidida promet satisfer les nostres ànsies d'escalar quan més metres i variats millor, hedonisme en estat pur. 

L'escalada ja no és plana, ni en dues dimensions, sinó que passa a enriquir-se amb tot el barroquisme d'aquest pany de paret que de sobte ha cobrat vida i esdevé trencaclosques que volem resoldre. 

El primer pas per fer-ho és atènyer la xemeneia que neix a mitja alçada i com que el camí per arribar-hi esdevé de verticalitat obtusa i presa polida emprem el savi recurs de l'artificial, eina indiscutible de tot escalador clàssic que es preuï. El toc de color el donen els burins i un parell de ploms que han conegut temps millors, especialment el segon que ja ha exhaurit la seva vida útil i m'obliga a fer una autèntica demostració de destresa amb els estreps. 

Arribar a la reunió també té el seu punt d'emoció, amb tibada de propina que accelera les pulsacions. Ara toca respirar a fons, asserenar-se i retrobar la calma per encarar una xemeneia que té una mica de tot, diedre, encastament, ofF-with, llastres inoportunes, escates trencadisses, aire als peus i una capacitat de seducció absoluta refermada per una estètica directa i sincera. 

 

Curiosament no estem sols, a l'arcada veïna una cordada s'entesta a alliberar el que es feia a cop de pedal i se'n surten amb traça. Ja és casualitat, la Manyos i la Jacint Aguilar, dues vies agermanades en la placidesa d'un oblit que avui ha estat violentat per una gentada que no devien recordar en anys. 

Queda tan sols una tirada de perfils tan purs que sembla un encanteri, però és ben real i la roca que pessiga els dits ho corroborà. Reprenem aquest joc fet de subtileses amb el que guanyem metres al buit i amb un darrer cop de gas ens fem mereixedors de l'alegria del cim. 

El pas dels anys s'ha notat i avui he sabut estar a l'alçada de la via que ens ha recompensat amb una d'aquestes rares joies montserratines que s'han de saber apreciar en la seva justa mesura. Novament no em queda més que rendir-me davant el saber fer dels clàssics i agrair als que han sabut deixar que la via conservi tot el seu encant, incloses les reunions que tenen un espit nou pels qui no professem una fe absoluta en els burins.