Anglada-Cerdà (1er capitol), 250m, A1/Vº, Frare Gros, Monserrat Nord

dissabte, 21 de maig del 2011

Fa temps que anem al darrera de fer una via d'escalada artificial i tastar les sensacions de pasar la nit sobre el buit, fins ara les inclemencies meteorologiques o la nostre falta de pericia ens ho havien impedit. Fins que un bon dia, una bona anima caritativa es va apiadar de nosaltres i ens proposa dur-ho a terme i a sobre escollint nosaltres la via a escalar. L'ideia es venir a gaudir d'una via d'artificial, ni massa llarga, ni massa dificil, venim a experimentar, a apendre, a pasar-ho be, volem que aixo sigui una FESTA!. Les prohibicions de la paret del Aeri ens fan decantar per la cara nord del Frare Gros, concretament per la seva gran classica, la Anglada-Cerdà. Aquesta ruta ja l'haviem intentat quatre anys enrrera i no vam anar mes enlla de la tercera tirada, la via no era en absolut de Ae, com ens la van vendre les ressenyes. Entrar a les 11 del mati al setembre, tampoc va ser a llavors una ideia gaire brillant.

Despres de fer la feina mes ingrata que requereix aquest tipo d'escalada i que es just la que cal fer abans de posar-nos a escalar, o sigui portejar molt quilos en cordes, ferros i aigua desde el cotxe fins l'inici de via. Contemplar aquest monolitic i vertical pany de paret desde el seu peu t'assegura una bona torticulis. El seu primer llarg, rampos, herbos, totalment trencat i de dubtosa autoproteccio, posan a prova la moral de qualsevol cordada que vingui amb dubtes. La missio de Laura avui i dema es que ens tregui els llargs en lliure de la via i es en aquest terreny cutre on es troba com peix a l'aigua per molt que renegui.

El segon llarg, segons totes les ressenyes es el mes dificil de la ruta, l'unic que te llargs passatges d'artificial i on cal dominar prou be, els falcats, les flors de pitons i els baguetos. Molt utils aquets darrers per treure el braç de palanca als molts burils que sobresurten "sospitosament". Un llarg molt llarg que recorre una discreta fissura. Preciosa progressio, d'anar fent i força feina amb un ambient espectacular sota els peus a messura que guanyem alçada. Als darrers metres trobo una sortida en lliure amb roca discreta mentres tinc molt clar, que les darreres "merdes" que he colocat no aguantaria cap caiguda sobre elles o sigui.... prohibit caure!.

La tercera tirada li toca al company, mes facil a priori, el rellotge comença a anar a tota castanya, les hores passen volant i la progresio es fa molt lenta. Portem mes del doble del material que indiquen les ressenyes, hem pujat amb 45 cintes i 15 pitons variats mes altres enginys i acabem fent curt. El tram mes delicat son els darrers 5 metres d'aquest llarg, ha caigut una gran llastra i la fissura que ha deixat es completament "expanding", just per sota d'aquest tram una llarga burilada digna del museu dels horrors i que segurament porta aqui mig segle desde que la van colocar els dos grans mestres que van obrir aquesta via: Anglada i Cerdà, quins vissionaris i quins pebrots!. Per sort nostre, avui venim amb les millors de les companyies en aquest tipo de terreny, el sr. Paca, evita la laja movil enfilant pel bellmig de la placa amb uns ploms i uns vibrants passos de ganxo.

Gairebe que m'estimo mes obrir el llarg, que no pas anar pel darrera recuperant material posat per aquest animal, aixo no son pitons, aixo son parabolts!! quina gran lliço de falcat i flors de pitons suposa venir per sota. Recuperar la ferralla del llarg tambe es molt laborios i a estones tinc la sensacio d'anar jo mes lent de segon que ell de primer. Alguna cossa no em quadra... fa quatre anys enrrera que jo no tenia ni de lluny la soltura escalant artificil d'ara, tot i aixis no recordo haver trobat les dificultats d'avui.

Quins cracks que som!!. L'horari ha saltat pels aires, tot un dia per fer nomes 3 llargs! Veure recuperar paret amunt els petates a Paca es tot un espectacle, i com ell diu -l'especialitat de la casa-, si no sapigues el que realent arriban a pesar, creuria que esta pujant un parell de bosses de plastic del Mercadona. Decidim parar i fer nit en aquest punt. Aquesta reunio es força adecuada per instal.lar les dues hamaques, ben vertical i amb 2 espits del 12 entre d'altres punts d'anclatje. Pocs cops he arribat en un estat tant patetic despres de recuperar un llarg de segon, un baixon fisic que em fa veure-ho tot força negre per dema. Imagino que venir amb l'ideia inicial de fer una romantic-bigwall-love climbing i trobar-nos aquestes dificultats que no esperavem, ni portar el material necesari per afrontar-les, tambe ens ha fet arribar aqui força derrotats animicament. De moment avui em limito a gaudir de les bones vistes desde aquest panoramic apartament de lona i alumini.

Un inici de jornada indescriptible aqui adalt sobre el buit mes absolut. A les 5 del mati les primeres clarors banyen de calides llums l'inici d'un nou dia. Montserrat tambe es desperta, no tot es roca, un melodic concert d'ocells contents ens fan de despertador. Be... no tot pot ser tant bucolic, jo m'he aixecat en un lamentable estat fisic i Paca es solidaritza amb mi i diu que tambe esta trillat, ahir va ser dur i avui no sabem si els 5 llargs que tenim per davant seran del mateix pel, o sigui.... un altre possible bivac i dilluns que treballi Rita!. Laura esta pletorica, pero diu que no comptem amb ella pel que resta de via. La decissio esta pressa, marxem avall amb la mosca rere l'orella i tornarem d'aqui a uns dies mes lleugers, que aquesta via ja ens esta durant massa.